Blog

Accidents que es poden curar

  • Centenars de nens soldats s’han desarmat en els darrers anys a Pibor (Sudan del Sud). Però els efectes queden.
  • Un ex nen soldat a la seva cabana de Pibor, Sudan del Sud. Foto de l'Albert González Farran / FAO

    Un ex-nen soldat a la seva cabana de Pibor (Sudan del Sud). Foto de l’Albert González Farran / FAO


     
    Richard (nom fictici) va matar diversos soldats quan tenia només 13 anys i formava part d’un grup armat a Pibor (Sudan del Sud). Després d’haver-los matat, juntament amb altres companys, van despullar els cadàvers i es van escapar. Richard diu que va ser un accident. “Vaig defensar la meva vida”, recorda. “Era una qüestió de jo o ells, i vaig haver de prendre una decisió ràpida”. Ell insisteix que no és un assassí, perquè el van atacar i va haver de sobreviure. “Va ser un accident”, repeteix.
    Charles (un altre nom fictici) va haver de fer el mateix quan tenia 14 anys. “Érem al bosc i uns soldats van atacar les nostres posicions”, recorda Charles, “i vaig haver de disparar la meva arma per salvar la vida”. Just després va tornar a casa, va entregar l’escopeta i la seva família va contractar un curandero tradicional que va cremar unes fulles i va fer que inhalés el fum. “Després d’això, estic net”. Ell creu que el seu crim s’ha esvaït amb el fum.
    Molts ex-nens soldat mostren comportaments agressius i tenen grans dificultats per reprendre la seva vida civil. La majoria d’ells no volen tornar a la línia de front, però sens dubte sofreixen greus problemes per oblidar l’infern pel que van passar.

    Vida després del suïcidi

  • La fotògrafa Patrícia Esteve ha obert una exposició sobre el suïcidi a Nairobi (Kenya), on és considerat un crim
  • © Patricia Esteve

    Msingizi, un jove kenyà amb tendències suïcides. Foto de la © Patrícia Esteve


     
    Out of This Life (Fora d’aquesta Vida) és un projecte fotogràfic conceptual i molt personal sobre el suïcidi. La fotògrafa catalana Patrícia Esteve exhibeix aquest treball al Kenya Cultural Centre a Nairobi, en un país on el suïcidi està prohibit. Segons el Codi Penal de Kenya, “qualsevol persona que intenti matar-se és culpable d’un delicte menor”, amb penes de fins a dos anys de presó! A més, també hi ha l’estigma social per als que ho intenten o els seus familiars, normalment marginats per la comunitat. Moltes persones pensen que les tendències suïcides són contagioses.
    La valentia de la Patrícia no només és exhibir aquest tabú a Kenya i convidar a la societat a “parlar de suïcidi” obertament. També és atrevit crear imatges d’un tema tan difícil. Com que molts testimonis prefereixen estar a l’anonimat i d’altres ja no estan vius, unes imatges conceptuals i creatives ajuden a mostrar la perspectiva (i la sensibilitat) de la Patrícia sobre aquest tema: un cel estrellat, un conjunt de retalls de diaris, un arbre a contrallum, notes de comiat, un vaixell de paper. Una col·lecció d’imatges boniques que aporten esperança i poesia, com la que mostra la solitud de l’activista gai George Barassa, postrat sobre el matalàs d’una casa-refugi. Una foto genial!

    © Patrícia Esteve

    El país de les meravelles abandonades

  • Libèria mostra un ventall de vaixells i edificis abandonats amb un gran llegat històric i potencial turístic
  • Un vaixell abandonat a les platges de Robertsport, Libèria. Foto de l'Albert González Farran

    Un vaixell abandonat a les platges de Robertsport, Libèria. Foto de l’Albert González Farran


     
    Fa ja més de sis anys, en el meu primer i únic viatge a Doha (Qatar), vaig escriure un article on parlava de les meves negatives impressions d’una ciutat amb gratacels enormes, nous de trinca i sense cap mena de personalitat. I d’això me’n recordo ara que estic a punt de marxar de Libèria, del que tinc una bona sensació per ser un país amb fantàstics amagatalls i sorpreses. I entre elles, els centenars de monumentals objectes que, per culpa de la guerra civil o del lent camí del desenvolupament, han quedat abandonats. Hotels, vaixells, fàbriques i moltíssims habitatges van deteriorant-se, deformant-se i ennegrint-se amb el pas del temps. Tots tenen la seva història: tràgica, curiosa o, fins i tot, còmica. Formen part del paisatge liberià. Alguns d’ells estan habitats de forma espontània pels que no tenen sostre. D’altres, alguns en treuen un profit econòmic a base de cobrar entrada als turistes. I tots es mantenen a exposició pública, acompanyant el lent renaixement d’un país castigat, esperant que algun dia l’administració o una empresa privada els refaci o els desfaci per sempre més. Però mentrestant, segurament per molt de temps, seguiran regalant una personalitat que atrau.

    Sense saber res de res

  • Les operacions internacionals a l’Àfrica evidencien sovint la falta d’entesa entre tots plegats.
  • El guàrdia local de l’antiga base de l’ONU a Tubmanburg (Libèria). Foto de l’Albert González Farran – UNMIL


     
    El Joseph (nom inventat) és un home que viu a les antigues instal·lacions de l’ONU a Tubmanburg, a Libèria. És un petit poble que la missió de pau (UNMIL) ja va deixar fa més d’un any en virtut del seu replegament final. El Joseph i la seva família fan de vigilants informals d’aquest campament que, des que pertany al Govern local, no sembla tenir cap viabilitat.
    Un bon dia, un convoi de cascos blaus fa una parada en aquesta vella base per descansar-hi. Després de fer una inspecció del lloc, els cascos blaus troben un hort i decideixen collir algunes verdures per menjar-se-les. Però no sabien que pertanyien al Joseph i a la seva família. Força empipat, el bon home s’acosta als cascos blaus per explicar-los, tot i les diferències lingüístiques, que allò era seu.
    – Ni tan sols m’heu demanat permís! -s’exclama el bon home.
    Poca estona després, els cascos blaus tornen carregats d’oli, de sucs, de medicines… tot per a ell. Demanen disculpes i marxen mig avergonyits. Però just quan deixaven ja definitivament el vell campament, el Joseph es torna a empipar amb els cascos blaus.
    – Molt bé. M’heu tornat el que m’heu pres. Però ara marxeu sense donar-me res de veritat?
    Massa tard. El convoi ja està en marxa i els cascos blaus se’l miren des dels seus vehicles amb cares desconcertades. I el Joseph es queda amb la paraula a la boca, tampoc sense entendre res.
    L’escena és l’autèntica representació del que passa quan la comunitat internacional opera en territoris on ni uns ni altres saben res de res. Ni tan sols fan l’esforç.

    Aire fresc

  • Libèria obre una nova era política, lluny de la guerra fratricida de fa gairebé 15 anys
  • Joves celebren la investidura de George Weah com a president de Libèria a l’estadi de Monròvia, el 22 de gener. Foto de l’Albert González Farran per a la UNMIL


     
    Després de dos anys cobrint el sense-sentit de la guerra i la fam al Sudan del Sud, en què hi ha poc espai per a l’optimisme i on s’imposa una pesada redundància de desgràcies humanitàries, vaig aterrar fa un mes a Libèria on l’escenari és completament diferent i, encara que no idoni, suposa una autèntica alenada d’aire fresc. George Weah, conegut per molts com una estrella del futbol, és ara president del seu país. Per primer cop, es va decidir celebrar la cerimònia d’investidura del passat dia 22 a l’estadi més gran que té la capital, Monròvia. Un gest perquè més de 30.000 persones poguessin presenciar, i sobretot celebrar, l’inici d’una nova etapa política. En un país on encara la corrupció i les desigualtats són una constant, em trobo que l’esperança i les ganes de tirar endavant em canvien la manera de mirar l’Àfrica. Ja en tenia ganes.

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents