Uncategorized

La finestra a un tros de cel

El Mahmud va salvar la pell sobre un vaixell atrotinat al Mediterrani. Però les ganes de tornar-ho a intentar persistien.

El Mahmud Abdul, de 17 anys, mira per la finestra de la seva habitació a Shobra Sandy (Egipte). © Albert González Farran / IOM

El Mahmud tenia 17 anys quan el vaig conèixer. Era un matí d’octubre quan me’l vaig trobar vaguejant pels afores de Shobra Sandy, un llogarret perdut al nord del Caire (Egipte). Ara el Mahmud, si tot li ha anat bé, en deu tenir 21. Potser encara sobreviu al poble amb feines mal pagades; potser deambula per alguna ciutat europea; i potser, amb molta sort, ha aconseguit reunir-se amb els seus familiars a França. Però també potser va tenir pitjor sort tornant a creuar el Mediterrani.

Aquell matí d’octubre, el Mahmud em va explicar la segona oportunitat que la vida li havia donat mesos enrere. La Creu Roja el va rescatar quan el bot amb què va sortir d’Alexandria va naufragar prop de les costes de Tessalònica (Grècia). Però també va confessar-me que volia intentar-ho un cop més, o potser tantes vegades com calgués, per sortir del que ell en creia un forat. Com que amics i parents li enviaven contínuament missatges des de França explicant les coses magnífiques que allí passen, ell tampoc se les volia perdre.

Per aquell primer viatge frustrat pel mar, la família del Mahmud va pagar gairebé 3.000 dòlars nord-americans. El Mahmud va jugar-se la vida en un vaixell atrotinat, carregat amb 500 passatgers, quan sols tenia capacitat per a cent. Els organitzadors del viatge, recorda, eren al port armats i sota els efectes de les drogues. No va veure’s capaç de negar-se a pujar-hi. Els havien promès un viatge a Itàlia, però en lloc d’això van canviar el rumb cap a Grècia. Pel camí, ja a alta mar, va morir un bon grapat de passatgers, que eren llençats a l’aigua a mesura que deixaven de respirar. Però ni així el vaixell va aguantar el sobrepès. Va fer aigües a pocs quilòmetres de la costa.

Un cop retingut a Tessalònica per les autoritats gregues, i per la seva condició de menor d’edat, l’ONU li va facilitar el retorn a Shobra Sandy, per tornar a les tasques a la granja del seu pare i estalviar per a un nou intent. “Aquí al poble la vida és avorrida, tots els dies s’assemblen”, explicava ensenyant l’habitació que compartia amb els seus tres germans. Des d’aquella habitació mal endreçada, plena de mitjons i matalassos desfets, el Mahmud va fer una mirada cap a la finestra. Les vistes, però, no eren gaire atractives. La meitat inferior estava tapada per la paret del veí del costat, aixecada a pocs metres de la seva casa. Però a la meitat superior es descobria un cel blau i lluent. El mateix cel que contemplava mentre anava a la deriva pel Mediterrani i el mateix que el va acollir a Grècia. Segurament també és el mateix que hi ha a França.

Li vaig demanar que s’aturés, que seguís mirant el cel per aquella finestra, per fer-li una foto prou significativa per a un reportatge sobre els immigrants a Egipte. La claror a la cara li donava un aire d’esperança irracional, pròpia de la seva joventut. En aquell moment em va convèncer que es tornaria a llançar al mar. Que es tornaria a jugar la pell pel seu tros de cel.

Jugant amb foc

El Suleiman, un nen del Darfur de deu anys, té la mirada d’un home envellit a cops. A cops de guerra

Suleiman posa per a una fotografia a la seva casa d’El Fasher, Darfur (Sudan). © Albert González Farran / UNAMID

El Suleiman tenia només quatre anys quan passejava amb el seu germà Musa pels afores de Dar al Salam, al nord del Darfur (Sudan). Era el novembre del 2006, una nit que el seu equip de futbol favorit havia guanyat un partit important del campionat nacional. Els dos germans van voler celebrar la victòria amb els amics. En secret, guardaven un estrany objecte que havien trobat no gaire lluny de casa. Era un explosiu perdut de la guerra del Darfur, que per qüestions de l’atzar encara no havia detonat. I ells, encara en secret, esperaven fer una gran traca amb aquell projectil. El Musa, que era el germà gran, va ser l’encarregat de posar-li foc i en dècimes de segon tot va canviar tràgicament. L’esclat no va ser el que ells esperaven. Un dels seus millors amics va morir a l’acte. I el Suleiman, com d’altres, va patir cremades per tot el cos.

Vaig visitar el Suleiman sis anys després d’aquell accident. S’havia traslladat amb la seva família a El Fasher, una població més gran i amb millor atenció mèdica. I quan vaig entrar a la seva casa, el noi va córrer a amagar-se darrere les cames del pare. Amb un somriure amarg, l’home explicava que el seu fill ja no era el mateix des d’aquella explosió. Tenia vergonya d’ensenyar la cara. I amb motius. Quan la va descobrir, semblava la d’un home molt vell i cansat. A més, el Suleiman caminava amb dificultats. Mantenia la mirada sempre a terra, perquè la vergonya el tenia dominat.

El Suleiman era un dels protagonistes d’un reportatge que estava preparant sobre les conseqüències de la guerra al Darfur. I una de les més greus és la gran quantitat d’armes (bombes, bales, granades i mines) abandonades pel territori encara per detonar. I és que milícies i tropes que lluitaven no en tenien prou amb saquejar i perseguir la població civil, sinó que també es deixaven la seva ‘merda’ escampada arreu. Així que les principals víctimes de les detonacions fortuïtes eren els nens i nenes, que pensant que havien trobat un tresor, acabaven sofrint uns efectes devastadors.

L’entrevista amb el Suleiman va ser dura i complicada. A penes responia les meves preguntes. Havia mirat de convèncer-lo de la importància d’aquell reportatge per advertir sobre els problemes de la postguerra al Darfur, però havia d’arrencar-li les paraules amb molta paciència. Vaig poder saber que encara tenia motivació per estudiar i seguir endavant, encara que sempre se sentiria penedit d’haver fet explotar aquell artefacte.

I quan al final vaig apropar-me a ell amb la càmera per fer-li una foto, a gairebé dos pams de la seva cara, ell va decidir alçar els ulls i mirar fixament l’objectiu. Era com si amb el seu rostre digués: “sí, mira’m, sóc així, i què?” Just després del retrat, el Suleiman va tornar a baixar els ulls i a repetir el seu posat avergonyit. Per uns pocs segons m’havia regalat una expressió convençuda, pròpia d’un home madur. Una mirada de valent.

L’olor de mort i la perruca

Sempre m’he preguntat quina olor fa la mort. I em va semblar inconfusible en ensumar-la, quan encara no havia vist ni el cadàver.

Un soldat amb un bazuca teatralitza el moment de la victòria a les trinxeres de Lilo, Sudan del Sud. Foto © Albert González Farran / AFP

No és fàcil descriure-la, però sí identificar-la. L’olor de mort és com la d’una habitació fosca i humida, tancada des de fa un munt de dies. En obrir-la, l’olor que escup fot un cop de puny que t’estaborneix. A les trinxeres del Sudan del Sud, allà on la guerra perd el que queda d’humà, aquella olor em va despertar emocions intenses.

Era als afores d’un poble anomenat Lelo, al nord del país, on tropes del Govern i les faccions opositores s’anaven arravatant pocs metres de terreny alternativament. Aquell dia, soldats de l’exèrcit regular celebraven una macabra victòria sobre un petit grup de rebels que s’havien perdut a poca distància de les línies enemigues. Ja feia dies que eren morts quan el comandament Sud-sudanès va convidar-nos als periodistes a visitar el front, per demostrar que la reconquesta de les seves posicions no era sols propaganda militar.

Poc després de baixar de l’helicòpter, fotògrafs i càmeres de televisió podien copsar desenes de cossos mig despullats, escampats estratègicament. Les víctimes duien els pantalons abaixats com a humiliació post mortem. Els comandants senyalaven els seus penis inflats per la descomposició, amb gestos esperpèntics d’una diversió cruel. Alguns periodistes responien aquelles bromes amb somriures desencaixats per la por.

La posada en escena estava pensada per a la premsa, com a escena final d’una pel·lícula dolenta. A una banda, els vençuts morts i abandonats entre pedres i matolls. A l’altra, els vencedors cantant la vida des de les trinxeres, com si el combat s’hagués acabat just en aquell moment. Un dels soldats victoriosos sostenia un bazuca amb la teatralitzada intenció de disparar de nou quan rebés l’ordre. Cridava com un energumen des de la seva posició, amb ulls injectats per la sang de les seves víctimes, mentre els seus companys de guerra reien com imbècils. I sobre el cap duia una perruca. Una perruca de dona.

Al Sudan del Sud, com a la major part de l’Àfrica, les perruques són un article molt popular als mercats. Les dones en tenen, com a mínim, una a casa. Les més afortunades, en guarden tota una col·lecció: rosses, morenes, llises, arrissades, curtes i llargues. Una perruca per a cada ocasió.

El Sudan del Sud es va independitzar el 2011, però una guerra civil va esclatar tot just dos anys després. El conflicte s’ha emportat milers de víctimes i una gran part d’elles han estat dones de totes les edats que, per la seva condició sexual, han sofert la pitjor part. Vexades, violades, humiliades, esclavitzades i assassinades, moltes dones del Sudan del Sud no han pogut tornar a lluir les seves perruques per culpa d’una guerra absurda. I aquell soldat del bazuca vestia amb fanfàrria una perruca de dona, que ja estava bruta i despentinada. Ningú es va atrevir a preguntar d’on l’havia tret.

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents