Blog

Testimoni de l’estupidesa

La premsa sembla que vol emmascarar la crua realitat amb un ridícul anestesiant

Un ancià es mira una model fotografiada per un periodista el centre de Dublín, el març de 2007. © Albert González Farran / Photocall Ireland

Una model irlandesa amb top i mini falda s’exhibeix als fotoperiodistes per promoure una exposició d’obres d’art. És al centre de Dublín, en ple mes de març del 2007, quan el fred encara es clava als ossos dels seus habitants. Abrigat amb una jaqueta doble i una gorra, un ancià fuma pipa i mira l’escena de la model amb cara de certa contrarietat. No sap si el que volen els fotògrafs és realçar aquella bellesa nòrdica, o dissimular la mediocritat del quadre que volen promocionar. Amb els seus ulls, l’ancià testimonia una escena que no sap si és del tot real, mentre dubta si potser és ell qui està fora de lloc. Vaig considerar que aquella mirada de distanciament i cert dissentiment era la més important del moment. Van ser pocs segons abans que l’ancià agafés el seu bastó i marxés de l’escena fent que ‘no’ amb el cap.

La premsa irlandesa d’aquells anys (i suposo que encara ara) anava plena d’imatges de models guapes i mig despullades, d’actors i actrius cèlebres o personatges televisius, que servien per donar la seva cara a històries supèrflues o fins i tot a promocions comercials que apareixien a color en primera plana. Aquelles fotografies eren la façana que ocultava les veritables escombraries del país. L’alcoholisme i l’elevat consum de drogues, sobretot entre els sectors joves marginals, els ajustaments de comptes entre bandes de gàngsters, la llosa del conservadorisme ultracatòlic sobre la població, les dificultats polítiques per entendre la separació d’Irlanda del Nord… poca cosa d’això se’n feien ressò els mitjans. El que buscaven, sobretot els anomenats ‘tabloides’, era distraure amb estupideses que obliguessin a pensar poc (o gens).

Sí. Durant els mesos que vaig ser a Dublín, jo també vaig haver d’acudir a moltes d’aquestes estúpides sessions fotogràfiques on la celebritat de torn havia de destacar per sobre del motiu real de l’esdeveniment. De vegades, havia de fer cua darrere altres fotògrafs que esperaven el seu torn per passar uns minuts exclusius amb la model. Alguns, gelosos de la seva creativitat, feien mans i mànigues per amagar de la competència la seva idea fotogràfica. I és que sovint molts es molestaven si els copiaves aquesta idea. No fos cas que el premi Pulitzer l’hagués de compartir amb algú que no s’ho mereixia.

Tot s’ha de dir que d’aquelles demostracions de gelosia en sortien imatges tècnicament gairebé perfectes. I és que allí vaig tenir una de les millors escoles de fotografia de la meva carrera, a part, tot s’ha de dir, d’aprendre anglès per primera vegada en la meva vida. Una llum impossible de millorar, uns enquadraments gairebé mil·limètrics, personatges arreglats fins al darrer detall i, sobretot, somrients fins a l’extenuació. Però moltes d’aquestes fotos meravelloses estaven ben buides per dins. I aquell ancià, que es mirava la model amb incredulitat, ben bé sabia que no s’assemblava en res l’estupidesa que es fotografiava amb la realitat que ell coneixia.

Quan la Nyanene se’n va anar a dormir

Un nadó mor de pneumònia en un hospital del Sudan del Sud a les fosques

Una dona sosté el cos mort de la Nyanene, un nadó de cinc mesos que va morir de pneumònia en un atrotinat hospital de Maiwut, al Sudan del Sud. © Albert González Farran – CICR

Ja feia massa que la Nyanene, una nena de cinc mesos de Maiwut (Sudan del Sud), lluitava per respirar. L’havien ingressada a l’hospital local uns dies abans amb un diagnòstic de pneumònia que li tapava l’alè. Era una lluitadora nata. Es va passar hores i hores esbufegant, mentre es mirava la seva mare de fit a fit, no perdent-se cap detall d’aquella noia (molt jove, per cert) que l’havia dut a la vida. Ara semblava que aquesta mateixa vida se li estava escapant per la boca.

Amb una màscara d’oxigen que li anava massa gran, a la Nyanene no se la sentia rondinar. De fet, no tenia forces per fer-ho. Disposava de tot un equip mèdic per a ella sola, que li clavava injeccions, li practicava massatges cardíacs, li canviava el sèrum i fins i tot l’amanyagava amb tendresa quan calia. Però a les tres de la tarda, en aquell hospital atrotinat de la Creu Roja, el generador es va espatllar i tot es va quedar a les fosques. L’aparell que ajudava la Nyanene a respirar es va aturar també. El nadó, esgotat de tant esforç, va decidir, entre els plors desesperats de la seva mare, anar-se’n a dormir. Per no despertar-se més. No va servir de res que el generador estigués reparat una poca estona després. A la nena ja no li calia.

El maig de 2016, vaig ser testimoni de la mort més dura. La d’un infant que es rendeix després d’una lluita desenfrenada. Una nena que no tenia culpa d’haver nascut en un llogarret gairebé abandonat del Sudan del Sud. A la pobra Nyanene li havia tocat emmalaltir-se al lloc equivocat d’una geografia macabra. Qualsevol nadó en la seva mateixa situació en un hospital de Barcelona, París, Nova York o Tòquio hauria probablement sobreviscut. Al Sudan del Sud, no.
Segurament, la Nyanene, en cas d’haver-se sobreposat a l’avaria del generador, hauria mort igualment per algun altre motiu pocs dies després. Era massa dèbil i tenia unes necessitats que el seu entorn ja no li podia satisfer. La greu malnutrició que patia l’havia exposada a qualsevol mena de malaltia imbatible. De fet, les morts dels malnodrits no solen esdevenir gairebé mai per una inanició directa, sinó més aviat per les conseqüències paral·leles, com deshidratació, infeccions, insuficiències respiratòries… Un cos mal alimentat té molt poques defenses per afrontar els perills que l’envolten.

Vaig acompanyar la Nyanene en les seves darreres 24 hores de vida. Al principi no m’esperava que presenciaria aquell final tan catastròfic, però a mesura que anava passant el temps i sentia els pronòstics dels metges, la fatalitat anava prenent cada cop una forma més clara. I no per això la tristesa va ser més lleugera de pair. La mare va ser la primera a esfondrar-se. Em va demostrar que una mort injusta a l’Àfrica, encara que passi més sovint, no és més passable que una altra a Europa.

Després dels plors, va venir el silenci. Vaig acompanyar la mare i l’àvia de la Nyanene fins al seu poble. Portaven el nadó en braços, embolicat en una manteta que li anava curta. Ensenyava els seus peuets i, per un moment, em va semblar que sols estava dormint. Que en qualsevol moment els bellugaria i m’agafarien ganes de fer-li pessigolles. Però no. Els peus no es van moure. El silenci seguia present mentre les dues dones, mare i àvia, s’emportaven aquell cadàver diminut sota la pluja, arrossegant el dol i maleint l’infortuni d’haver nascut en aquell racó perdut del món.

El petó

Una treballadora en vaga de Cervera, tancada a la fàbrica, va besar la seva parella a través de la reixa

Una treballadora de la fàbrica Lear de Cervera besa la seva parella mentre estava tancada a la fàbrica en protesta pel seu tancament el 2002. © Albert González Farran

La vida està plena de fotografies que passen pel davant. Sols una minúscula part es pot acabar immortalitzant amb la càmera. La resta, a penes queda a la retina. Al final, un s’adona que hi ha més fotos perdudes que capturades. Però suposo que aquí rau la gràcia de la fotografia, com si es tractés d’una cacera. L’any 2002, vaig caçar un petó.
De petons n’està plena la història de l’art. Des del famosíssim petó de Rodin, fins als d’Eduard Munch, Toulousse Lautrec, Gustav Klimt i, fins i tot, un de Picasso. I òbviament en fotoperiodisme n’hi ha també una bona mostra, com el del popular (i controvertit) petó a Times Square, d’un mariner que celebrava la fi de la Segona Guerra Mundial assaltant a una infermera. O el petó fraternal del 79 entre els líders socialistes Erich Honecker i Leonid Brezhnev durant la commemoració del 30è aniversari de la República Democràtica Alemanya.
I jo pensava que l’any 2002, innocent de mi, havia capturat un petó únic. Un instant fugaç que va durar una dècima de segon entre una reixa que representava la lluita contra el sistema econòmic i la precarietat laboral. En definitiva, un missatge d’amor contra la injustícia. Es tractava d’una treballadora de la Lear, una empresa que donava feina a més de mil treballadors a Cervera (la Segarra) i que havia anunciat el seu tancament innegociable. Havia decidit traslladar tota la seva producció a l’Europa de l’Est, on els sous són més barats.
La treballadora en qüestió, com la resta dels seus companys i companyes, s’havia tancat a les instal·lacions de la fàbrica per pressionar la directiva i evitar l’acomiadament massiu. O, si més no, esgarrapar una indemnització justa.
Mentre passaven lentes les hores dins aquella fàbrica, va aparèixer un jove mecànic a l’altre cantó de la tanca. Era la parella d’aquella noia i venia a saludar-la. En uns pocs segons es van mirar, es van atansar, van dir-se quatre paraules i es van acabar fent un petó als llavis. I jo, era amb la càmera preparada en el moment precís i al lloc adequat. Com a fotoperiodista, vaig gaudir plenament d’haver capturat aquell moment. Vaig caçar un petó fantàstic.
Però temps després d’aquest atac de satisfacció personal, vaig adonar-me que molts anys enrere algú altre havia fet una foto gairebé idèntica. Dues dones jueves es feien un petó de comiat abans de ser deportades d’un gueto nazi de Polònia als camps d’exterminació. Se’l van fer a través d’una reixa, molt semblant a la de Cervera, per cert. Era l’any 1940 i la foto la va fer un tal Mendel Grossman, un altre jueu, també entre els deportats, que va morir cinc anys després, exhaust i malalt en un altre camp nazi.

En adonar-me d’aquesta semblança no buscada, vaig arribar a la conclusió que en la fotografia d’avui en dia està gairebé tot fet. Sols hi ha espai per a variacions. Però gairebé gens per a les descobertes. Tot ja està més que inventat.

Parella accidentada

Bevien fins a la sacietat, dormien pels carrers de Lleida i accidentalment s’estimaven amb una intensitat poc creïble

Marco Antonio i Francisco, fent temps a l’estació d’autobusos de Lleida. © Albert González Farran – SEGRE

Francisco i Marco Antonio eren protagonistes del carrer. Sols i arrossegant un passat feixuc, s’embotien amb alcohol per tenir l’excusa de no sortir mai del seu forat. Els vaig conèixer el desembre de 2005, a trenc d’alba, prenent-se uns cigalons al bar de l’estació d’autobusos de Lleida, i vaig passar amb ells més de quinze hores, les més intenses que havia viscut fins aleshores com a fotoperiodista.
La meva intenció era escriure una radiografia personalitzada dels “sense sostre” de la capital del Segrià en unes dates molt assenyalades, i em va sortir una història ben rocambolesca que va publicar-se al diari Segre el mateix dia de Nadal. Algú em va criticar de portar a l’extrem tragicòmic una realitat dramàtica i d’obligar involuntàriament els meus protagonistes a sobreactuar amb unes màscares caricaturesques. Encara avui no estic segur si tenia raó.
Francisco Martínez tenia aleshores 26 anys. Va néixer a Jerez de la Frontera, però quan tenia deu anys es va traslladar a Lleida, amb els seus set germans (per part de mare gitana) i cinc (per part de pare paio). Va cometre el seu primer delicte als divuit i més tard va ser condemnat a set anys i mig de presó per un intent d’homicidi. Baralles, robatoris, malalties i addiccions eren el seu pa de cada dia. Els metges li van diagnosticar un quadre depressiu de tendència esquizofrènica.
Marco Antonio, de 41, era fill d’uns terratinents andalusos i el dia que el vaig conèixer deia que estava a punt de reclamar l’herència d’una finca amb 3.000 olivers. Alcohòlic, fumador compulsiu, seropositiu i malalt d’hepatitis i cirrosi, també va estar a la presó uns anys per un delicte que no va voler confessar-me.
Van ser uns testimonis no buscats que em van portar durant tot un dia per la seva Lleida de carrers, parcs, bars, estacions i sucursals bancàries on guarir-se de la boira i el fred de la plana. Deien que s’estimaven, em van ensenyar els seus anells de prometatge i no paraven de fer-se petons. Semblava un amor fantàstic que feia olor d’accidental. Eren dos éssers sols, abandonats per la família i la societat, que es van buscar refugi mutu. La seva relació no tenia més futur que el que dictava el seu present inestable.
El dia que els vaig acompanyar va ser caòtic, desenfrenat, confús, boig. El Francisco i el Marco Antonio es van emborratxar quatre o cinc vegades, amb les seves respectives dormides i ressaques. Van visitar el cementiri per plorar la mort recent d’un parent, sense èxit van voler parlar amb el director d’un banc on tenien un compte inaccessible i van planejar un viatge a Andalusia que mai va arrencar. Tot es va muntar sobre una inestabilitat fugissera que va acabar, com cada matinada, dins la primera sucursal on van poder entrar amb una llibreta bancària desgastada. Aquella inestabilitat és la que marcava les seves vides per sempre i la que havia de marcar el retrat que els volia fer.
Vaig fer la foto quan eren els dos asseguts, a altes hores de la tarda, en un banc de l’estació d’autobusos. Feien temps abans que els fessin fora i el Marco Antonio, estabornit per l’alcohol, dormia recolzat sobre l’espatlla d’un Francisco que em mirava amb ulls perduts. Amb la velocitat lenta de l’obturador de la càmera vaig voler copsar aquell moviment frenètic que creia tenir la vida d’aquells dos fugitius del món. Un moviment que volia denotar mareig, vertigen i follia.
Poc després, vaig llegir els seus noms en un informe de la Guàrdia Urbana. Els havien detingut per un delicte de desordre públic.

De vulnerabilitats

Les guerres, com la que va haver entre Eritrea i Etiòpia, arrosseguen els més vulnerables a la misèria i la solitud

L’òrfena Mehalet, de cinc anys, acompanyada de la seva veïna octogenària Ameta, paraplègica i cega. © Albert González Farran

“Les dones i els infants, primer!”. Aquesta frase, tan cinematogràficament repetida, desvetlla la gran contradicció amb la nostra realitat. Sembla ser una regla no escrita perquè dones i infants tinguin preferència durant una catàstrofe i se’n puguin salvar. Però en realitat, als conflictes d’avui i d’ahir, aquest col·lectiu és precisament el més castigat. Sí, és el primer, però el primer de sofrir les crues conseqüències de la violència militar. Aquesta violència és de fet una arma molt potent que els bàndols enfrontats utilitzen il·legalment per fer més mal a l’enemic.

Les guerres solen durar més o menys, però els seus efectes posteriors encara més. Afecten dècades. Dones i nens són els primers que, per la seva condició generalment més vulnerable, arrosseguen un càstig sever i injust. Atacs sexuals, explotació laboral, desplaçaments forçats, malnutrició… Després de cada embat militar, n’hi ha un de civil més amarg.

A Wukro, un llogarret del nord d’Etiòpia, molt a prop de la frontera amb Eritrea, hi vaig ser el 2008, vuit anys després que s’acabés una guerra fratricida entre els dos països que va deixar desenes de milers de morts. Eritrea havia aconseguit la seva independència als anys noranta, però els dos governs no es van posar d’acord on fixar exactament una frontera que per a molts era pràcticament inexistent. Finalment, el desembre de 2000, es va firmar la pau i es va declarar una àrea desmilitaritzada. Però l’allau de morts va deixar un munt d’infants orfes, ancians desemparats i mares soles, moltes malaltes i infectades de sida per culpa de les incursions sexuals dels soldats. A Wukro vaig veure molts exemples de tot plegat.

La canalla que hi vaig conèixer em va portar un dia a casa de la Mehalet Mefazu, una nena de cinc anys que va contagiar-se del VIH durant la gestació. Es va quedar òrfena de ben petita i a mercè d’amics i familiars. Precisament, una de les seves veïnes era l’Ameta Gebru, una octogenària que s’havia quedat també sola després de la guerra. Tots els seus familiars havien desaparegut i ella s’havia quedat cega, sorda i invàlida. Ironies de la postguerra, l’òrfena i seropositiva Mehalet es va convertir en una de les persones que es cuidava de l’anciana. L’anava a visitar cada dia per fer-li companyia, mentre els adults s’encarregaven de les feines més dures, com ajudar-la a vestir, a menjar i fins i tot a anar a les latrines.

Els retrats de la petita Mehalet i la senyora Ameta els vaig fer en un mateix clic. Volia copsar la viva representació de les vulnerabilitats de la postguerra en una sola imatge, que a més tingués poca llum. En la intimitat de la seva casa, en un blanc i negre ben contrastats i amb la nena en primer pla per donar, en certa manera, l’optimisme d’un futur desitjablement millor. Qui sap? Potser ara, onze anys més tard, encara és a l’escola preparant-se per accedir a la universitat i convertir-se en la metgessa que atendrà els més vulnerables de les properes guerres.

Articles més antics
No hi ha articles més recents