Uncategorized

L’olor de mort i la perruca
Sempre m’he preguntat quina olor fa la mort. I em va semblar inconfusible en ensumar-la, quan encara no havia vist ni el cadàver.
Un soldat amb un bazuca teatralitza el moment de la victòria a les trinxeres de Lilo, Sudan del Sud. Foto © Albert González Farran / AFP

No és fàcil descriure-la, però sí identificar-la. L’olor de mort és com la d’una habitació fosca i humida, tancada des de fa un munt de dies. En obrir-la, l’olor que escup fot un cop de puny que t’estaborneix. A les trinxeres del Sudan del Sud, allà on la guerra perd el que queda d’humà, aquella olor em va despertar emocions intenses.

Era als afores d’un poble anomenat Lelo, al nord del país, on tropes del Govern i les faccions opositores s’anaven arravatant pocs metres de terreny alternativament. Aquell dia, soldats de l’exèrcit regular celebraven una macabra victòria sobre un petit grup de rebels que s’havien perdut a poca distància de les línies enemigues. Ja feia dies que eren morts quan el comandament Sud-sudanès va convidar-nos als periodistes a visitar el front, per demostrar que la reconquesta de les seves posicions no era sols propaganda militar.

Poc després de baixar de l’helicòpter, fotògrafs i càmeres de televisió podien copsar desenes de cossos mig despullats, escampats estratègicament. Les víctimes duien els pantalons abaixats com a humiliació post mortem. Els comandants senyalaven els seus penis inflats per la descomposició, amb gestos esperpèntics d’una diversió cruel. Alguns periodistes responien aquelles bromes amb somriures desencaixats per la por.

La posada en escena estava pensada per a la premsa, com a escena final d’una pel·lícula dolenta. A una banda, els vençuts morts i abandonats entre pedres i matolls. A l’altra, els vencedors cantant la vida des de les trinxeres, com si el combat s’hagués acabat just en aquell moment. Un dels soldats victoriosos sostenia un bazuca amb la teatralitzada intenció de disparar de nou quan rebés l’ordre. Cridava com un energumen des de la seva posició, amb ulls injectats per la sang de les seves víctimes, mentre els seus companys de guerra reien com imbècils. I sobre el cap duia una perruca. Una perruca de dona.

Al Sudan del Sud, com a la major part de l’Àfrica, les perruques són un article molt popular als mercats. Les dones en tenen, com a mínim, una a casa. Les més afortunades, en guarden tota una col·lecció: rosses, morenes, llises, arrissades, curtes i llargues. Una perruca per a cada ocasió.

El Sudan del Sud es va independitzar el 2011, però una guerra civil va esclatar tot just dos anys després. El conflicte s’ha emportat milers de víctimes i una gran part d’elles han estat dones de totes les edats que, per la seva condició sexual, han sofert la pitjor part. Vexades, violades, humiliades, esclavitzades i assassinades, moltes dones del Sudan del Sud no han pogut tornar a lluir les seves perruques per culpa d’una guerra absurda. I aquell soldat del bazuca vestia amb fanfàrria una perruca de dona, que ja estava bruta i despentinada. Ningú es va atrevir a preguntar d’on l’havia tret.

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents