De vulnerabilitats

Les guerres, com la que va haver entre Eritrea i Etiòpia, arrosseguen els més vulnerables a la misèria i la solitud

L’òrfena Mehalet, de cinc anys, acompanyada de la seva veïna octogenària Ameta, paraplègica i cega. © Albert González Farran

“Les dones i els infants, primer!”. Aquesta frase, tan cinematogràficament repetida, desvetlla la gran contradicció amb la nostra realitat. Sembla ser una regla no escrita perquè dones i infants tinguin preferència durant una catàstrofe i se’n puguin salvar. Però en realitat, als conflictes d’avui i d’ahir, aquest col·lectiu és precisament el més castigat. Sí, és el primer, però el primer de sofrir les crues conseqüències de la violència militar. Aquesta violència és de fet una arma molt potent que els bàndols enfrontats utilitzen il·legalment per fer més mal a l’enemic.

Les guerres solen durar més o menys, però els seus efectes posteriors encara més. Afecten dècades. Dones i nens són els primers que, per la seva condició generalment més vulnerable, arrosseguen un càstig sever i injust. Atacs sexuals, explotació laboral, desplaçaments forçats, malnutrició… Després de cada embat militar, n’hi ha un de civil més amarg.

A Wukro, un llogarret del nord d’Etiòpia, molt a prop de la frontera amb Eritrea, hi vaig ser el 2008, vuit anys després que s’acabés una guerra fratricida entre els dos països que va deixar desenes de milers de morts. Eritrea havia aconseguit la seva independència als anys noranta, però els dos governs no es van posar d’acord on fixar exactament una frontera que per a molts era pràcticament inexistent. Finalment, el desembre de 2000, es va firmar la pau i es va declarar una àrea desmilitaritzada. Però l’allau de morts va deixar un munt d’infants orfes, ancians desemparats i mares soles, moltes malaltes i infectades de sida per culpa de les incursions sexuals dels soldats. A Wukro vaig veure molts exemples de tot plegat.

La canalla que hi vaig conèixer em va portar un dia a casa de la Mehalet Mefazu, una nena de cinc anys que va contagiar-se del VIH durant la gestació. Es va quedar òrfena de ben petita i a mercè d’amics i familiars. Precisament, una de les seves veïnes era l’Ameta Gebru, una octogenària que s’havia quedat també sola després de la guerra. Tots els seus familiars havien desaparegut i ella s’havia quedat cega, sorda i invàlida. Ironies de la postguerra, l’òrfena i seropositiva Mehalet es va convertir en una de les persones que es cuidava de l’anciana. L’anava a visitar cada dia per fer-li companyia, mentre els adults s’encarregaven de les feines més dures, com ajudar-la a vestir, a menjar i fins i tot a anar a les latrines.

Els retrats de la petita Mehalet i la senyora Ameta els vaig fer en un mateix clic. Volia copsar la viva representació de les vulnerabilitats de la postguerra en una sola imatge, que a més tingués poca llum. En la intimitat de la seva casa, en un blanc i negre ben contrastats i amb la nena en primer pla per donar, en certa manera, l’optimisme d’un futur desitjablement millor. Qui sap? Potser ara, onze anys més tard, encara és a l’escola preparant-se per accedir a la universitat i convertir-se en la metgessa que atendrà els més vulnerables de les properes guerres.

Una opinió
Escriu la teva opinió