Autor: Albert Gonzalez Farran

Una habitació atapeïda d’humanitat

A l’Àfrica el debat sobre si els nens han de dormir o no amb els pares no existeix.

Nou nens i un adult dormen a l’habitació d’una casa de Yambio, Sudan del Sud, el gener de 2017. © Albert González Farran – UNICEF

Quan neix un nen o una nena a Mollerussa, Lleida, Berlín, Nova York o Sidney, la majoria de famílies inicien un debat sobre quan és el millor moment per separar el nadó dels pares a la nit. Molts coincideixen que, al cap de sis mesos, l’infant s’hauria d’acostumar a dormir al seu llit i fins i tot a tenir la seva pròpia habitació, deixant els pares tranquils perquè puguin refer la seva relació nocturna de parella. D’altres més radicals ho fan abans, i d’altres encara més radicals ho executen amb mètodes dràstics, com el que va popularitzar el doctor Estevill, que aconsellava deixar plorar el nadó ad nauseam fins que òbviament s’adormi de cansament. Altres mares i pares d’aquestes societats occidentals, que segons estudis no arriben al 15%, s’atreveixen a practicar el co-llit, que significa dormir amb els fills i filles fins a edats força avançades. Ho fan mentre encara estiguin alletant o fins i tot mentre tots plegats s’hi trobin ben a gust entre els llençols.
Però a la majoria del món, a tota Àfrica, a gran part de l’Àsia i a les zones aborígens de Sud-Amèrica, aquest debat pràcticament no existeix. Es dóna per fet que dormen tots junts. Per raons naturals i des de temps prehistòrics, les famílies sempre han compartit l’espai nocturn. Però a més, en molts altres casos, no hi ha ni tan sols la possibilitat de replantejar una alternativa. La manca d’espai i l’elevada natalitat els obliga sempre a dormir plegats. De vegades, la situació arriba a escenes extremes que qualsevol de nosaltres descriuria com angoixant.
Un matí fred d’hivern de l’any 2017 vaig visitar una família de Yambio, a l’oest del Sudan del Sud. Em van donar permís perquè hi anés a trenc d’alba, just quan es comencessin a desvetllar, per mostrar la situació en què convivien. Em van obrir la porta d’una de les cabanes que tenien a casa i em van mostrar la magnitud de la seva existència. Una dona adulta dormia sobre un somier, mentre que nou infants ho feien ben atapeïts a terra, coberts amb llençols gastats. Feia fred i el contacte dels seus cossos semblava que els feia calor mútua.
La situació a la ciutat de Yambio, per culpa de la guerra civil, era en aquell moment insostenible. Els enfrontaments a les vil·les veïnes havien empès més de 4.000 persones a refugiar-se a cases de familiars i amics de la ciutat. El desplaçament pel conflicte estava provocant l’abandonament dels pobles i la saturació de Yambio. I aquella habitació “ensardinada” era una mostra més d’allò que estava passant.
Quan em van obrir la porta, els primers raigs de llum van fer obrir els ulls mandrosos d’una bona part de la canalla mig adormida. No ho negaré; ells m’esperaven des de la nit anterior i quan em van veure alçant la càmera, no es van sorprendre. De fet, van mostrar una cara ben plàcida. No semblava que tinguessin angoixa per haver de dormir tan atapeïts, ni tan sols semblaven molestos, ni una mica avergonyits de trobar-se en aquella situació davant d’un fotògraf estrany. Més aviat, els que es van despertar em van oferir la frescor d’aquells ulls que han dormit bé, vora l’escalfor humana dels seus.

Executat per un jurat en massa

Al Perú més rural, la justícia s’aplica de forma popular per una barreja de tradició ancestral i una resposta a la corrupció

Olga Apaza, vídua i víctima de les execucions ordenades per la massa de gent a Juliaca l’any 2009. © Albert González Farran

Juliaca és una ciutat a l’altiplà dels Andes peruans, molt a prop de la frontera amb Bolívia. Allí, la cultura inca i aimara perviuen malgrat el pas dels segles i les colonitzacions més salvatges. Moltes tradicions ancestrals dels indis que hi han viscut des de temps primitius segueixen en actiu, tant les bones com les més escabroses. Una d’elles és la justícia en massa, una pràctica que s’aplica majoritàriament als criminals comuns quan han estat enganxats in fraganti.
L’any 2009 em vaig trobar amb l’Olga Apaza, una dona de 48 anys que va perdre el seu marit Hugo executat per la multitud una matinada de juliol. No vaig treure l’aigua clara si l’Hugo era o no un delinqüent, però sí que vaig saber que era el conductor dels populars taxi-tricicles i que guanyava poc més de cinc euros al dia transportant gent amunt i avall pels carrers de Juliaca. Una nit va desaparèixer. L’endemà, el van trobar mort al carrer amb el rostre desfigurat i desenes de fractures per tot el cos. Segons testimonis, desenes de persones que l’acusaven d’intentar robar al mercat, el van despullar, el van lligar a un pal i el van atonyinar fins que va deixar de respirar. Va tenir “sort” que no el van cremar abans de morir, com ja havia passat en molts altres casos.
Segons diuen, la policia no va poder fer res davant la massa enfurismada. Eren pocs agents i desenes de comerciants violents “impossibles d’aturar”, deien. I l’Olga es va quedar vídua amb un tricicle arraconat i una família a mantenir. “El meu marit era innocent, ho sé del cert,” deia plorant mentre jo li feia una foto a casa seva, just al costat del tricicle i sostenint un retrat del seu marit. La seva llar era molt senzilla, tant com la roba que vestia i la manera d’expressar la seva pena. Una pena continguda, serena, sòbria… però que no podia evitar les llàgrimes.
Potser sí que el seu marit va robar alguna cosa del mercat, o fins i tot potser sí que va intentar endur-se els diners d’alguna parada. Potser ho va fer per la seva família o qui sap si per emborratxar-se o anar de putes. Però jo tenia clar, en fotografiar aquella dona desgraciada, que aquella mena de justícia andina era cruel i despietada.
L’antic dret inca predica en primer lloc Amu Sua (no siguis lladre), en segon, Ama Llulla (no siguis mentider), i finalment, Ama Quella (no siguis fluix). No sé si es predica per aquest ordre d’importància, però és un llegat cultural mil·lenari que encara es practica amb rotunditat. Els càstigs són sanguinaris. Tant, com el que va patir el 2007 un home a qui la gent va obligar a agafar el seu propi fill i penjar-lo a la forca, acusat de formar part d’una banda de lladres. Sovint, dies després de l’execució, es descobreix que el condemnat era innocent, confós per algú altre.
Al Perú, el nivell de corrupció és altíssim i també abasta els òrgans judicials. La gent ha deixat de creure en jutges i presons i ha decidit assumir el rol justicier.
Precisament el mes passat, l’expresident peruà Alan Garcia es va suïcidar d’un tret al cap hores abans de ser arrestat a casa per un cas de corrupció. És tragicòmic pensar, òbviament fora de context, que l’exmandatari no volia acabar com aquell alcalde d’un poble perdut de l’altiplà que l’any 2006 va ser també apallissat fins a la mort pels seus veïns per presumptes corrupteles a l’ajuntament.

Espigoladores als Andes

Dones i ancianes es juguen la vida per unes engrunes d’or als barrancs de les mines peruanes de La Rinconada

Una “Pallaquera” cerca or entre les pedres abocades fora d’una mina de La Rinconada, Ananea, Perú. Foto © Albert González Farran.

La cineasta francesa Agnès Varda va morir el passat 29 de març a la seva casa de París. Tenia 90 anys i, de la seva filmografia, el que em va captivar més va ser el documental Els espigoladors i l’espigoladora (Les glaneurs et la glaneuse). Estrenada l’any 2000, la pel·lícula és un formidable homenatge a tots aquells recol·lectors d’escombraries, a aquells que es remenen dins la brutícia i busquen quelcom útil entre el que la gent llança, als que arrepleguen les engrunes de les explotacions més salvatges. És el darrer graó de la societat de consum. Etimològicament, un espigolador era abans qui, amb el permís del pagès, recollia, el gra que quedava després de la sega. Era un treball dur i tenaç que la tradició agrícola ens ha deixat. Ara, el significat s’ha eixamplat i veiem espigoladors i espigoladores arreu del món i de formes diferents.

Jo en vaig veure unes de molt especials a La Rinconada, un poblet de la serralada dels Andes del Perú a uns 6.000 metres d’altitud. Allà els diuen pallaqueras, de l’expressió peruana que fa referència a aquelles persones que feinegen a les boques de les mines, on les màquines extractores aboquen la runa. Són barrancs de centenars de metres de perillós desnivell on les pallaqueras s’abraonen per buscar pedres amb algunes engrunes d’or.

La posició d’una pallaquera, com la d’un espigolador, és d’una humilitat extrema. De genolls o fins i tot ajaguda a terra, s’embruta de cap a peus i s’exposa al perill imminent de ser ensorrada per una allau de roques. Sota les inclemències del temps, amb les mans destrossades pel fred, la humitat i la duresa del mineral, es passen el dia “espigolant” el que els miners rebutgen. I de vegades en treuen alguna bonica sorpresa en forma d’or. Beuen força alcohol i fumen paquets diaris per entrar en calor i masteguen fulles de coca per suportar millor les baixes pressions i la manca d’oxigen.

Les pallaqueras són gairebé tot dones. Moltes, ancianes. I és que a la Rinconada encara hi ha un gran abisme de gènere. Mentre elles segueixen arriscant la vida per uns miserables grams d’or, ells són els únics contractats oficialment per les empreses i autoritzats a entrar a les mines per guanyar un bon pessic si l’extracció ha fet sort. Alguns miners han acumulat grans fortunes. I molts, sobretot els més joves, es gasten una bona part dels beneficis allà mateix en alcohol i prostitutes. La Rinconada, abans de la febre d’or, era un llogarret tranquil que ha esdevingut un caos urbanístic, social i mediambiental de greus proporcions.

Les pallaqueras, però, s’organitzen. La seva tasca s’ha professionalitzat tant que ja existeix una jerarquia entre elles: per sobre de totes, hi ha la cap responsable de seleccionar les que poden treballar a la seva zona, hi ha qui porta un xiulet encarregada d’alertar les companyes si hi ha un imminent abocament de mineral, hi ha qui cuina, i la que munta les latrines, i l’encarregada dels primers auxilis… Les pallaqueras són una demostració de resiliència d’un estrat social de la mineria que va començar d’una forma molt precària i que ara està no sols acceptada, sinó fins i tot respectada per les grans companyies mineres i per la societat peruana en general.

La finestra a un tros de cel

El Mahmud va salvar la pell sobre un vaixell atrotinat al Mediterrani. Però les ganes de tornar-ho a intentar persistien.

El Mahmud Abdul, de 17 anys, mira per la finestra de la seva habitació a Shobra Sandy (Egipte). © Albert González Farran / IOM

El Mahmud tenia 17 anys quan el vaig conèixer. Era un matí d’octubre quan me’l vaig trobar vaguejant pels afores de Shobra Sandy, un llogarret perdut al nord del Caire (Egipte). Ara el Mahmud, si tot li ha anat bé, en deu tenir 21. Potser encara sobreviu al poble amb feines mal pagades; potser deambula per alguna ciutat europea; i potser, amb molta sort, ha aconseguit reunir-se amb els seus familiars a França. Però també potser va tenir pitjor sort tornant a creuar el Mediterrani.

Aquell matí d’octubre, el Mahmud em va explicar la segona oportunitat que la vida li havia donat mesos enrere. La Creu Roja el va rescatar quan el bot amb què va sortir d’Alexandria va naufragar prop de les costes de Tessalònica (Grècia). Però també va confessar-me que volia intentar-ho un cop més, o potser tantes vegades com calgués, per sortir del que ell en creia un forat. Com que amics i parents li enviaven contínuament missatges des de França explicant les coses magnífiques que allí passen, ell tampoc se les volia perdre.

Per aquell primer viatge frustrat pel mar, la família del Mahmud va pagar gairebé 3.000 dòlars nord-americans. El Mahmud va jugar-se la vida en un vaixell atrotinat, carregat amb 500 passatgers, quan sols tenia capacitat per a cent. Els organitzadors del viatge, recorda, eren al port armats i sota els efectes de les drogues. No va veure’s capaç de negar-se a pujar-hi. Els havien promès un viatge a Itàlia, però en lloc d’això van canviar el rumb cap a Grècia. Pel camí, ja a alta mar, va morir un bon grapat de passatgers, que eren llençats a l’aigua a mesura que deixaven de respirar. Però ni així el vaixell va aguantar el sobrepès. Va fer aigües a pocs quilòmetres de la costa.

Un cop retingut a Tessalònica per les autoritats gregues, i per la seva condició de menor d’edat, l’ONU li va facilitar el retorn a Shobra Sandy, per tornar a les tasques a la granja del seu pare i estalviar per a un nou intent. “Aquí al poble la vida és avorrida, tots els dies s’assemblen”, explicava ensenyant l’habitació que compartia amb els seus tres germans. Des d’aquella habitació mal endreçada, plena de mitjons i matalassos desfets, el Mahmud va fer una mirada cap a la finestra. Les vistes, però, no eren gaire atractives. La meitat inferior estava tapada per la paret del veí del costat, aixecada a pocs metres de la seva casa. Però a la meitat superior es descobria un cel blau i lluent. El mateix cel que contemplava mentre anava a la deriva pel Mediterrani i el mateix que el va acollir a Grècia. Segurament també és el mateix que hi ha a França.

Li vaig demanar que s’aturés, que seguís mirant el cel per aquella finestra, per fer-li una foto prou significativa per a un reportatge sobre els immigrants a Egipte. La claror a la cara li donava un aire d’esperança irracional, pròpia de la seva joventut. En aquell moment em va convèncer que es tornaria a llançar al mar. Que es tornaria a jugar la pell pel seu tros de cel.

Jugant amb foc

El Suleiman, un nen del Darfur de deu anys, té la mirada d’un home envellit a cops. A cops de guerra

Suleiman posa per a una fotografia a la seva casa d’El Fasher, Darfur (Sudan). © Albert González Farran / UNAMID

El Suleiman tenia només quatre anys quan passejava amb el seu germà Musa pels afores de Dar al Salam, al nord del Darfur (Sudan). Era el novembre del 2006, una nit que el seu equip de futbol favorit havia guanyat un partit important del campionat nacional. Els dos germans van voler celebrar la victòria amb els amics. En secret, guardaven un estrany objecte que havien trobat no gaire lluny de casa. Era un explosiu perdut de la guerra del Darfur, que per qüestions de l’atzar encara no havia detonat. I ells, encara en secret, esperaven fer una gran traca amb aquell projectil. El Musa, que era el germà gran, va ser l’encarregat de posar-li foc i en dècimes de segon tot va canviar tràgicament. L’esclat no va ser el que ells esperaven. Un dels seus millors amics va morir a l’acte. I el Suleiman, com d’altres, va patir cremades per tot el cos.

Vaig visitar el Suleiman sis anys després d’aquell accident. S’havia traslladat amb la seva família a El Fasher, una població més gran i amb millor atenció mèdica. I quan vaig entrar a la seva casa, el noi va córrer a amagar-se darrere les cames del pare. Amb un somriure amarg, l’home explicava que el seu fill ja no era el mateix des d’aquella explosió. Tenia vergonya d’ensenyar la cara. I amb motius. Quan la va descobrir, semblava la d’un home molt vell i cansat. A més, el Suleiman caminava amb dificultats. Mantenia la mirada sempre a terra, perquè la vergonya el tenia dominat.

El Suleiman era un dels protagonistes d’un reportatge que estava preparant sobre les conseqüències de la guerra al Darfur. I una de les més greus és la gran quantitat d’armes (bombes, bales, granades i mines) abandonades pel territori encara per detonar. I és que milícies i tropes que lluitaven no en tenien prou amb saquejar i perseguir la població civil, sinó que també es deixaven la seva ‘merda’ escampada arreu. Així que les principals víctimes de les detonacions fortuïtes eren els nens i nenes, que pensant que havien trobat un tresor, acabaven sofrint uns efectes devastadors.

L’entrevista amb el Suleiman va ser dura i complicada. A penes responia les meves preguntes. Havia mirat de convèncer-lo de la importància d’aquell reportatge per advertir sobre els problemes de la postguerra al Darfur, però havia d’arrencar-li les paraules amb molta paciència. Vaig poder saber que encara tenia motivació per estudiar i seguir endavant, encara que sempre se sentiria penedit d’haver fet explotar aquell artefacte.

I quan al final vaig apropar-me a ell amb la càmera per fer-li una foto, a gairebé dos pams de la seva cara, ell va decidir alçar els ulls i mirar fixament l’objectiu. Era com si amb el seu rostre digués: “sí, mira’m, sóc així, i què?” Just després del retrat, el Suleiman va tornar a baixar els ulls i a repetir el seu posat avergonyit. Per uns pocs segons m’havia regalat una expressió convençuda, pròpia d’un home madur. Una mirada de valent.

Articles més antics
Articles més recents