Fotoperiodisme

La llar dels quinze infants

  • L’arribada de desplaçats per la guerra a Yambio ha provocat que la casa de la Julie es converteixi en una llar d’infants.
  • Nou dels quinze nens que viuen a casa de la Julie juguen al pati amb un ninot de peluix. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF


     
    Yambio, una petita ciutat d’uns 40.000 habitants a l’oest del Sudan del Sud, està absorbint una onada migratòria sense precedents. En els darrers mesos, els atacs indiscriminats per part de grups armats a la zona rural dels voltants ha provocat que centenars de famílies fugin a la ciutat. I ho fan allotjant-se a cases de parents, amics, coneguts o, fins i tot, ànimes solidàries que obren les portes als desemparats.
    A casa de la Julie Adriano, una mare soltera de dos fills, la situació ha arribat a ser gairebé insostenible. Julie va assumir l’arribada d’uns parents d’un poble que es diu Gitikiri, però a més va recollir dos nens que van perdre els seus pares durant la fugida. En total, els cinc adults de la família (la majoria dones) han de cuidar-se de 15 nens i nenes que voletegen per la casa. Tota una llar d’infants.
    L’augment del consum d’aigua, l’escassedat de menjar i la manca de sabó o de roba són alguns dels principals reptes que aquestes cases de Yambio estan assumint actualment.

    El repte de ser dona

  • Ser dona és un repte constant, i ser dona al Sudan del Sud és pur sacrifici.
  • 7 October 2015. Gudele: Sugi Eleuda, mother of two children, waters green beans during a training session on agriculture in a center run by the NGO Daughters of Mary Immaculate in Gudele, Central Equatoria, which gives training to more than 6,000 farmers in the area. Sugi Eleuda, as many farmers in the region, is struggling to cultivate food in her land due to the scarcity of water in the present rainy season. It's expected that the harvest is going to be much smaller than previous years and is going to deteriorate the present food insecurity in the country.  According tothe latest IPC (Integrated Food Security Phase Classification), published in May 2015, from 2.5 million to 4.6 million people are classified severely food insecure in South Sudan, and it's expected that the number will increase drastically in the coming months. It's expected the new analysis of the IPC will be published in the coming days. Photo by Albert Gonzalez Farran

    Sugi Eleuda, mare de dos nens, rega mongetes a la finca d’una ONG internacional a Gudele, Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran.

     
    Fotografiar el treball de les dones a les zones rurals prop de Juba, al Sudan del Sud, m’ha donat una primera visió de com de difícil ho té el gènere femení en aquest país. “On són els homes?”, els pregunto quan les veig treballant al camp de sol a sol. I elles, o bé responen amb un somriure juganer o bé diuen que els marits estan treballant en unes altres terres, molt més lluny de casa.
    La veritat, però, és que aquí al Sudan del Sud les dones treballen de valent, sofreixen com ningú les inclemències del temps i, sobretot, d’una guerra civil que encara domina una bona part del país. Són, sense dubte, una arma més del conflicte que s’utilitza en forma de violacions sexuals o d’esclavitud.
    Encara ara en ple segle XXI, el fet de ser una dona és garantia de tenir una vida difícil i plena de riscos.

    Culpar les víctimes

  • Ni les persones que arriben en pastera ni els estiuejants que s’ho miren des de la tovallola són els culpables del drama actual
  • Migracio-immigrants-Sicilia-refugiats-2

    Un grup de persones, la majoria de Síria, Eritrea i Egipte, arriben al port d’Augusta, a Sícilia, l’agost de 2015. Foto de l’Albert González Farran, per Save the Chidren i l’OIM.


    Culpar les víctimes ha estat sempre una actitud injusta i pròpia de la nostra societat. Sovint hem sentit crítiques despietades contra els desesperats refugiats que arriben d’una manera o altra a Europa per reivindicar el dret a un futur millor. I ara darrerament n’hem sentit algunes altres que apunten contra els estiuejants que de vegades apareixen fotografiats, amb nocturnitat i alevosia, prenent el sol just en el moment que arriben a les costes uns quants africans moribunds. I amb això em ve al cap la fotografia de Javier Bauluz, com tantes altres que s’han publicat.
    Es poden dir moltes coses contra uns i contra els altres, però estic convençut que la direcció real de les nostres crítiques pels moments convulsos que estem vivint no és aquesta, sinó la que apunta als governs europeus per la seva incapacitat de gestionar aquesta realitat, l’obstinació d’alguns estats d’aixecar murs i tanques a les fronteres, la brutalitat policial contra el dret universal a la migració, la situació catastròfica que estan vivint els països del sud i, sí, també, la responsabilitat històrica que en tenim els països del nord.

    El nou llenguatge multimèdia

  • Explorar el món del vídeo i l’animació és, per als fotògrafs, una barreja de necessitat i curiositat.
  • El fotoperiodista basc Mikel Aristregi, a qui li tinc una gran admiració i estima, va publicar fa poc un article al seu blog on radiografia gairebé a la perfecció el que ens passa o ha passat a la gran majoria de professionals del sector.
    La transició de la imatge fixa al moviment està sent una realitat que ens ha arribat a molts per les exigències d’un mercat cada cop més competitiu o per una curiositat que ens ha anat devorant de mica en mica.
    Les complicacions tècniques i econòmiques que es deriven del periodisme multimèdia, on un professional ha de vetllar perquè les fotografies continuïn sent atractives, que les seqüències segueixin un ordre narratiu coherent i que el so s’escolti amb nitidesa, fa que tot sigui més difícil i costós.
    Però és clar. Ningú va dir que el periodisme fos una cosa senzilla i, ni de bon tros, avorrida.

    Documentant la immigració a casa meva

  • Algú em va dir fa un temps que els millors reportatges són aquells que es fan en terra pròpia. Aleshores no n’estava convençut.
  • Asylum Seeker from El Salvador

    Sempre havia pensat que els temes que són aliens a la cultura i arrels del periodista són els que es tracten amb més motivació, rigor i transparència. Egipte, Darfur, Etiòpia, Perú… estaven deslligats de l’ensopiment que em semblava treballar a casa. Però potser ara ho veig diferent.
    Documentar allò que passa al nostre propi entorn, com el que ara estic començant a fer amb els immigrants i refugiats que viuen i lluiten a Barcelona, pot donar sorpreses agradables. La seguretat de saber amb què s’enfronten els nouvinguts que arriben a Catalunya, la confiança que em dóna conèixer els carrers i la gent que sovint espanten els estrangers i la certesa de què estic fent quelcom transcendental per a la meva societat, fan que el projecte valgui la pena.
    Ara sí crec que no cal anar sempre lluny per desenvolupar bones històries que interessin el públic. Si el treball a fora, oxigena; el de casa, omple de sentit.

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents