Actualitat

No pot ser veritat

  • Una investigació de l’ONU denuncia una xarxa europea i de l’Orient Mitjà que proveeix armes al Sudan del Sud
  • 16 October 2016. Malakal: Soldiers of the Sudan People Liberation Army (SPLA) cheer-up from the trench in Lelo village, outside Malakal, at the northern part of South Sudan, on October 16 2016. Heavy fighting broke out on Friday between SPLA (Government) and opposition forces in Warjok and Lelo villages, outside Malakal. SPLA commanders claim they succeeded to keep their positions and assure their forces just responded "on self defence". The army flew in journalists on Sunday to show that they retain control of the strategic city, even though rebels still vow to take it. Photo by Albert Gonzalez Farran - AFP

    Un soldat sud-sudanès crida entusiasmat mentre carrega la seva arma a la trinxera dels afores de Lelo, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – AFP


     
    “Això és de veritat? Som al segle XX, no a l’Edat Mitjana”. Això ho va dir un nen jueu al seu pare quan sofrien la persecució nazi i va ser transcrita pel guanyador del premi Nobel Elie Wiesel en la seva increïble novel·la Nit. Es va publicar als anys 50, però la frase és encara vàlida en molts contextos actuals. Els conflictes a l’Afganistan, l’Iraq, Síria, Sudan i Sudan del Sud han avergonyit molts de nosaltres que ens adonem que la humanitat encara està actuant com els simis de l’edat de pedra.
    Però no és totalment cert. Guerres, genocidis i holocausts són més elaborats del que pensem. Els que maten i torturen en molts països, principalment a l’Àfrica, són recolzats per grans xarxes d’empresaris d’Europa, Amèrica i l’Orient Mitjà que estan fent grans fortunes. Una investigació de les Nacions Unides detalla que des de l’any 2014, empreses de Bulgària i Israel han estat venent armes al Sudan del Sud, un dels països amb la taxa més elevada d’armes entre la població i sofrint una cruel guerra civil des de fa tres anys.
    Em recorda molt el documental We come as friends (Venim com amics), de Hubert Sauper, que explica molt bé la hipocresia del món occidental que creu que pot donar lliçons als països africans, mentre que alimenta els seus desastres per obtenir-ne guanys suculents.

    Discapacitats i desplaçats

  • Als països que travessen greus dificultats, els més dèbils són els que ho paguen més car.
  • 29 October 2015. Juba: Levi Sunday, Chairman of the Equatoria State Union of the Visual Impaired (ESUVI), is reading a book written in Braille in the organization's office in Juba, South Sudan. ESUVI, stablished in 1985, has currently more than 800 members in Central Equatoria State and it organizes activities to train blind people to read Braille and use computers and other devices. However, the leaders of the organization reports that the blind in South Sudan don't have enough resources to implement their daily tasks and suffer social stigma. Photo by Albert Gonzalez Farran, AFP

    Levi Sunday, president de l’associació de cecs de Juba, Sudan del Sud, llegeix un llibre en Braille. Foto de l’Albert Gonzalez Farran, AFP

     
    S’aplica una llei natural molt dura en aquells llocs on hi ha injustícia, guerra o fam o tot a la vegada, com és el cas del Sudan del Sud.
Els discapacitats d’aquest país, cecs, sords, muts, paraplègics, malalts mentals o simplement aquells que han sofert les conseqüències de l’actual guerra civil, estan totalment abandonats a la seva pròpia fortuna.
 No hi ha cap llei específica al país que els protegeixi, que reconegui els seus drets i, fins i tot, s’aplica contra ells una discriminació social i cultural que és pràcticament impossible de superar. No tenen gaires eines per superar les seves limitacions, molts els rebutgen o se’n riuen per la seva aparença física, no existeix cap cobertura governamental i l’atenció mèdica pública és pràcticament inexistent. Gairebé tots s’exposen a la bona disposició dels seus familiars i veïns que cuiden d’ells fins que, qui sap si en un futur pròxim, s’apliquin les condicions perquè puguin valdre’s per ells mateixos i contribuir al desenvolupament del seu país.

    El repte de ser dona

  • Ser dona és un repte constant, i ser dona al Sudan del Sud és pur sacrifici.
  • 7 October 2015. Gudele: Sugi Eleuda, mother of two children, waters green beans during a training session on agriculture in a center run by the NGO Daughters of Mary Immaculate in Gudele, Central Equatoria, which gives training to more than 6,000 farmers in the area. Sugi Eleuda, as many farmers in the region, is struggling to cultivate food in her land due to the scarcity of water in the present rainy season. It's expected that the harvest is going to be much smaller than previous years and is going to deteriorate the present food insecurity in the country.  According tothe latest IPC (Integrated Food Security Phase Classification), published in May 2015, from 2.5 million to 4.6 million people are classified severely food insecure in South Sudan, and it's expected that the number will increase drastically in the coming months. It's expected the new analysis of the IPC will be published in the coming days. Photo by Albert Gonzalez Farran

    Sugi Eleuda, mare de dos nens, rega mongetes a la finca d’una ONG internacional a Gudele, Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran.

     
    Fotografiar el treball de les dones a les zones rurals prop de Juba, al Sudan del Sud, m’ha donat una primera visió de com de difícil ho té el gènere femení en aquest país. “On són els homes?”, els pregunto quan les veig treballant al camp de sol a sol. I elles, o bé responen amb un somriure juganer o bé diuen que els marits estan treballant en unes altres terres, molt més lluny de casa.
    La veritat, però, és que aquí al Sudan del Sud les dones treballen de valent, sofreixen com ningú les inclemències del temps i, sobretot, d’una guerra civil que encara domina una bona part del país. Són, sense dubte, una arma més del conflicte que s’utilitza en forma de violacions sexuals o d’esclavitud.
    Encara ara en ple segle XXI, el fet de ser una dona és garantia de tenir una vida difícil i plena de riscos.

    Culpar les víctimes

  • Ni les persones que arriben en pastera ni els estiuejants que s’ho miren des de la tovallola són els culpables del drama actual
  • Migracio-immigrants-Sicilia-refugiats-2

    Un grup de persones, la majoria de Síria, Eritrea i Egipte, arriben al port d’Augusta, a Sícilia, l’agost de 2015. Foto de l’Albert González Farran, per Save the Chidren i l’OIM.


    Culpar les víctimes ha estat sempre una actitud injusta i pròpia de la nostra societat. Sovint hem sentit crítiques despietades contra els desesperats refugiats que arriben d’una manera o altra a Europa per reivindicar el dret a un futur millor. I ara darrerament n’hem sentit algunes altres que apunten contra els estiuejants que de vegades apareixen fotografiats, amb nocturnitat i alevosia, prenent el sol just en el moment que arriben a les costes uns quants africans moribunds. I amb això em ve al cap la fotografia de Javier Bauluz, com tantes altres que s’han publicat.
    Es poden dir moltes coses contra uns i contra els altres, però estic convençut que la direcció real de les nostres crítiques pels moments convulsos que estem vivint no és aquesta, sinó la que apunta als governs europeus per la seva incapacitat de gestionar aquesta realitat, l’obstinació d’alguns estats d’aixecar murs i tanques a les fronteres, la brutalitat policial contra el dret universal a la migració, la situació catastròfica que estan vivint els països del sud i, sí, també, la responsabilitat històrica que en tenim els països del nord.

    L’última moda de Milà

  • Milà és la ciutat del Duomo, la capital de la moda i la seu de l’Expo 2015. Però és també la porta d’entrada a Europa per a milers de refugiats.
  • Milan_migracions-immigrants

    Un jove nouvingut dorm sobre la seva maleta
    davant de l’estació central de trens de Milà.
    Foto de l’Albert González Farran, per a l’OIM i Save the Children.

     
    És dolorosa la contradicció de la ciutat de Milà, que avui en dia celebra una Expo dedicada a eradicar la fam al món, però que a la vegada es queixa de la “invasió” de milers de persones vingudes d’arreu de l’Àfrica i l’Àsia, a la recerca del somni europeu.

    L’emergència de les pasteres rescatades a Lampedusa i Sicília s’ha convertit en una rutina que ha acabat afectant aquesta ciutat que vol reivindicar el seu cosmopolitisme, però a qui se li escapa un cert provincianisme conservador quan remuga, amb les dents tancades, que ja n’hi ha prou de tants estrangers bruts i desarreglats.

    Els esforços de l’administració local i la incansable dedicació d’una part de la població per atendre els nouvinguts és poca cosa comparada amb una situació que pot esdevenir una bomba si els països europeus no prenen una decisió ràpida i raonada per donar una solució a tanta gent que reivindica el seu dret a un present millor. Un present que, per raons històriques, és també responsabilitat de les potències del nord.

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents