Darfur

Amb la cultura de l’aigua des de ben petits

Aigua al Darfur

Durant els darrers anys he fotografiat la manca d’aigua al Darfur de diverses maneres: llargues cues als pous, infants bebent amb deler, animals esquelètics o morts i abandonats, agricultors treballant en terres àrides i esquerdades… Però és el primer cop que aconsegueixo una imatge tan autèntica com aquesta.
La vaig fer fa pocs dies al campament de desplaçats de Zam Zam, al Darfur Nord, en un nou assentament on centenars de famílies han arribat recentment fugint dels atacs a les seves poblacions. Quan em passejava per la zona, em vaig trobar dos infants dins una petita cabana feta de retalls de roba i plàstics. No hi havia cap adult a la vora. Els germans, un nen i una nena, van sobtar-se amb la meva arribada. No passa cada dia que de sobte els aparegui un home blanc amb dues càmeres immenses penjades al coll. I la seva primera reacció va ser abraçar-se amb força a les garrafes d’aigua que provablement la seva mare havia portat a “casa” després d’una llarga caminada. “No t’acostis que aquesta aigua és nostra”, em deien els jovenets amb la seva expressió. Amb la màxima educació i respecte, els vaig fotografiar i me’n vaig distanciar.
No em podia perdre aquest gran missatge que m’estaven donant. Els nens del Darfur, com aquests dos, tenen molt clara la importància de l’aigua al seu país. L’escassedat n’ha donat un preu molt alt i totes les generacions del Darfur creixen educats amb uns valors sòlids en la seva defensa i preservació. Seria genial que aquesta cultura fos exportable!

Un crit de guerra o una vella desagradable

Sports for peace

L’anciana d’aquesta fotografia és una Hakamat, que en la tradició de les tribus àrabs del Darfur (al Sudan) és aquella dona que recita cançons de guerra per esperonar els homes que van al front. Sortosament, és un costum que està quedant progressivament en desús i es practica més aviat en festes culturals per invocar la memòria històrica.
La fotografia mostra l’agressivitat emocional amb què les Hakamat solen interpretar els seus cants de guerra i en els seus trets facials es poden llegir l’entusiasme i l’orgull per un paper molt important dins la seva comunitat.
Però aquesta és només la meva lectura. En poden haver d’altres, algunes tan contraposades com les que he rebut d’alguns companys sudanesos. Segurament per les diferències culturals, acadèmiques i de gust estètic, la seva reacció és la de girar la cara quan veuen aquesta anciana fotografiada tant de prop i la descriuen com una vella desagradable amb uns gestos grotescos que no li fan justícia.
Penso que no he atemptat contra la dignitat d’aquesta Hakamat al publicar el seu retrat si explico que hi he posat tota la meva sinceritat i respecte. Que la meva vinculació al món occidental crei percepcions contràries en altres cultures hauria de ser sols una mostra de la diversitat d’aquest món en què vivim.

A les armes

Sports for peace

Des que vagi arribar al Darfur a finals de l’any 2009, ha estat la primera vegada que he aconseguit una fotografia com aquesta. Una dona, en companyia dels seus fills, mostra el seu fusell amb un orgull inusual. Per a ella i per a molts de la seva tribu tenir una arma a les mans és un signe de poder que els eleva un grau en la societat. Per a més ironies, aquest fotografia la vaig fer durant un acte que les Nacions Unides va organitzar per promoure la pau a El Sereif, una zona del Darfur Nord afectada per greus enfrontaments tribals des de principis de l’any passat i que va acabar amb milers de desplaçats i centenars de morts.
Aquesta senyora armada, per ser una dona, és excepcional, però a El Sereif hi ha molts altres civils, joves i grans, que es passegen pel poble amb metralletes o fusells, alguns tan vells que es remunten a la Segona Guerra Mundial. I ho fan amb aquella satisfacció que els dóna l’opció de disparar a matar en qualsevol moment.
La cultura i, sobretot, el mercat de les armes és un element ben viu al Darfur, del que uns pocs se’n beneficien i molts en surten malparats.

Entre la tragèdia i la comèdia

World Theatre Day World Theatre Day

Avui és el Dia Mundial del Teatre, una efemèride marcada per l’Institut Internacional del Teatre.
Per commemorar-ho i ilustrar-ho des del Darfur, he fet una sessió de fotografies amb la companyia de teatre Marafi d’El Fasher (la capital del Darfur Nord).
Inspirat en el concepte de les màscares gregues de la tragèdia i la comèdia, he volgut expressar la meva interpretació de la doble realitat del Darfur, aquella que viu un conflicte llarg i doloròs i, a la vegada, un entramat de riqueses que li donen esperança.
La fotografia dels actors amb posat seriós exemplifica la cara més dura del Darfur, aquella en què viuen uns dos milions de persones en campaments de desplaçats, aquella en què molts moren i en què soldats, milícies i grups armats combaten pel control del territori.
La fotografia dels actors somrient, amb la presència no accidental d’una noia (la directora Zamiha Abdulmunim), representa la cara optimista d’aquest poble, aquella en què, malgrat les penes i els sacrificis, segueix endavant en la seva carrera social, econòmica i cultural.
Al cap i a la fi, la tragicomèdia del Darfur, aquesta coexistència de dues realitats ben contraposades, respon a una rica complexitat que la fa interessant.

Els somriures s’esgoten

New displacement in South Darfur

És ben estrany veure un nen sense un somriure. Al Darfur, malgrat les dificultats i mancances que molts d’ells sofreixen, sempre tenen a punt una broma, un saltiró o una rialla quan algú els vol fotografiar. Però ahir va ser de les poques vegades que no en vaig veure gaires. Els nens que han arribat fa poc als campaments de desplaçats de Kalma i Al Salam, al Darfur Sud, fugint dels saquejos i atacs indiscriminats de les milícies, ja no els queda forces per somriure per a la foto. I això fa pensar que al Darfur, després de més de deu anys d’un avorrit i interminable conflicte, als nens se’ls està esgotant la paciència. L’alegria pròpia de la infància s’està esborrant de les seves cares de mica en mica. I fa por que això no tingui marxa enrere.
Aquesta darrera experiència m’ha recordat la recent campanya de l’ONG Save The Children amb un vídeo impactant. El somriure de la protagonista, una nena britànica que interpreta els mateixos efectes que pateix una de Síria, es va apagant a mesura que avança la història. Podeu veure aquest vídeo aquí.

Articles més antics
Articles més recents