Actualitat

L’última moda de Milà

  • Milà és la ciutat del Duomo, la capital de la moda i la seu de l’Expo 2015. Però és també la porta d’entrada a Europa per a milers de refugiats.
  • Milan_migracions-immigrants

    Un jove nouvingut dorm sobre la seva maleta
    davant de l’estació central de trens de Milà.
    Foto de l’Albert González Farran, per a l’OIM i Save the Children.

     
    És dolorosa la contradicció de la ciutat de Milà, que avui en dia celebra una Expo dedicada a eradicar la fam al món, però que a la vegada es queixa de la “invasió” de milers de persones vingudes d’arreu de l’Àfrica i l’Àsia, a la recerca del somni europeu.

    L’emergència de les pasteres rescatades a Lampedusa i Sicília s’ha convertit en una rutina que ha acabat afectant aquesta ciutat que vol reivindicar el seu cosmopolitisme, però a qui se li escapa un cert provincianisme conservador quan remuga, amb les dents tancades, que ja n’hi ha prou de tants estrangers bruts i desarreglats.

    Els esforços de l’administració local i la incansable dedicació d’una part de la població per atendre els nouvinguts és poca cosa comparada amb una situació que pot esdevenir una bomba si els països europeus no prenen una decisió ràpida i raonada per donar una solució a tanta gent que reivindica el seu dret a un present millor. Un present que, per raons històriques, és també responsabilitat de les potències del nord.

    La puresa és a la barreja

  • Ja ho cantava Jarabe de Palo l’any 2001: “la pureza está en la mezcla”. Sembla una obvietat, però cal recordar-ho sovint perquè sembla fàcil d’oblidar-se’n.
  • 25 June 2015. Sabadell: German Acevedo, 23 years old from La Paz, El Salvador, participates in a training session of 'castellers' (human towers) with the Saballuts from Sabadell, Barcelona, Spain.  German arrived to Europe in summer 2012, running away from the gangs ("pandilleros") in San Salvador. The Spanish Government rejected his asylum request, but he is remaining in the country and attending courses to becomes a social worker in the future. He doesn't want to go back to El Salvador because he's afraid of being killed by the gangs. Photo by Albert Gonzalez Farran, CCAR - www.albertgonzalez.net

    German Acevedo, un immigrant de 23 anys de El Salvador, fa ‘pinya’ a una sessió d’entrenament de la colla de ‘castellers’ Saballuts de Sabadell.
    Foto de l’Albert González Farran, CCAR

     
    El German, un jove de 23 anys de San Salvador, va arribar a Catalunya fa dos anys escapant de la violència juvenil que envaïa la seva ciutat. Ha estat força temps patint gana i dormint als carrers de Barcelona i el govern espanyol li ha denegat dues vegades la seva petició d’asil. Però ara sembla que les coses comencen a anar-li bé. Està estudiant per convertir-se en treballador social i fa algunes feines mal pagades que l’ajuden a sobreviure. Però el més sorprenent de tot és que després d’aquest temps d’adaptació ja parla un català fluid i ha participat en la construcció dels millors castells de la colla dels Saballuts de Sabadell.
    Sense dubte, aquest món és un entramat que dóna sovint solucions tan riques com aquesta del German. I ja n’hi ha prou dels avorrits clixés sobre la immigració.

    Aquesta estúpida crisi no s’ha acabat

  • Molts, sobretot els polítics, presumeixen que el país s’està recuperant de la crisi. I no saben que el carrer explica una altra realitat.
  • 21 May 2015. Barcelona:  (Left) Yaya Ouahara collects food distributed by the local NGO Bona Voluntat en Acció, in Barcelona, as part of the food support program to help migrants and people at risk of exclusion. Yaya, 36 years old from Ivory Coast, arrived to Spain in 2009 by a small boat and after three years traveling through Africa. Yaya fled the civil war in his country and he recently got residence permit to stay in Spain permanently. Photo by Albert Gonzalez Farran, CCAR

    Un usuari de l’ONG Bona Voluntat en Acció de Barcelona recull menjar com a part del programa de suport alimentari per a immigrants i gent amb risc d’exclusió. Foto de l’Albert González Farran, CCAR


     
    Malgrat que les xifres macro-econòmiques són l’argument per a aquells que creuen que ens estem recuperant, és obvi que passejar-se pels carrers de Barcelona o de qualsevol altra ciutat espanyola ens ensenya una realitat ben diferent.
    La pobresa ha arribat a uns extrems que s’està convertint en un fet ben normal i quotidià. Ens estem acostumant massa a veure gent dormint als caixers automàtics, als parcs o als porxos dels edificis; joves i grans remenant dins els contenidors de brossa per veure què n’aprofiten; immigrants que són injustament acusats d’espoliar el nostre moribund estat del benestar; i, fins i tot, petits comerciants que supliquen ajuda als seus propis clients. El quadre és demolidor.
    Hem assolit una dinàmica en què els que tenen diners ja no veuen els que no en tenen. I els que no en tenen, viuen amb una resignació que fa mal. I mentre, aquells que han convertit la nostra societat en un mercat, celebren que aquesta estúpida crisi ja s’està acabant.

    Darfur? I què?

  • Alguna cosa no va bé quan se li demana a un actor de Hollywood que digui alguna cosa perquè algú mostri un mínim d’interés per un conflicte tan oblidat com el del Darfur
  • Darfur Forgotten 2

    L’actor George Clooney va escriure fa un parell de setmanes un article al The New York Times sobre el Darfur (Sudan) i ho va fer per denunciar el silenci d’una guerra civil que porta 12 anys sense resoldre’s, centenars de milers de morts i dos milions de persones confinades en campaments de desplaçats. Els editors del diari nord-americà van decidir titular l’article així: “George Clooney on Sudan’s rape of Darfur” (George Clooney ens parla com Sudan viola el Darfur).
    Aquesta és una petita mostra del que està passant en aquella regió de l’Àfrica: si no posem un actor ben atractiu i popular al davant, si no escrivim el seu nom ben gran al titular, si no fem servir el seu “ganxo”, pocs arribaran a llegir ni tan sols el primer paràgraf d’aquest text-denúncia. Trobar el Darfur al mapa no és una feina fàcil, pocs saben què hi està passant i gairebé ningú en mostra una gran preocupació.

    Això ha estat un extracte d’un text publicat a la versió en paper de la revista Territoris. Pots descarregar-te l’article sencer en versió pdf fes clic aquí.

    Fotografia sobre rodes

  • No he estat mai un amant de la fotografia d’esports, on tot passa massa ràpid. I menys encara dels pseudo-esports, aquells que no tenen el paraigua d’una entitat reconeguda que avaluï i arbitri les seves normes. Però estic començant a canviar d’opinió.
  • Skater

    El monopatí (o potser li hauríem de dir l’skate?) és, podríem dir ara que estic canviant, un esport urbà on les normes arriben allà on s’acaba la valentia. On els seus esportistes (els skaters?) sacrifiquen hores de fred i de calor per aconseguir resoldre exercicis acrobàtics que sovint fan males passades a la seva integritat física.
    Doncs, si d’acrobàcies es tracta, la fotografia en aquest camp n’és també una. Copsar la millor de les piruetes ja no és sols una qüestió d’estètica, sinó que necessita el màxim rigor. Perquè la foto ha de mostrar que l’skater resol el repte a la perfecció.
    Un peu massa aixecat, un braç mal col·locat o una cara incorrecta poden mal guanyar una fotografia que visualment és magnífica. Els experts i les publicacions més conegudes diuen que la millor imatge en aquest àmbit és la que satisfà, a parts iguals, el fotògraf i l’skater. I això sols passa en comptades ocasions.

    Articles més antics
    Articles més recents