Uncategorized

Parella accidentada

Bevien fins a la sacietat, dormien pels carrers de Lleida i accidentalment s’estimaven amb una intensitat poc creïble

Marco Antonio i Francisco, fent temps a l’estació d’autobusos de Lleida. © Albert González Farran – SEGRE

Francisco i Marco Antonio eren protagonistes del carrer. Sols i arrossegant un passat feixuc, s’embotien amb alcohol per tenir l’excusa de no sortir mai del seu forat. Els vaig conèixer el desembre de 2005, a trenc d’alba, prenent-se uns cigalons al bar de l’estació d’autobusos de Lleida, i vaig passar amb ells més de quinze hores, les més intenses que havia viscut fins aleshores com a fotoperiodista.
La meva intenció era escriure una radiografia personalitzada dels “sense sostre” de la capital del Segrià en unes dates molt assenyalades, i em va sortir una història ben rocambolesca que va publicar-se al diari Segre el mateix dia de Nadal. Algú em va criticar de portar a l’extrem tragicòmic una realitat dramàtica i d’obligar involuntàriament els meus protagonistes a sobreactuar amb unes màscares caricaturesques. Encara avui no estic segur si tenia raó.
Francisco Martínez tenia aleshores 26 anys. Va néixer a Jerez de la Frontera, però quan tenia deu anys es va traslladar a Lleida, amb els seus set germans (per part de mare gitana) i cinc (per part de pare paio). Va cometre el seu primer delicte als divuit i més tard va ser condemnat a set anys i mig de presó per un intent d’homicidi. Baralles, robatoris, malalties i addiccions eren el seu pa de cada dia. Els metges li van diagnosticar un quadre depressiu de tendència esquizofrènica.
Marco Antonio, de 41, era fill d’uns terratinents andalusos i el dia que el vaig conèixer deia que estava a punt de reclamar l’herència d’una finca amb 3.000 olivers. Alcohòlic, fumador compulsiu, seropositiu i malalt d’hepatitis i cirrosi, també va estar a la presó uns anys per un delicte que no va voler confessar-me.
Van ser uns testimonis no buscats que em van portar durant tot un dia per la seva Lleida de carrers, parcs, bars, estacions i sucursals bancàries on guarir-se de la boira i el fred de la plana. Deien que s’estimaven, em van ensenyar els seus anells de prometatge i no paraven de fer-se petons. Semblava un amor fantàstic que feia olor d’accidental. Eren dos éssers sols, abandonats per la família i la societat, que es van buscar refugi mutu. La seva relació no tenia més futur que el que dictava el seu present inestable.
El dia que els vaig acompanyar va ser caòtic, desenfrenat, confús, boig. El Francisco i el Marco Antonio es van emborratxar quatre o cinc vegades, amb les seves respectives dormides i ressaques. Van visitar el cementiri per plorar la mort recent d’un parent, sense èxit van voler parlar amb el director d’un banc on tenien un compte inaccessible i van planejar un viatge a Andalusia que mai va arrencar. Tot es va muntar sobre una inestabilitat fugissera que va acabar, com cada matinada, dins la primera sucursal on van poder entrar amb una llibreta bancària desgastada. Aquella inestabilitat és la que marcava les seves vides per sempre i la que havia de marcar el retrat que els volia fer.
Vaig fer la foto quan eren els dos asseguts, a altes hores de la tarda, en un banc de l’estació d’autobusos. Feien temps abans que els fessin fora i el Marco Antonio, estabornit per l’alcohol, dormia recolzat sobre l’espatlla d’un Francisco que em mirava amb ulls perduts. Amb la velocitat lenta de l’obturador de la càmera vaig voler copsar aquell moviment frenètic que creia tenir la vida d’aquells dos fugitius del món. Un moviment que volia denotar mareig, vertigen i follia.
Poc després, vaig llegir els seus noms en un informe de la Guàrdia Urbana. Els havien detingut per un delicte de desordre públic.

De vulnerabilitats

Les guerres, com la que va haver entre Eritrea i Etiòpia, arrosseguen els més vulnerables a la misèria i la solitud

L’òrfena Mehalet, de cinc anys, acompanyada de la seva veïna octogenària Ameta, paraplègica i cega. © Albert González Farran

“Les dones i els infants, primer!”. Aquesta frase, tan cinematogràficament repetida, desvetlla la gran contradicció amb la nostra realitat. Sembla ser una regla no escrita perquè dones i infants tinguin preferència durant una catàstrofe i se’n puguin salvar. Però en realitat, als conflictes d’avui i d’ahir, aquest col·lectiu és precisament el més castigat. Sí, és el primer, però el primer de sofrir les crues conseqüències de la violència militar. Aquesta violència és de fet una arma molt potent que els bàndols enfrontats utilitzen il·legalment per fer més mal a l’enemic.

Les guerres solen durar més o menys, però els seus efectes posteriors encara més. Afecten dècades. Dones i nens són els primers que, per la seva condició generalment més vulnerable, arrosseguen un càstig sever i injust. Atacs sexuals, explotació laboral, desplaçaments forçats, malnutrició… Després de cada embat militar, n’hi ha un de civil més amarg.

A Wukro, un llogarret del nord d’Etiòpia, molt a prop de la frontera amb Eritrea, hi vaig ser el 2008, vuit anys després que s’acabés una guerra fratricida entre els dos països que va deixar desenes de milers de morts. Eritrea havia aconseguit la seva independència als anys noranta, però els dos governs no es van posar d’acord on fixar exactament una frontera que per a molts era pràcticament inexistent. Finalment, el desembre de 2000, es va firmar la pau i es va declarar una àrea desmilitaritzada. Però l’allau de morts va deixar un munt d’infants orfes, ancians desemparats i mares soles, moltes malaltes i infectades de sida per culpa de les incursions sexuals dels soldats. A Wukro vaig veure molts exemples de tot plegat.

La canalla que hi vaig conèixer em va portar un dia a casa de la Mehalet Mefazu, una nena de cinc anys que va contagiar-se del VIH durant la gestació. Es va quedar òrfena de ben petita i a mercè d’amics i familiars. Precisament, una de les seves veïnes era l’Ameta Gebru, una octogenària que s’havia quedat també sola després de la guerra. Tots els seus familiars havien desaparegut i ella s’havia quedat cega, sorda i invàlida. Ironies de la postguerra, l’òrfena i seropositiva Mehalet es va convertir en una de les persones que es cuidava de l’anciana. L’anava a visitar cada dia per fer-li companyia, mentre els adults s’encarregaven de les feines més dures, com ajudar-la a vestir, a menjar i fins i tot a anar a les latrines.

Els retrats de la petita Mehalet i la senyora Ameta els vaig fer en un mateix clic. Volia copsar la viva representació de les vulnerabilitats de la postguerra en una sola imatge, que a més tingués poca llum. En la intimitat de la seva casa, en un blanc i negre ben contrastats i amb la nena en primer pla per donar, en certa manera, l’optimisme d’un futur desitjablement millor. Qui sap? Potser ara, onze anys més tard, encara és a l’escola preparant-se per accedir a la universitat i convertir-se en la metgessa que atendrà els més vulnerables de les properes guerres.

Una habitació atapeïda d’humanitat

A l’Àfrica el debat sobre si els nens han de dormir o no amb els pares no existeix.

Nou nens i un adult dormen a l’habitació d’una casa de Yambio, Sudan del Sud, el gener de 2017. © Albert González Farran – UNICEF

Quan neix un nen o una nena a Mollerussa, Lleida, Berlín, Nova York o Sidney, la majoria de famílies inicien un debat sobre quan és el millor moment per separar el nadó dels pares a la nit. Molts coincideixen que, al cap de sis mesos, l’infant s’hauria d’acostumar a dormir al seu llit i fins i tot a tenir la seva pròpia habitació, deixant els pares tranquils perquè puguin refer la seva relació nocturna de parella. D’altres més radicals ho fan abans, i d’altres encara més radicals ho executen amb mètodes dràstics, com el que va popularitzar el doctor Estevill, que aconsellava deixar plorar el nadó ad nauseam fins que òbviament s’adormi de cansament. Altres mares i pares d’aquestes societats occidentals, que segons estudis no arriben al 15%, s’atreveixen a practicar el co-llit, que significa dormir amb els fills i filles fins a edats força avançades. Ho fan mentre encara estiguin alletant o fins i tot mentre tots plegats s’hi trobin ben a gust entre els llençols.
Però a la majoria del món, a tota Àfrica, a gran part de l’Àsia i a les zones aborígens de Sud-Amèrica, aquest debat pràcticament no existeix. Es dóna per fet que dormen tots junts. Per raons naturals i des de temps prehistòrics, les famílies sempre han compartit l’espai nocturn. Però a més, en molts altres casos, no hi ha ni tan sols la possibilitat de replantejar una alternativa. La manca d’espai i l’elevada natalitat els obliga sempre a dormir plegats. De vegades, la situació arriba a escenes extremes que qualsevol de nosaltres descriuria com angoixant.
Un matí fred d’hivern de l’any 2017 vaig visitar una família de Yambio, a l’oest del Sudan del Sud. Em van donar permís perquè hi anés a trenc d’alba, just quan es comencessin a desvetllar, per mostrar la situació en què convivien. Em van obrir la porta d’una de les cabanes que tenien a casa i em van mostrar la magnitud de la seva existència. Una dona adulta dormia sobre un somier, mentre que nou infants ho feien ben atapeïts a terra, coberts amb llençols gastats. Feia fred i el contacte dels seus cossos semblava que els feia calor mútua.
La situació a la ciutat de Yambio, per culpa de la guerra civil, era en aquell moment insostenible. Els enfrontaments a les vil·les veïnes havien empès més de 4.000 persones a refugiar-se a cases de familiars i amics de la ciutat. El desplaçament pel conflicte estava provocant l’abandonament dels pobles i la saturació de Yambio. I aquella habitació “ensardinada” era una mostra més d’allò que estava passant.
Quan em van obrir la porta, els primers raigs de llum van fer obrir els ulls mandrosos d’una bona part de la canalla mig adormida. No ho negaré; ells m’esperaven des de la nit anterior i quan em van veure alçant la càmera, no es van sorprendre. De fet, van mostrar una cara ben plàcida. No semblava que tinguessin angoixa per haver de dormir tan atapeïts, ni tan sols semblaven molestos, ni una mica avergonyits de trobar-se en aquella situació davant d’un fotògraf estrany. Més aviat, els que es van despertar em van oferir la frescor d’aquells ulls que han dormit bé, vora l’escalfor humana dels seus.

Executat per un jurat en massa

Al Perú més rural, la justícia s’aplica de forma popular per una barreja de tradició ancestral i una resposta a la corrupció

Olga Apaza, vídua i víctima de les execucions ordenades per la massa de gent a Juliaca l’any 2009. © Albert González Farran

Juliaca és una ciutat a l’altiplà dels Andes peruans, molt a prop de la frontera amb Bolívia. Allí, la cultura inca i aimara perviuen malgrat el pas dels segles i les colonitzacions més salvatges. Moltes tradicions ancestrals dels indis que hi han viscut des de temps primitius segueixen en actiu, tant les bones com les més escabroses. Una d’elles és la justícia en massa, una pràctica que s’aplica majoritàriament als criminals comuns quan han estat enganxats in fraganti.
L’any 2009 em vaig trobar amb l’Olga Apaza, una dona de 48 anys que va perdre el seu marit Hugo executat per la multitud una matinada de juliol. No vaig treure l’aigua clara si l’Hugo era o no un delinqüent, però sí que vaig saber que era el conductor dels populars taxi-tricicles i que guanyava poc més de cinc euros al dia transportant gent amunt i avall pels carrers de Juliaca. Una nit va desaparèixer. L’endemà, el van trobar mort al carrer amb el rostre desfigurat i desenes de fractures per tot el cos. Segons testimonis, desenes de persones que l’acusaven d’intentar robar al mercat, el van despullar, el van lligar a un pal i el van atonyinar fins que va deixar de respirar. Va tenir “sort” que no el van cremar abans de morir, com ja havia passat en molts altres casos.
Segons diuen, la policia no va poder fer res davant la massa enfurismada. Eren pocs agents i desenes de comerciants violents “impossibles d’aturar”, deien. I l’Olga es va quedar vídua amb un tricicle arraconat i una família a mantenir. “El meu marit era innocent, ho sé del cert,” deia plorant mentre jo li feia una foto a casa seva, just al costat del tricicle i sostenint un retrat del seu marit. La seva llar era molt senzilla, tant com la roba que vestia i la manera d’expressar la seva pena. Una pena continguda, serena, sòbria… però que no podia evitar les llàgrimes.
Potser sí que el seu marit va robar alguna cosa del mercat, o fins i tot potser sí que va intentar endur-se els diners d’alguna parada. Potser ho va fer per la seva família o qui sap si per emborratxar-se o anar de putes. Però jo tenia clar, en fotografiar aquella dona desgraciada, que aquella mena de justícia andina era cruel i despietada.
L’antic dret inca predica en primer lloc Amu Sua (no siguis lladre), en segon, Ama Llulla (no siguis mentider), i finalment, Ama Quella (no siguis fluix). No sé si es predica per aquest ordre d’importància, però és un llegat cultural mil·lenari que encara es practica amb rotunditat. Els càstigs són sanguinaris. Tant, com el que va patir el 2007 un home a qui la gent va obligar a agafar el seu propi fill i penjar-lo a la forca, acusat de formar part d’una banda de lladres. Sovint, dies després de l’execució, es descobreix que el condemnat era innocent, confós per algú altre.
Al Perú, el nivell de corrupció és altíssim i també abasta els òrgans judicials. La gent ha deixat de creure en jutges i presons i ha decidit assumir el rol justicier.
Precisament el mes passat, l’expresident peruà Alan Garcia es va suïcidar d’un tret al cap hores abans de ser arrestat a casa per un cas de corrupció. És tragicòmic pensar, òbviament fora de context, que l’exmandatari no volia acabar com aquell alcalde d’un poble perdut de l’altiplà que l’any 2006 va ser també apallissat fins a la mort pels seus veïns per presumptes corrupteles a l’ajuntament.

Espigoladores als Andes

Dones i ancianes es juguen la vida per unes engrunes d’or als barrancs de les mines peruanes de La Rinconada

Una “Pallaquera” cerca or entre les pedres abocades fora d’una mina de La Rinconada, Ananea, Perú. Foto © Albert González Farran.

La cineasta francesa Agnès Varda va morir el passat 29 de març a la seva casa de París. Tenia 90 anys i, de la seva filmografia, el que em va captivar més va ser el documental Els espigoladors i l’espigoladora (Les glaneurs et la glaneuse). Estrenada l’any 2000, la pel·lícula és un formidable homenatge a tots aquells recol·lectors d’escombraries, a aquells que es remenen dins la brutícia i busquen quelcom útil entre el que la gent llança, als que arrepleguen les engrunes de les explotacions més salvatges. És el darrer graó de la societat de consum. Etimològicament, un espigolador era abans qui, amb el permís del pagès, recollia, el gra que quedava després de la sega. Era un treball dur i tenaç que la tradició agrícola ens ha deixat. Ara, el significat s’ha eixamplat i veiem espigoladors i espigoladores arreu del món i de formes diferents.

Jo en vaig veure unes de molt especials a La Rinconada, un poblet de la serralada dels Andes del Perú a uns 6.000 metres d’altitud. Allà els diuen pallaqueras, de l’expressió peruana que fa referència a aquelles persones que feinegen a les boques de les mines, on les màquines extractores aboquen la runa. Són barrancs de centenars de metres de perillós desnivell on les pallaqueras s’abraonen per buscar pedres amb algunes engrunes d’or.

La posició d’una pallaquera, com la d’un espigolador, és d’una humilitat extrema. De genolls o fins i tot ajaguda a terra, s’embruta de cap a peus i s’exposa al perill imminent de ser ensorrada per una allau de roques. Sota les inclemències del temps, amb les mans destrossades pel fred, la humitat i la duresa del mineral, es passen el dia “espigolant” el que els miners rebutgen. I de vegades en treuen alguna bonica sorpresa en forma d’or. Beuen força alcohol i fumen paquets diaris per entrar en calor i masteguen fulles de coca per suportar millor les baixes pressions i la manca d’oxigen.

Les pallaqueras són gairebé tot dones. Moltes, ancianes. I és que a la Rinconada encara hi ha un gran abisme de gènere. Mentre elles segueixen arriscant la vida per uns miserables grams d’or, ells són els únics contractats oficialment per les empreses i autoritzats a entrar a les mines per guanyar un bon pessic si l’extracció ha fet sort. Alguns miners han acumulat grans fortunes. I molts, sobretot els més joves, es gasten una bona part dels beneficis allà mateix en alcohol i prostitutes. La Rinconada, abans de la febre d’or, era un llogarret tranquil que ha esdevingut un caos urbanístic, social i mediambiental de greus proporcions.

Les pallaqueras, però, s’organitzen. La seva tasca s’ha professionalitzat tant que ja existeix una jerarquia entre elles: per sobre de totes, hi ha la cap responsable de seleccionar les que poden treballar a la seva zona, hi ha qui porta un xiulet encarregada d’alertar les companyes si hi ha un imminent abocament de mineral, hi ha qui cuina, i la que munta les latrines, i l’encarregada dels primers auxilis… Les pallaqueras són una demostració de resiliència d’un estrat social de la mineria que va començar d’una forma molt precària i que ara està no sols acceptada, sinó fins i tot respectada per les grans companyies mineres i per la societat peruana en general.

Articles més antics
No hi ha articles més recents