Autor: Albert Gonzalez Farran

L’olor de mort i la perruca

Sempre m’he preguntat quina olor fa la mort. I em va semblar inconfusible en ensumar-la, quan encara no havia vist ni el cadàver.

Un soldat amb un bazuca teatralitza el moment de la victòria a les trinxeres de Lilo, Sudan del Sud. Foto © Albert González Farran / AFP

No és fàcil descriure-la, però sí identificar-la. L’olor de mort és com la d’una habitació fosca i humida, tancada des de fa un munt de dies. En obrir-la, l’olor que escup fot un cop de puny que t’estaborneix. A les trinxeres del Sudan del Sud, allà on la guerra perd el que queda d’humà, aquella olor em va despertar emocions intenses.

Era als afores d’un poble anomenat Lelo, al nord del país, on tropes del Govern i les faccions opositores s’anaven arravatant pocs metres de terreny alternativament. Aquell dia, soldats de l’exèrcit regular celebraven una macabra victòria sobre un petit grup de rebels que s’havien perdut a poca distància de les línies enemigues. Ja feia dies que eren morts quan el comandament Sud-sudanès va convidar-nos als periodistes a visitar el front, per demostrar que la reconquesta de les seves posicions no era sols propaganda militar.

Poc després de baixar de l’helicòpter, fotògrafs i càmeres de televisió podien copsar desenes de cossos mig despullats, escampats estratègicament. Les víctimes duien els pantalons abaixats com a humiliació post mortem. Els comandants senyalaven els seus penis inflats per la descomposició, amb gestos esperpèntics d’una diversió cruel. Alguns periodistes responien aquelles bromes amb somriures desencaixats per la por.

La posada en escena estava pensada per a la premsa, com a escena final d’una pel·lícula dolenta. A una banda, els vençuts morts i abandonats entre pedres i matolls. A l’altra, els vencedors cantant la vida des de les trinxeres, com si el combat s’hagués acabat just en aquell moment. Un dels soldats victoriosos sostenia un bazuca amb la teatralitzada intenció de disparar de nou quan rebés l’ordre. Cridava com un energumen des de la seva posició, amb ulls injectats per la sang de les seves víctimes, mentre els seus companys de guerra reien com imbècils. I sobre el cap duia una perruca. Una perruca de dona.

Al Sudan del Sud, com a la major part de l’Àfrica, les perruques són un article molt popular als mercats. Les dones en tenen, com a mínim, una a casa. Les més afortunades, en guarden tota una col·lecció: rosses, morenes, llises, arrissades, curtes i llargues. Una perruca per a cada ocasió.

El Sudan del Sud es va independitzar el 2011, però una guerra civil va esclatar tot just dos anys després. El conflicte s’ha emportat milers de víctimes i una gran part d’elles han estat dones de totes les edats que, per la seva condició sexual, han sofert la pitjor part. Vexades, violades, humiliades, esclavitzades i assassinades, moltes dones del Sudan del Sud no han pogut tornar a lluir les seves perruques per culpa d’una guerra absurda. I aquell soldat del bazuca vestia amb fanfàrria una perruca de dona, que ja estava bruta i despentinada. Ningú es va atrevir a preguntar d’on l’havia tret.

Accidents que es poden curar

  • Centenars de nens soldats s’han desarmat en els darrers anys a Pibor (Sudan del Sud). Però els efectes queden.
  • Un ex nen soldat a la seva cabana de Pibor, Sudan del Sud. Foto de l'Albert González Farran / FAO

    Un ex-nen soldat a la seva cabana de Pibor (Sudan del Sud). Foto de l’Albert González Farran / FAO


     
    Richard (nom fictici) va matar diversos soldats quan tenia només 13 anys i formava part d’un grup armat a Pibor (Sudan del Sud). Després d’haver-los matat, juntament amb altres companys, van despullar els cadàvers i es van escapar. Richard diu que va ser un accident. “Vaig defensar la meva vida”, recorda. “Era una qüestió de jo o ells, i vaig haver de prendre una decisió ràpida”. Ell insisteix que no és un assassí, perquè el van atacar i va haver de sobreviure. “Va ser un accident”, repeteix.
    Charles (un altre nom fictici) va haver de fer el mateix quan tenia 14 anys. “Érem al bosc i uns soldats van atacar les nostres posicions”, recorda Charles, “i vaig haver de disparar la meva arma per salvar la vida”. Just després va tornar a casa, va entregar l’escopeta i la seva família va contractar un curandero tradicional que va cremar unes fulles i va fer que inhalés el fum. “Després d’això, estic net”. Ell creu que el seu crim s’ha esvaït amb el fum.
    Molts ex-nens soldat mostren comportaments agressius i tenen grans dificultats per reprendre la seva vida civil. La majoria d’ells no volen tornar a la línia de front, però sens dubte sofreixen greus problemes per oblidar l’infern pel que van passar.

    Vida després del suïcidi

  • La fotògrafa Patrícia Esteve ha obert una exposició sobre el suïcidi a Nairobi (Kenya), on és considerat un crim
  • © Patricia Esteve

    Msingizi, un jove kenyà amb tendències suïcides. Foto de la © Patrícia Esteve


     
    Out of This Life (Fora d’aquesta Vida) és un projecte fotogràfic conceptual i molt personal sobre el suïcidi. La fotògrafa catalana Patrícia Esteve exhibeix aquest treball al Kenya Cultural Centre a Nairobi, en un país on el suïcidi està prohibit. Segons el Codi Penal de Kenya, “qualsevol persona que intenti matar-se és culpable d’un delicte menor”, amb penes de fins a dos anys de presó! A més, també hi ha l’estigma social per als que ho intenten o els seus familiars, normalment marginats per la comunitat. Moltes persones pensen que les tendències suïcides són contagioses.
    La valentia de la Patrícia no només és exhibir aquest tabú a Kenya i convidar a la societat a “parlar de suïcidi” obertament. També és atrevit crear imatges d’un tema tan difícil. Com que molts testimonis prefereixen estar a l’anonimat i d’altres ja no estan vius, unes imatges conceptuals i creatives ajuden a mostrar la perspectiva (i la sensibilitat) de la Patrícia sobre aquest tema: un cel estrellat, un conjunt de retalls de diaris, un arbre a contrallum, notes de comiat, un vaixell de paper. Una col·lecció d’imatges boniques que aporten esperança i poesia, com la que mostra la solitud de l’activista gai George Barassa, postrat sobre el matalàs d’una casa-refugi. Una foto genial!

    © Patrícia Esteve

    El país de les meravelles abandonades

  • Libèria mostra un ventall de vaixells i edificis abandonats amb un gran llegat històric i potencial turístic
  • Un vaixell abandonat a les platges de Robertsport, Libèria. Foto de l'Albert González Farran

    Un vaixell abandonat a les platges de Robertsport, Libèria. Foto de l’Albert González Farran


     
    Fa ja més de sis anys, en el meu primer i únic viatge a Doha (Qatar), vaig escriure un article on parlava de les meves negatives impressions d’una ciutat amb gratacels enormes, nous de trinca i sense cap mena de personalitat. I d’això me’n recordo ara que estic a punt de marxar de Libèria, del que tinc una bona sensació per ser un país amb fantàstics amagatalls i sorpreses. I entre elles, els centenars de monumentals objectes que, per culpa de la guerra civil o del lent camí del desenvolupament, han quedat abandonats. Hotels, vaixells, fàbriques i moltíssims habitatges van deteriorant-se, deformant-se i ennegrint-se amb el pas del temps. Tots tenen la seva història: tràgica, curiosa o, fins i tot, còmica. Formen part del paisatge liberià. Alguns d’ells estan habitats de forma espontània pels que no tenen sostre. D’altres, alguns en treuen un profit econòmic a base de cobrar entrada als turistes. I tots es mantenen a exposició pública, acompanyant el lent renaixement d’un país castigat, esperant que algun dia l’administració o una empresa privada els refaci o els desfaci per sempre més. Però mentrestant, segurament per molt de temps, seguiran regalant una personalitat que atrau.

    Sense saber res de res

  • Les operacions internacionals a l’Àfrica evidencien sovint la falta d’entesa entre tots plegats.
  • El guàrdia local de l’antiga base de l’ONU a Tubmanburg (Libèria). Foto de l’Albert González Farran – UNMIL


     
    El Joseph (nom inventat) és un home que viu a les antigues instal·lacions de l’ONU a Tubmanburg, a Libèria. És un petit poble que la missió de pau (UNMIL) ja va deixar fa més d’un any en virtut del seu replegament final. El Joseph i la seva família fan de vigilants informals d’aquest campament que, des que pertany al Govern local, no sembla tenir cap viabilitat.
    Un bon dia, un convoi de cascos blaus fa una parada en aquesta vella base per descansar-hi. Després de fer una inspecció del lloc, els cascos blaus troben un hort i decideixen collir algunes verdures per menjar-se-les. Però no sabien que pertanyien al Joseph i a la seva família. Força empipat, el bon home s’acosta als cascos blaus per explicar-los, tot i les diferències lingüístiques, que allò era seu.
    – Ni tan sols m’heu demanat permís! -s’exclama el bon home.
    Poca estona després, els cascos blaus tornen carregats d’oli, de sucs, de medicines… tot per a ell. Demanen disculpes i marxen mig avergonyits. Però just quan deixaven ja definitivament el vell campament, el Joseph es torna a empipar amb els cascos blaus.
    – Molt bé. M’heu tornat el que m’heu pres. Però ara marxeu sense donar-me res de veritat?
    Massa tard. El convoi ja està en marxa i els cascos blaus se’l miren des dels seus vehicles amb cares desconcertades. I el Joseph es queda amb la paraula a la boca, tampoc sense entendre res.
    L’escena és l’autèntica representació del que passa quan la comunitat internacional opera en territoris on ni uns ni altres saben res de res. Ni tan sols fan l’esforç.

    Articles més antics
    Articles més recents