Sudan del Sud

Accidents que es poden curar

  • Centenars de nens soldats s’han desarmat en els darrers anys a Pibor (Sudan del Sud). Però els efectes queden.
  • Un ex nen soldat a la seva cabana de Pibor, Sudan del Sud. Foto de l'Albert González Farran / FAO

    Un ex-nen soldat a la seva cabana de Pibor (Sudan del Sud). Foto de l’Albert González Farran / FAO


     
    Richard (nom fictici) va matar diversos soldats quan tenia només 13 anys i formava part d’un grup armat a Pibor (Sudan del Sud). Després d’haver-los matat, juntament amb altres companys, van despullar els cadàvers i es van escapar. Richard diu que va ser un accident. “Vaig defensar la meva vida”, recorda. “Era una qüestió de jo o ells, i vaig haver de prendre una decisió ràpida”. Ell insisteix que no és un assassí, perquè el van atacar i va haver de sobreviure. “Va ser un accident”, repeteix.
    Charles (un altre nom fictici) va haver de fer el mateix quan tenia 14 anys. “Érem al bosc i uns soldats van atacar les nostres posicions”, recorda Charles, “i vaig haver de disparar la meva arma per salvar la vida”. Just després va tornar a casa, va entregar l’escopeta i la seva família va contractar un curandero tradicional que va cremar unes fulles i va fer que inhalés el fum. “Després d’això, estic net”. Ell creu que el seu crim s’ha esvaït amb el fum.
    Molts ex-nens soldat mostren comportaments agressius i tenen grans dificultats per reprendre la seva vida civil. La majoria d’ells no volen tornar a la línia de front, però sens dubte sofreixen greus problemes per oblidar l’infern pel que van passar.

    Home blanc

  • Les lliçons de realitat que donen els nens i nenes del Sudan del Sud posen sempre les coses al seu lloc.
  • Una nena empeny un patí de fusta a casa seva a Juba, Sudan del Sud. Foto de l’Albert Gonzalez Farran / UNICEF


     
    Bateries carregades, targetes de memòria buides, càmera i òptiques netes, llibreta i bolígraf, botella d’aigua, un barret… Tot a punt per a una nova jornada al Sudan del Sud. Avui treballo per a UNICEF, l’agència de l’ONU que per excel·lència defensa els drets dels infants arreu del món. Anem a denunciar la gana i la malnutrició que pateixen moltes famílies d’aquest país, per tal que la comunitat internacional se sensibilitzi i hi aboqui més diners. La causa és prou legítima per anar a la feina amb un punt d’orgull. Dóna seguretat saber que la teva missió està legitimada per un objectiu crucial. Arribem a una casa i les dones i els nens riuen. Són rialles d’autèntica felicitat que donen vitamines al qui les veu. Les fotos surten soles perquè aquests nens mostren de ple la seva sinceritat. Te l’aboquen amb rauxa i desvergonyia. Com la rialla d’una de les nenes que, en veure’m, s’atansa amb els braços oberts. Em sento estimat. “Què bé!”, penso quan interpreto que la nena, a la seva manera, em ve a agrair la feina que porto fent durant anys. Crec que sense ser-ne conscient, la nena honora la fotografia com una eina que desperta les consciències. La nena arriba a les meves cames, s’agafa fort als pantalons i, mantenint la rialla, puja la mirada i literalment em diu: “Home blanc, has vingut a portar-nos menjar, oi?”.

    Llenguatge corporal

  • En la meva carrera, he après com és d’important el llenguatge corporal en fotoperiodisme. Aquesta setmana, aquesta lliçó m’ha quedat confirmada.
  • L’ambaixadora nord-americana a les Nacions Unides Nikki Haley saluda el President del Sudan del Sud, Salva Kiir, en una reunió a Juba el 25 d’octubre de 2017. Foto de l’Albert González Farran / AFP


     
    El president del Sudan del Sud, Salva Kiir, està dret, sol, en una gran sala de reunions de la seva oficina, exposat a les càmeres i a un grup de periodistes, alguns dels quals l’interpel·len perquè respongui a les seves preguntes inquisitorials.
    Després d’uns trenta segons que devien fer-se molt llargs i que semblaven haver estat imposats a propòsit, arriba per fi la seva convidada, l’ambaixadora dels Estats Units a l’ONU, Nikki Haley, una de les més importants figures de l’administració de Donald Trump. I arribava caminant de pressa, amb decisió ferma, amb una evident autoconfiança, allargant la mà somrient i amb un toc de supremacia no gaire evident per no trencar el protocol diplomàtic. I ho feia gairebé dominant el President, que seguia quiet i amb un posat d’espera desesperada.
    Els periodistes no sabem què va passar i què es va dir en aquella reunió a porta tancada entre aquests dos polítics de rellevància. Però el llenguatge dels seus cossos va explicar algunes coses. Un llenguatge que va quedar immortalitzat al servei de l’opinió pública, que segur que en va treure les seves pròpies conclusions.

    Ganes de menjar i d’aprendre

  • L’enorme motivació dels estudiants del Sudan del Sud no se sacia amb un sistema educatiu força deficient.
  • Nens participen en una classe d’anglès a una escola a la regió de Maban, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran


     
    La gana al Sudan del Sud és una veritat insistentment publicada. I la mala qualitat de l’educació n’és una altra, segurament no tan coneguda. Un sistema que es basa en la repetició sense sentit de paraules fins a la sacietat, en què els professors no tenen una formació suficient ni els alumnes, material adient, és lamentable comprovar que el nivell d’aprenentatge a les aules acaba sent insignificant, sobretot a les zones rurals.
    I per això, frases com les d’un jove alumne d’una petita escola de Bunj, a la regió de Maban, sorprenen més que mai:

    – Hi ha dues coses que m’agraden molt de l’escola.
    – Quines són?
    – Aprendre anglès, perquè així puc parlar amb els estrangers que veniu a veure’ns.
    – I la segona?
    – Aquesta tassa de melca que tinc a les mans.

    És aclaparant la motivació que els nens i nenes tenen per anar a aprendre a l’escola. A part de les ganes de menjar, tenen fam de saber més i més. Però si no hi ha una millora ràpida i substancial en els recursos i en la capacitat del professorat, es perdrà la gran oportunitat de convertir tota una generació en l’esperança de canviar un país que fa temps que va a la deriva.

    Podeu llegir més informació relacionada en un article recentment publicat al dominical LECTURA del diari SEGRE de Lleida.

    Sense esmorzar

  • La inseguretat alimentària al Sudan del Sud afecta ja a sis milions de persones, la meitat de la població.
  • Un nen arrossega una branca cap a la cuina de l’escola de primària d’Aber (Sudan del Sud). Foto de l’Albert González Farran – WTI


     
    Un vailet de poc més de set anys arrossega una branca enorme cap a la seva escola d’Aber, un poble perdut a la regió de Lakes, al Sudan del Sud. L’escena és entranyable, perquè respon a l’obligació que els estudiants tenen cada matí abans de començar les classes. Es tracta de la condició dels professors perquè les cuineres puguin preparar l’esmorzar dels alumnes, sovint l’únic àpat que tenen en tot el dia.

    Però aquest jove vailet no sap que avui es quedarà sense esmorzar. El matí ha estat plujós a Aber i tota la llenya que els nens i nenes han portat és humida. Les cuineres no la poden fer servir i han decidit no treballar.

    Però ningú es queixa. Tothom a classe i demà serà un altre dia.

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents