Autor: Albert Gonzalez Farran

Home blanc

  • Les lliçons de realitat que donen els nens i nenes del Sudan del Sud posen sempre les coses al seu lloc.
  • Una nena empeny un patí de fusta a casa seva a Juba, Sudan del Sud. Foto de l’Albert Gonzalez Farran / UNICEF


     
    Bateries carregades, targetes de memòria buides, càmera i òptiques netes, llibreta i bolígraf, botella d’aigua, un barret… Tot a punt per a una nova jornada al Sudan del Sud. Avui treballo per a UNICEF, l’agència de l’ONU que per excel·lència defensa els drets dels infants arreu del món. Anem a denunciar la gana i la malnutrició que pateixen moltes famílies d’aquest país, per tal que la comunitat internacional se sensibilitzi i hi aboqui més diners. La causa és prou legítima per anar a la feina amb un punt d’orgull. Dóna seguretat saber que la teva missió està legitimada per un objectiu crucial. Arribem a una casa i les dones i els nens riuen. Són rialles d’autèntica felicitat que donen vitamines al qui les veu. Les fotos surten soles perquè aquests nens mostren de ple la seva sinceritat. Te l’aboquen amb rauxa i desvergonyia. Com la rialla d’una de les nenes que, en veure’m, s’atansa amb els braços oberts. Em sento estimat. “Què bé!”, penso quan interpreto que la nena, a la seva manera, em ve a agrair la feina que porto fent durant anys. Crec que sense ser-ne conscient, la nena honora la fotografia com una eina que desperta les consciències. La nena arriba a les meves cames, s’agafa fort als pantalons i, mantenint la rialla, puja la mirada i literalment em diu: “Home blanc, has vingut a portar-nos menjar, oi?”.

    Llenguatge corporal

  • En la meva carrera, he après com és d’important el llenguatge corporal en fotoperiodisme. Aquesta setmana, aquesta lliçó m’ha quedat confirmada.
  • L’ambaixadora nord-americana a les Nacions Unides Nikki Haley saluda el President del Sudan del Sud, Salva Kiir, en una reunió a Juba el 25 d’octubre de 2017. Foto de l’Albert González Farran / AFP


     
    El president del Sudan del Sud, Salva Kiir, està dret, sol, en una gran sala de reunions de la seva oficina, exposat a les càmeres i a un grup de periodistes, alguns dels quals l’interpel·len perquè respongui a les seves preguntes inquisitorials.
    Després d’uns trenta segons que devien fer-se molt llargs i que semblaven haver estat imposats a propòsit, arriba per fi la seva convidada, l’ambaixadora dels Estats Units a l’ONU, Nikki Haley, una de les més importants figures de l’administració de Donald Trump. I arribava caminant de pressa, amb decisió ferma, amb una evident autoconfiança, allargant la mà somrient i amb un toc de supremacia no gaire evident per no trencar el protocol diplomàtic. I ho feia gairebé dominant el President, que seguia quiet i amb un posat d’espera desesperada.
    Els periodistes no sabem què va passar i què es va dir en aquella reunió a porta tancada entre aquests dos polítics de rellevància. Però el llenguatge dels seus cossos va explicar algunes coses. Un llenguatge que va quedar immortalitzat al servei de l’opinió pública, que segur que en va treure les seves pròpies conclusions.

    Ganes de menjar i d’aprendre

  • L’enorme motivació dels estudiants del Sudan del Sud no se sacia amb un sistema educatiu força deficient.
  • Nens participen en una classe d’anglès a una escola a la regió de Maban, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran


     
    La gana al Sudan del Sud és una veritat insistentment publicada. I la mala qualitat de l’educació n’és una altra, segurament no tan coneguda. Un sistema que es basa en la repetició sense sentit de paraules fins a la sacietat, en què els professors no tenen una formació suficient ni els alumnes, material adient, és lamentable comprovar que el nivell d’aprenentatge a les aules acaba sent insignificant, sobretot a les zones rurals.
    I per això, frases com les d’un jove alumne d’una petita escola de Bunj, a la regió de Maban, sorprenen més que mai:

    – Hi ha dues coses que m’agraden molt de l’escola.
    – Quines són?
    – Aprendre anglès, perquè així puc parlar amb els estrangers que veniu a veure’ns.
    – I la segona?
    – Aquesta tassa de melca que tinc a les mans.

    És aclaparant la motivació que els nens i nenes tenen per anar a aprendre a l’escola. A part de les ganes de menjar, tenen fam de saber més i més. Però si no hi ha una millora ràpida i substancial en els recursos i en la capacitat del professorat, es perdrà la gran oportunitat de convertir tota una generació en l’esperança de canviar un país que fa temps que va a la deriva.

    Podeu llegir més informació relacionada en un article recentment publicat al dominical LECTURA del diari SEGRE de Lleida.

    Sense esmorzar

  • La inseguretat alimentària al Sudan del Sud afecta ja a sis milions de persones, la meitat de la població.
  • Un nen arrossega una branca cap a la cuina de l’escola de primària d’Aber (Sudan del Sud). Foto de l’Albert González Farran – WTI


     
    Un vailet de poc més de set anys arrossega una branca enorme cap a la seva escola d’Aber, un poble perdut a la regió de Lakes, al Sudan del Sud. L’escena és entranyable, perquè respon a l’obligació que els estudiants tenen cada matí abans de començar les classes. Es tracta de la condició dels professors perquè les cuineres puguin preparar l’esmorzar dels alumnes, sovint l’únic àpat que tenen en tot el dia.

    Però aquest jove vailet no sap que avui es quedarà sense esmorzar. El matí ha estat plujós a Aber i tota la llenya que els nens i nenes han portat és humida. Les cuineres no la poden fer servir i han decidit no treballar.

    Però ningú es queixa. Tothom a classe i demà serà un altre dia.

    Sota els embats de la mala sort

  • L’assistència sanitària a moltes zones rurals del Sudan del Sud és inexistent i la gent se sol encomanar al destí.
  • Nyakong Kiir abraça emocionada la seva jove Nyanom, greument malalta de malària a Padding, Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – AFP


     
    A Padding, una petita i remota localitat del Sudan del Sud, dins una cabana encara en construcció, hi ha una munió de gent que rodeja una dona estesa a terra. Es diu Nyanom, té 26 anys i sofreix una severa infecció de malària. Ha arribat a Padding des d’un poble encara més petit a uns quants quilòmetres de distància i la malària l’ha sorprès quan era de mercat. La gent l’ha arrossegada a la cabana a mig fer i la rodeja expectant, a veure com evoluciona la seva infecció. És tot el que poden fer. Això i un parell de pastilles que el remeier local li ha donat. No hi ha res més a fer. La clínica més propera és a més de 10 hores a peu i l’únic que queda és esperar que el cos de la Nyanom sobrevisqui.
    Aquesta és la sort dels centenars de milers que viuen a les zones rurals del Sudan del Sud. Amb una esperança de vida que la guerra civil i la crisi econòmica ha reduït a 56 anys, els sud-sudanesos simplement els queda encomanar-se a la sort. O a la mala sort.
    En aquesta darrera ocasió, Nyanom va sobreviure. Va passar la nit a casa d’un veí de Padding i al dia següent va poder tornar a anar a casa, a esperar un proper embat.

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents