Música

Acció! (2)

Músic Al Feek, Darfur, Sudan

Moawia Mohamed Musa (a la foto) és un músic compositor del Darfur que se’l coneix com Al Keek (el fort). Ell és qui posa l’acompanyament musical al videoclip que estic elaborant per promoure un grup de teatre jove amateur del Darfur (vegeu el post anterior: Acció!).
Després de visualitzar una i una altra vegada les imatges que vam filmar de la companyia de teatre, Al Keek ha fet la seva intepretació personal amb el llenguatge que més bé domina: la música. Un cop tancats durant més de cinc hores a l’humil estudi de so que ell té instal·lat a casa seva, n’ha sortit una peça que és ben fidel a l’esperit que els joves actors volen transmetre (Escolta-la pitjant aquí).
D’aquesta manera, la interpretació dramàtica, la música i la image s’uneixen novament en un projecte interdisciplinar que, al cap i a la fi, busca un missatge unitari de pau a través de les arts. Perquè una de les vies més eficaces per arribar al gran públic és a través de plataformes que estèticament siguin atractives i, per aconseguir-ho aquí al Darfur, res millor que comptar amb els millors i més entusiastes professionals.

Un bon parell de Collons

Llibret1201

L’Oriol Prat i el Jordi Jové, a part de ser dos dels meus millors amics, són uns músics excepcionals. Són Els Collons del Pare Rababa. De tot el que tenen al cap i al sentiment, en fan cançons. La veritat que d’una manera no gens convencional i és aquí on rau el seu èxit creatiu.
Després de molts anys esperant, per fi han publicat el seu segon disc. Es diu “Tenebrari”, el mateix mot que dóna nom a un triangular canelobre de 15 ciris que antigament se solia encendre per a l’ofici de Tenebres de Setmana Santa. I amb aquest obscur punt de partida, ells han volgut il·luminar el seu imaginari: la mort, la natura, els sentits… I tot plegat, amb la col·laboració musical del Pau Riba, el Roger Mas, el Ramon Pujol i l’Albert Higuero.
Els Collons m’han donat l’oportunitat d’il·lustrar aquest disc, una tasca completament nova per a mi i a la vegada molt llaminera. Es tractava, en definitiva, d’unir disciplines (la fotografia, la música i la poesia) i crear un tot que donés sentit al missatge dels Collons.
No sé si per a tothom la imatge triada és la millor per il·lustrar aquest treball, però la veritat és que ha estat fruit d’un treball col·lectiu d‘uns quants mesos.
La claror dels ciris encesos il·luminant un petit detall de Casafont (al Solsonès) és la forma més neta i pura  d’entendre la música dels Collons. Perquè la seva música és, per damunt de tot, sincera.
I al final del disc… per què no? Un cop de porta ben fort! Perquè després dels petits instants de llum i esperança que ens dóna la vida, només ens queda la mort i la foscor.

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents