Viatges

El país de les meravelles abandonades

  • Libèria mostra un ventall de vaixells i edificis abandonats amb un gran llegat històric i potencial turístic
  • Un vaixell abandonat a les platges de Robertsport, Libèria. Foto de l'Albert González Farran

    Un vaixell abandonat a les platges de Robertsport, Libèria. Foto de l’Albert González Farran


     
    Fa ja més de sis anys, en el meu primer i únic viatge a Doha (Qatar), vaig escriure un article on parlava de les meves negatives impressions d’una ciutat amb gratacels enormes, nous de trinca i sense cap mena de personalitat. I d’això me’n recordo ara que estic a punt de marxar de Libèria, del que tinc una bona sensació per ser un país amb fantàstics amagatalls i sorpreses. I entre elles, els centenars de monumentals objectes que, per culpa de la guerra civil o del lent camí del desenvolupament, han quedat abandonats. Hotels, vaixells, fàbriques i moltíssims habitatges van deteriorant-se, deformant-se i ennegrint-se amb el pas del temps. Tots tenen la seva història: tràgica, curiosa o, fins i tot, còmica. Formen part del paisatge liberià. Alguns d’ells estan habitats de forma espontània pels que no tenen sostre. D’altres, alguns en treuen un profit econòmic a base de cobrar entrada als turistes. I tots es mantenen a exposició pública, acompanyant el lent renaixement d’un país castigat, esperant que algun dia l’administració o una empresa privada els refaci o els desfaci per sempre més. Però mentrestant, segurament per molt de temps, seguiran regalant una personalitat que atrau.

    La ciutat dels gratacels avorrits

    Doha, Qatar

    Doha (la capital del Qatar) és una ciutat que de vegades sembla de broma. És com quan de petits jugàvem al Monopoli a construir hotels i gratacels per acumular beneficis i fer fortuna. Doha és una ciutat on manen el petroli i el gas. Mentre aquests durin, el progrés de la ciutat (i del país sencer) seguirà creixent a una velocitat exponencial.
    Passant aquí dos dies per cobrir les primeres reunions del document de pau del Darfur que es va firmar ara fa un parell de mesos, he pogut fer una ràpida radiografia del que es cou en aquest país. Segurament és una mirada massa superficial per ser creguda, però és ben bé una impressió força versemblant de tota aquesta amalgama d’edificis que s’apilonen de forma estrafolària.
    Taxistes, cambrers, conserges, personal de la neteja i, fins i tot, periodistes solen ser estrangers que vénen a Qatar a guanyar-se un diners que a la població nacional els sobra. És fàcil distingir els autòctons pel seu vestuari característic, per la seva refinada manera de ser i per la gairebé nul·la aparença d’estar gaire estressats.
    Doha és una ciutat d’horitzons avorrits que s’ha fabricat a cop de talonari. Els hotels s’aixequen com bolets sense aparent ordre i, de vegades, els separa un tros de desert que encara no s’ha urbanitzat. Sense parcs ni edificis històrics, algun museu dissenyat a última hora i amb una platja poc freqüentada, l’única diversió d’aquí són diversos centres comercials de dimensions estratosfèriques.
    L’estratègia de Qatar per quan s’acabin els seus recursos petrolífers no és dolenta. Inverteixen en l’estranger i en la seva presència en la política internacional (com en el cas del seu arbitratge en el conflicte del Darfur). Ara, fins i tot, el seu nom surt a la samarreta del Barça.
    A unes hores d’agafar el vol de tornada cap al Sudan, hi ha una cosa que tinc ben clara: aquest país no entra en les meves prioritats per passar unes vacances…

    Despullant l’horror

    Cambodja

    Cambodja, al sud-est asiàtic, té la seva història negra. I molt recent per cert. Entre els anys 1975 i 1979, més de dos milions d’habitants van ser empresonats, torturats i assassinats per les forces comunistes dels Khmers Rojos. Una atrocitat que ha passat a la història com un genocidi equiparable a l’holocaust nazi.
    Avui en dia, part d’aquest horror és exposat als ulls de l’opinió pública en diferents llocs del país.
    Quan encara queden vius alguns dels màxims responsables d’aquelles atrocitats i quan ni tan sols s’ha fet una exhaustiva identificació de les víctimes, s’ha decidit despullar l’horror d’una forma gairebé impúdica. Malgrat la crítica d’una bona part de la societat cambodjana, els detalls més sòrdids d’aquell genocidi són ara a la vista de qualsevol turista. Els esquelets de centenars de persones que van deixar la vida d’una forma injusta, inútil i molt dolorosa són ara l’aparador esperpèntic que molts defensen com una visió exemplificadora. Diuen que d’aquesta manera s’aconseguirà que ningú oblidi què va passar a Cambodja i s’evitarà que es repeteixi. Però l’únic que és cert és que ara qualsevol pot veure de prop el crani d’un innocent que va tenir nom, família i amics, els seus queixals arrencats, la roba que li va ser estripada instants abans de ser executat, les seves fotografies més íntimes, els detalls més precisos de les formes de tortura i extermini que va patir… No en van tenir prou amb ser assassinats que ara, en nom de la memòria històrica, les seves restes s’han convertit en purs objectes d’exhibició sense permís per “descansar” amb una mica més d’humanitat.
    L’única veritat és que les nombroses vides que van ser massacrades en aquest país i amuntegades en fosses comunes en camps d’extermi són ara part d’un “show” macabre que no els permet recuperar la dignitat que es mereixen. Un “show” turístic que, en un bona part, està en mans d’una empresa privada que fa negoci amb la desgràcia… Però això últim ja és un tema diferent que caldria analitzar en un altre moment.

    Projecte: Perú

    Los Andes

    En aquesta vida no es pot estar mai parat. Així m’ho han ensenyat moltíssims veterans no sols de la fotografia, sinó també de molts altres sectors laborals. És un consell que es pot aplicar tant en l’aspecte més profesional com en l’àmbit més personal. I és que l’existència humana és massa efímera i cal aprofitar cada detall, cada oportunitat, cada mínuscula aspiració… per tal de poder realitzar-se com a individu. De ben cert, són esforços i sacrificis que, en la seva justa mesura, acaben repercutint positivament.
    Seguint aquest consell, ara emprenc una nova etapa en la meva vida. El diari local Los Andes de Puno (al sud del Perú) m’ha ofert l’oportunitat de col·laborar-hi com a fotoperiodista. Durant els propers mesos s’estableix un intercanvi força interessant pel qual jo també en sortiré beneficiat. Disposar dels contactes d’un mitjà de comunicació solvent (Los Andes és un rotatiu fundat l’any 1928) serà una oportunitat que m’obrirà les portes per conèixer una realitat ben llunyana: la dels nostres avantpassats colonitzadors, la dels indígenes que des de fa segles estan sotmesos als dictats d’Occident, la d’un continent que sempre es mostra convuls i despert, la d’una cultura ben interessant, la d’una realitat que aixeca passions, la d’una actualitat sempre vigent.
    Anem doncs a tastar-ho.

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents