Altres

Fotografia sobre rodes

  • No he estat mai un amant de la fotografia d’esports, on tot passa massa ràpid. I menys encara dels pseudo-esports, aquells que no tenen el paraigua d’una entitat reconeguda que avaluï i arbitri les seves normes. Però estic començant a canviar d’opinió.
  • Skater

    El monopatí (o potser li hauríem de dir l’skate?) és, podríem dir ara que estic canviant, un esport urbà on les normes arriben allà on s’acaba la valentia. On els seus esportistes (els skaters?) sacrifiquen hores de fred i de calor per aconseguir resoldre exercicis acrobàtics que sovint fan males passades a la seva integritat física.
    Doncs, si d’acrobàcies es tracta, la fotografia en aquest camp n’és també una. Copsar la millor de les piruetes ja no és sols una qüestió d’estètica, sinó que necessita el màxim rigor. Perquè la foto ha de mostrar que l’skater resol el repte a la perfecció.
    Un peu massa aixecat, un braç mal col·locat o una cara incorrecta poden mal guanyar una fotografia que visualment és magnífica. Els experts i les publicacions més conegudes diuen que la millor imatge en aquest àmbit és la que satisfà, a parts iguals, el fotògraf i l’skater. I això sols passa en comptades ocasions.

    El millor significat del Ramadà

    Iftar in El Fasher

    El Ramadà té molts significats. Primer de tot, l’estrictament religiós, que és el que argumenta la majoria de musulmans per acostar-se a déu. Fins i tot, n’hi ha que diuen que el Ramadà crea un espai per on baixen els missatges divins. El significat més sorprenent explica que el dejuni total durant les hores de sol és recomanable per a la salut i un bon depuratiu per al cos.
    Però el significat amb el que em quedo és aquell que diu que privar-se de menjar i beure és una experiència de gana i set que provoca empatia amb els més pobres i necessitats. El Ramadà és, o hauria de ser, l’oportunitat d’allunyar-se dels conflictes i acostar-se a l’amabilitat i la generositat i, si algun dia el practico, serà només per aquests motius.

    De la mort a la vida

    Embaras

    Dos dels meus millors amics acaben de tenir un fill. Unes setmanes abans del part, els vaig fer una sessió de fotos en un dels paratges més emblemàtics del Solsonès. Allí, amb la natura, el sol i l’evidència d’un embaràs nuu, vam construir junts la imatge que més bé representa la vida. I allí em vaig adonar d’una de les claus del cicle que ens condueix en aquest món de bojos.
    Aquí al Darfur, després de gairebé quatre anys fotografiant el conflicte i els problemes i somnis d’una societat en continu patiment, la mort és un element que sempre és present. Sobrevola tothom com si fos un fantasma que fa de testimoni de tot el que fem i el que diem i amenaça amb aterrar en qualsevol moment. Després de tant de temps treballant amb una mort tan present, fotografiar els símbols més tangibles de la vida és com haver obert una finestra perquè hi entri aire fresc.
    De la mort a la vida és el pas que ens porta a entendre les coses una mica més bé, perquè ens diu que en aquest planeta tot segueix i tot flueix sense aturador. Perquè després d’una mort sempre hi haurà una vida que la substitueix.

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents