En una bombolla al Sudan

© Albert González Farran

Treballar per a les Nacions Unides en un lloc de conflicte com al Darfur (a l’oest del Sudan) no és una tasca fàcil, sobretot per les conseqüències psicològiques que porten les mesures de seguretat que es prenen.
Fa uns pocs dies que vaig aterrar a El Fasher, on les Nacions Unides (NU) té la seu principal de tota la regió del Darfur. Adaptar-s’hi és la primera tasca que encomanen abans de començar a treballar per a l’organisme. I és que la vida aquí és tan diferent a la que estem acostumats que cal invertir un bon temps per ordenar les idees.
Treballar per a les Nacions Unides obliga a seguir unes mesures de seguretat que, malauradament, fan que la vida al Darfur sigui com fer-ho dins d’una bombolla. Resulta impossible formar part de la comunitat local perquè, a part de ser estrangers, els treballadors de les NU estan obligats a viure en allotjaments protegits per filats al voltant de tota la paret exterior. Hi ha un vigilant durant tot el dia a cadascuna de les cases i els inquilins no poden sortir al carrer a partir de les 22 hores. Durant la nit, unes llums de gran intensitat il·luminen el voltant dels edificis i tots els treballadors duen un ràdio-transmissor des del qual s’han de comunicar diàriament a la central per confirmar la seva situació.
Al Sudan està prohibit fer fotos sense permís de les autoritats, no es pot coquetejar amb les dones locals, no es poden vestir pantalons curts i està penat el consum i la venda d’alcohol (amb un any de presó).
A més de tot això, les indicacions de seguretat són ben evidents: vigilar sempre al teu voltant, no confiar en cas de dubte, canviar els hàbits i les activitats regularment, no donar mai almoina, ser respectuós amb els costums locals, demanar permís per a tot…
La vida en aquesta bombolla comporta per a molts un cop psicològic que provoca, en la immensa majoria dels casos, quadres d’estrés acumulat. I això cal eradicar-lo amb una mentalitat permanentment positiva, buscant sempre la complicitat i ajuda dels companys, practicant esport regularment i imposant-se certa disciplina.
Un cop en aquesta bombolla, però, s’ha d’anar a la recerca del que hom sempre busca quan un és en un territori desconegut: la integració. És a dir, en la mesura que sigui possible, és preferible interactuar amb la població local, aconseguir la seva complicitat, conèixer la seva cultura i, si és possible, parlar el seu idioma.
I és que som aquí al Darfur no sols per col·laborar en el procés de pacificació, sinó també (almenys personalment) per conèixer de ben a prop totes les riqueses d’un nou territori, d’un nou país, d’un nou món…

Escriu la teva opinió