Espigoladores als Andes

Dones i ancianes es juguen la vida per unes engrunes d’or als barrancs de les mines peruanes de La Rinconada

Una “Pallaquera” cerca or entre les pedres abocades fora d’una mina de La Rinconada, Ananea, Perú. Foto © Albert González Farran.

La cineasta francesa Agnès Varda va morir el passat 29 de març a la seva casa de París. Tenia 90 anys i, de la seva filmografia, el que em va captivar més va ser el documental Els espigoladors i l’espigoladora (Les glaneurs et la glaneuse). Estrenada l’any 2000, la pel·lícula és un formidable homenatge a tots aquells recol·lectors d’escombraries, a aquells que es remenen dins la brutícia i busquen quelcom útil entre el que la gent llança, als que arrepleguen les engrunes de les explotacions més salvatges. És el darrer graó de la societat de consum. Etimològicament, un espigolador era abans qui, amb el permís del pagès, recollia, el gra que quedava després de la sega. Era un treball dur i tenaç que la tradició agrícola ens ha deixat. Ara, el significat s’ha eixamplat i veiem espigoladors i espigoladores arreu del món i de formes diferents.

Jo en vaig veure unes de molt especials a La Rinconada, un poblet de la serralada dels Andes del Perú a uns 6.000 metres d’altitud. Allà els diuen pallaqueras, de l’expressió peruana que fa referència a aquelles persones que feinegen a les boques de les mines, on les màquines extractores aboquen la runa. Són barrancs de centenars de metres de perillós desnivell on les pallaqueras s’abraonen per buscar pedres amb algunes engrunes d’or.

La posició d’una pallaquera, com la d’un espigolador, és d’una humilitat extrema. De genolls o fins i tot ajaguda a terra, s’embruta de cap a peus i s’exposa al perill imminent de ser ensorrada per una allau de roques. Sota les inclemències del temps, amb les mans destrossades pel fred, la humitat i la duresa del mineral, es passen el dia “espigolant” el que els miners rebutgen. I de vegades en treuen alguna bonica sorpresa en forma d’or. Beuen força alcohol i fumen paquets diaris per entrar en calor i masteguen fulles de coca per suportar millor les baixes pressions i la manca d’oxigen.

Les pallaqueras són gairebé tot dones. Moltes, ancianes. I és que a la Rinconada encara hi ha un gran abisme de gènere. Mentre elles segueixen arriscant la vida per uns miserables grams d’or, ells són els únics contractats oficialment per les empreses i autoritzats a entrar a les mines per guanyar un bon pessic si l’extracció ha fet sort. Alguns miners han acumulat grans fortunes. I molts, sobretot els més joves, es gasten una bona part dels beneficis allà mateix en alcohol i prostitutes. La Rinconada, abans de la febre d’or, era un llogarret tranquil que ha esdevingut un caos urbanístic, social i mediambiental de greus proporcions.

Les pallaqueras, però, s’organitzen. La seva tasca s’ha professionalitzat tant que ja existeix una jerarquia entre elles: per sobre de totes, hi ha la cap responsable de seleccionar les que poden treballar a la seva zona, hi ha qui porta un xiulet encarregada d’alertar les companyes si hi ha un imminent abocament de mineral, hi ha qui cuina, i la que munta les latrines, i l’encarregada dels primers auxilis… Les pallaqueras són una demostració de resiliència d’un estrat social de la mineria que va començar d’una forma molt precària i que ara està no sols acceptada, sinó fins i tot respectada per les grans companyies mineres i per la societat peruana en general.

Escriu la teva opinió