El fotoperiodisme impassible

El fotoperiodista Clemente Bernad va participar el passat 29 de novembre en una de les ponències del cicle de xerrades organitzades per Caja Madrid a Barcelona sota el lema ‘Latidos de un mundo convulso’ i va afirmar, gairebé categòricamente, que els fotoperiodistes han de tenir una mirada “pulcra” de la realitat. És a dir, que no s’han de deixar trair per les seves idees i conviccions i han de retratar l’actualitat tal i com és i sense mirades subjectives.
Bernad és conegut per haver estat víctima dels atacs de les associacions anti-terroristes per haver firmat una exposició al museu Guggenheim de Bilbao (ja retirada anticipadament) en la que apareixien retrats dels principals protagonistes de la violència als carrers d’Euskadi i una radiografia del polític del PP Miguel Àngel Blanco assassinat amb un tret al cap.
Però jo em pregunto, quin és doncs el paper del fotoperiodista? El d’un simple fotocopiador de la realitat? Potser el redactor escriu com si fos una màquina impassible? Per què sí ho ha de fer el fotoperiodista?
Res més lluny de la seva postura, jo aposto pel fotoperiodista compromès. Per aquella mirada capaç de transmetre un missatge. No sols ha de ser el consumidor d’un diari qui ha d’abstreure un judici de les fotos que veu, sino que també el fotògraf ha de ser capaç de transmetre el seu missatge. I, si pot ser, un missatge que combregui amb les reivindicacions dels més necessitats.

Escriu la teva opinió