Fotoperiodisme

Documentant la immigració a casa meva

  • Algú em va dir fa un temps que els millors reportatges són aquells que es fan en terra pròpia. Aleshores no n’estava convençut.
  • Asylum Seeker from El Salvador

    Sempre havia pensat que els temes que són aliens a la cultura i arrels del periodista són els que es tracten amb més motivació, rigor i transparència. Egipte, Darfur, Etiòpia, Perú… estaven deslligats de l’ensopiment que em semblava treballar a casa. Però potser ara ho veig diferent.
    Documentar allò que passa al nostre propi entorn, com el que ara estic començant a fer amb els immigrants i refugiats que viuen i lluiten a Barcelona, pot donar sorpreses agradables. La seguretat de saber amb què s’enfronten els nouvinguts que arriben a Catalunya, la confiança que em dóna conèixer els carrers i la gent que sovint espanten els estrangers i la certesa de què estic fent quelcom transcendental per a la meva societat, fan que el projecte valgui la pena.
    Ara sí crec que no cal anar sempre lluny per desenvolupar bones històries que interessin el públic. Si el treball a fora, oxigena; el de casa, omple de sentit.

    Ressuscitat entre les ombres

  • Ahir vaig descobrir l’Antoni Arissa i em va impressionar la fortalesa de les seves composicions i llums, però més encara el to amb què fotografiava la seva realitat.
  • Antoni-Arissa-El-perseguido-1930-1933-769x1024

    Segons els biògrafs, l’Antoni Arissa (1900-1980) no estava tan interessat en el treball documental com en l’experimentació creativa, que el va portar a jugar amb les llums i les formes. Sense dubte el seu treball és espectacular, però per “deformació” professional jo vaig concentrar-me més en la seva obra realista, la que pertany a la seva primera època.
    Els bells rostres de la pagesia, algun pictorialisme desenfocat, la Barcelona de Primo de Rivera, i la interpretació màgica i fins i tot surrealista de la infància fan de l’Antoni Arissa un avançat en el seu temps que, arribada la Guerra Civil, va quedar estroncat.
    Ara el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha recuperat la seva obra d’entre les ombres i recomano treure’s el barret abans d’entrar-hi.

    Amb un cor ben gran

  • Les experiències viscudes i les converses parlades m’han ensenyat que el com, el perquè, el per a què i a qui explicar una història poden ser tan importants com la mateixa història.
  • office-time_500

    © Claire Olivia

    La sinceritat i l’honestedat, el desig de reivindicació i autoafirmació i la intenció de fer-ho saber a qui realment li importa són valors afegits a una història. Un fet absolutament banal, personal o íntim, elaborat amb aquella voluntat exquisida que sols posen els grans humans i amb aquell toc de qualitat propi dels artistes nats, pot convertir-se en un magnífic projecte.

    Claire Olivia (C.O.) Moed és una d’aquelles persones que amagades entre la humilitat dels millors i alienes a la disbauxa frenètica de les xarxes, presenta un web deliciós. Fotografies d’aquella quotidianitat que a molts ens passa per alt i curtmetratges sobre la infantesa i la vellesa més autèntiques, tot ben conceptualitzat i sense pretensions absurdes, fan que sigui un treball digne de veure.

    La Claire diu que “quan penses que el teu cor es trenca, és que en realitat s’està fent més gran”. Ella confessa que la frase és d’algú altre i jo crec que és seva. Però el que sí que veig és que a ella se li deu haver partit el cor un munt de vegades.

    Incògnites de l’era multimèdia

  • Les dificultats que atravessa el mercat del fotoperiodisme clàssic ens obliga a buscar nous formats i ens permet alhora explorar les grans possibilitats que el món digital ens ofereix. Però també ens posa en perill de perdren’s en les formes i oblidar els continguts.


  • En l’era de les noves tecnologies, els periodistes, i per extensió els fotoperiodistes, hem de tenir una cosa ben clara: primer és el contingut i després, la forma. El fotoperiodisme clàssic, així com la premsa tradicional, estan perdent espais i quota de mercat a passos accelerats, i cal buscar ràpidament nous llenguatges, nous canals, nous formats que ens permetin fer arribar el que sempre hem volgut explicar a una audiència que ja no és la mateixa.
    El fotoperiodista madrileny Olmo Calvo, força compromès amb assumptes d’importància social, ho va dir també així en el marc de les jornades FOCUS ON de Barcelona i ho va exemplificar amb alguns dels seus darrers projectes que es caracteritzen per una excel·lent senzillesa, amb el més bon sentit de la paraula. Imatge fixa, vídeo, so i text es combinen d’una forma sòbria i eficaç.
    Durant aquestes jornades, Olmo va compartir taula rodona amb dos altres exemples multimèdia, força diferents: José Colón, un dels artífexs de la revista MEMO, una aplicació documentalista molt esbojarrada per a iPad; i els autors del The Sochi Project, un interminable web holandès que penetra en les foscors dels Jocs Olímpics de Sochi (Rússia) del 2014.
    Aquests darrers dos exemples són, en la meva opinió, un pas que va lluny en aquesta recerca de nous mercats i nous llenguatges per a una nova audiència. I jo em pregunto: ens cal anar per futurs laberíntics en què la fotografia, i la imatge en general, s’acabin diluint? Ens interessa bombardejar el públic amb tones d’informació, imatges i efectismes?
    Cal anar en compte amb els reptes d’aquests nous temps, en què no sabem amb certesa cap a on anem. Encara queden anys per consolidar el que és la nova era de la comunicació i haurem d’anar a les palpentes. Alguns més agosarats que altres.

    Salgado per partida doble

    Sebastião Salgado

    L’exposició Gènesis de Sebastião Salgado i la pel·lícula La sal de la terra dirigida per Wim Wenders i inspirada en la seva carrera professional són dos productes que aborden la vida i feina d’un dels fotògrafs més consagrats de la nostra època. No sols són homenatges al seu treball, sinó també a la seva humanitat.
    A Salgado se l’ha criticat molt de crear bellesa estètica amb les tragèdies dels altres, però consumint aquests dos darrers treballs un s’adona que la seva realitat és molt més complexa i interessant. Després de fotografiar grans cataclismes humans com el genocidi de Ruanda, Salgado diu que ja no va poder més. I es va endinsar en un altre tipus de compromís que no fes tan mal a la seva consciència.
    Anys de paciència que només la maduresa es capaç d’otorgar, l’han permès crear un discurs en favor del respecte pel medi ambient i una crida per a la salvació del planeta. I no sols ho predica amb les seves fotografies, sinó també amb el seu exemple, reforestant les propietats de la seva família al Brasil.
    Salgado es redescobreix ara doncs amb un concepte que crea escola, admiració i activisme.

    Articles més antics
    Articles més recents