Art

Vida després del suïcidi

  • La fotògrafa Patrícia Esteve ha obert una exposició sobre el suïcidi a Nairobi (Kenya), on és considerat un crim
  • © Patricia Esteve

    Msingizi, un jove kenyà amb tendències suïcides. Foto de la © Patrícia Esteve


     
    Out of This Life (Fora d’aquesta Vida) és un projecte fotogràfic conceptual i molt personal sobre el suïcidi. La fotògrafa catalana Patrícia Esteve exhibeix aquest treball al Kenya Cultural Centre a Nairobi, en un país on el suïcidi està prohibit. Segons el Codi Penal de Kenya, “qualsevol persona que intenti matar-se és culpable d’un delicte menor”, amb penes de fins a dos anys de presó! A més, també hi ha l’estigma social per als que ho intenten o els seus familiars, normalment marginats per la comunitat. Moltes persones pensen que les tendències suïcides són contagioses.
    La valentia de la Patrícia no només és exhibir aquest tabú a Kenya i convidar a la societat a “parlar de suïcidi” obertament. També és atrevit crear imatges d’un tema tan difícil. Com que molts testimonis prefereixen estar a l’anonimat i d’altres ja no estan vius, unes imatges conceptuals i creatives ajuden a mostrar la perspectiva (i la sensibilitat) de la Patrícia sobre aquest tema: un cel estrellat, un conjunt de retalls de diaris, un arbre a contrallum, notes de comiat, un vaixell de paper. Una col·lecció d’imatges boniques que aporten esperança i poesia, com la que mostra la solitud de l’activista gai George Barassa, postrat sobre el matalàs d’una casa-refugi. Una foto genial!

    © Patrícia Esteve

    La religió de l’imaginari

    La vida i les seves experiències m’han tornat un ateu convençut. No hi ha res que em faci dubtar de la inexistència de l’infern i del seu creador, d’allò que pugui ser el principi i el final de tot. Nosaltres mateixos som el nostre principi i final, som una energia que va viatjant i va desencadenant formes diverses sense aturador. Però que sigui un ateu recalcitrant no vol dir que sigui un descregut. I així m’ho va reconfirmar el director de cine serbi, Emir Kusturica, que en una de les jornades de la darrera edició del festival de cine Kustendorf va reivindicar l’existència dels símbols, dels somnis, de les llegendes vives i de tot allò que formi part del nostre imaginari, diga-li déu o diga-li esperit, com a fonts d’aliment per a les arts. Perquè el realisme pur no existeix en la condició humana i, en cas que així fos, acabaria destruint el seu poder creatiu. Cinema, literatura, música, fotografia. Tots partim de la nostra fe en un altre món que ens dóna prou matèria sensible per seguir creant. I que així sigui!

    Salgado per partida doble

    Sebastião Salgado

    L’exposició Gènesis de Sebastião Salgado i la pel·lícula La sal de la terra dirigida per Wim Wenders i inspirada en la seva carrera professional són dos productes que aborden la vida i feina d’un dels fotògrafs més consagrats de la nostra època. No sols són homenatges al seu treball, sinó també a la seva humanitat.
    A Salgado se l’ha criticat molt de crear bellesa estètica amb les tragèdies dels altres, però consumint aquests dos darrers treballs un s’adona que la seva realitat és molt més complexa i interessant. Després de fotografiar grans cataclismes humans com el genocidi de Ruanda, Salgado diu que ja no va poder més. I es va endinsar en un altre tipus de compromís que no fes tan mal a la seva consciència.
    Anys de paciència que només la maduresa es capaç d’otorgar, l’han permès crear un discurs en favor del respecte pel medi ambient i una crida per a la salvació del planeta. I no sols ho predica amb les seves fotografies, sinó també amb el seu exemple, reforestant les propietats de la seva família al Brasil.
    Salgado es redescobreix ara doncs amb un concepte que crea escola, admiració i activisme.

    Fent carrer d’amagat
    barrio-chino-joan-colom-2

    Una prostituta entra amb el seu client dins un edifici del barri del Raval.  ©Joan Colom

    El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ofereix fins al 25 de maig una apassionant exposició gràfica de Joan Colom, el fotògraf de carrer per excel·lència de Catalunya, popularment conegut pel seu extens treball al barri del Raval. Joan Colom és un talent que es mereix l’etiqueta del Cartier-Bresson català. Les seves imatges més conegudes són aquelles que va captar entre els anys 50 i 60, però al MNAC en veiem també moltes de la seva darrera etapa dels 90 i els primers anys del segle XXI.
    “Jo només feia fotografia i buscava imatges que m’emocionessin. Jo feia carrer” va dir Joan Colom en algun moment. El que surt són, en la seva majoria, prostitutes de carrer parlant amb els seus clients, però també trobem molts sense sostre i rodamons, alcohòlics, nans, turistes, transexuals, infants… Tota una fauna que ell va “caçar” la majoria de vegades amb la càmera amagada i disparant sense ni tan sols mirar pel visor.
    Em fa por criticar un monstre de l’art com Joan Colom, però després de sortir del MNAC m’he preguntat si aquell home vomitant en un arbre de la Rambla, el que es va esberlar el cap en una vorera, el borratxo dormint la “mona” en un banc o la turista ensenyant inconscientment les calces mentre menja un entrepà estarien contents de veure’s en aquesta exposició. Joan Colom ha publicat i mostrat moltes imatges en què la dignitat de la persona queda en dubte i mai n’ha demanat l’aprovació. Sí, és cert que totes les fotografies han estat captades en espais públics, però la intenció i la perspectiva del seu treball és, si més no, èticament discutible.

    Entre la tragèdia i la comèdia

    World Theatre Day World Theatre Day

    Avui és el Dia Mundial del Teatre, una efemèride marcada per l’Institut Internacional del Teatre.
    Per commemorar-ho i ilustrar-ho des del Darfur, he fet una sessió de fotografies amb la companyia de teatre Marafi d’El Fasher (la capital del Darfur Nord).
    Inspirat en el concepte de les màscares gregues de la tragèdia i la comèdia, he volgut expressar la meva interpretació de la doble realitat del Darfur, aquella que viu un conflicte llarg i doloròs i, a la vegada, un entramat de riqueses que li donen esperança.
    La fotografia dels actors amb posat seriós exemplifica la cara més dura del Darfur, aquella en què viuen uns dos milions de persones en campaments de desplaçats, aquella en què molts moren i en què soldats, milícies i grups armats combaten pel control del territori.
    La fotografia dels actors somrient, amb la presència no accidental d’una noia (la directora Zamiha Abdulmunim), representa la cara optimista d’aquest poble, aquella en què, malgrat les penes i els sacrificis, segueix endavant en la seva carrera social, econòmica i cultural.
    Al cap i a la fi, la tragicomèdia del Darfur, aquesta coexistència de dues realitats ben contraposades, respon a una rica complexitat que la fa interessant.

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents