Blog

El país de les meravelles abandonades

  • Libèria mostra un ventall de vaixells i edificis abandonats amb un gran llegat històric i potencial turístic
  • Un vaixell abandonat a les platges de Robertsport, Libèria. Foto de l'Albert González Farran

    Un vaixell abandonat a les platges de Robertsport, Libèria. Foto de l’Albert González Farran


     
    Fa ja més de sis anys, en el meu primer i únic viatge a Doha (Qatar), vaig escriure un article on parlava de les meves negatives impressions d’una ciutat amb gratacels enormes, nous de trinca i sense cap mena de personalitat. I d’això me’n recordo ara que estic a punt de marxar de Libèria, del que tinc una bona sensació per ser un país amb fantàstics amagatalls i sorpreses. I entre elles, els centenars de monumentals objectes que, per culpa de la guerra civil o del lent camí del desenvolupament, han quedat abandonats. Hotels, vaixells, fàbriques i moltíssims habitatges van deteriorant-se, deformant-se i ennegrint-se amb el pas del temps. Tots tenen la seva història: tràgica, curiosa o, fins i tot, còmica. Formen part del paisatge liberià. Alguns d’ells estan habitats de forma espontània pels que no tenen sostre. D’altres, alguns en treuen un profit econòmic a base de cobrar entrada als turistes. I tots es mantenen a exposició pública, acompanyant el lent renaixement d’un país castigat, esperant que algun dia l’administració o una empresa privada els refaci o els desfaci per sempre més. Però mentrestant, segurament per molt de temps, seguiran regalant una personalitat que atrau.

    Sense saber res de res

  • Les operacions internacionals a l’Àfrica evidencien sovint la falta d’entesa entre tots plegats.
  • El guàrdia local de l’antiga base de l’ONU a Tubmanburg (Libèria). Foto de l’Albert González Farran – UNMIL


     
    El Joseph (nom inventat) és un home que viu a les antigues instal·lacions de l’ONU a Tubmanburg, a Libèria. És un petit poble que la missió de pau (UNMIL) ja va deixar fa més d’un any en virtut del seu replegament final. El Joseph i la seva família fan de vigilants informals d’aquest campament que, des que pertany al Govern local, no sembla tenir cap viabilitat.
    Un bon dia, un convoi de cascos blaus fa una parada en aquesta vella base per descansar-hi. Després de fer una inspecció del lloc, els cascos blaus troben un hort i decideixen collir algunes verdures per menjar-se-les. Però no sabien que pertanyien al Joseph i a la seva família. Força empipat, el bon home s’acosta als cascos blaus per explicar-los, tot i les diferències lingüístiques, que allò era seu.
    – Ni tan sols m’heu demanat permís! -s’exclama el bon home.
    Poca estona després, els cascos blaus tornen carregats d’oli, de sucs, de medicines… tot per a ell. Demanen disculpes i marxen mig avergonyits. Però just quan deixaven ja definitivament el vell campament, el Joseph es torna a empipar amb els cascos blaus.
    – Molt bé. M’heu tornat el que m’heu pres. Però ara marxeu sense donar-me res de veritat?
    Massa tard. El convoi ja està en marxa i els cascos blaus se’l miren des dels seus vehicles amb cares desconcertades. I el Joseph es queda amb la paraula a la boca, tampoc sense entendre res.
    L’escena és l’autèntica representació del que passa quan la comunitat internacional opera en territoris on ni uns ni altres saben res de res. Ni tan sols fan l’esforç.

    Aire fresc

  • Libèria obre una nova era política, lluny de la guerra fratricida de fa gairebé 15 anys
  • Joves celebren la investidura de George Weah com a president de Libèria a l’estadi de Monròvia, el 22 de gener. Foto de l’Albert González Farran per a la UNMIL


     
    Després de dos anys cobrint el sense-sentit de la guerra i la fam al Sudan del Sud, en què hi ha poc espai per a l’optimisme i on s’imposa una pesada redundància de desgràcies humanitàries, vaig aterrar fa un mes a Libèria on l’escenari és completament diferent i, encara que no idoni, suposa una autèntica alenada d’aire fresc. George Weah, conegut per molts com una estrella del futbol, és ara president del seu país. Per primer cop, es va decidir celebrar la cerimònia d’investidura del passat dia 22 a l’estadi més gran que té la capital, Monròvia. Un gest perquè més de 30.000 persones poguessin presenciar, i sobretot celebrar, l’inici d’una nova etapa política. En un país on encara la corrupció i les desigualtats són una constant, em trobo que l’esperança i les ganes de tirar endavant em canvien la manera de mirar l’Àfrica. Ja en tenia ganes.

    Home blanc

  • Les lliçons de realitat que donen els nens i nenes del Sudan del Sud posen sempre les coses al seu lloc.
  • Una nena empeny un patí de fusta a casa seva a Juba, Sudan del Sud. Foto de l’Albert Gonzalez Farran / UNICEF


     
    Bateries carregades, targetes de memòria buides, càmera i òptiques netes, llibreta i bolígraf, botella d’aigua, un barret… Tot a punt per a una nova jornada al Sudan del Sud. Avui treballo per a UNICEF, l’agència de l’ONU que per excel·lència defensa els drets dels infants arreu del món. Anem a denunciar la gana i la malnutrició que pateixen moltes famílies d’aquest país, per tal que la comunitat internacional se sensibilitzi i hi aboqui més diners. La causa és prou legítima per anar a la feina amb un punt d’orgull. Dóna seguretat saber que la teva missió està legitimada per un objectiu crucial. Arribem a una casa i les dones i els nens riuen. Són rialles d’autèntica felicitat que donen vitamines al qui les veu. Les fotos surten soles perquè aquests nens mostren de ple la seva sinceritat. Te l’aboquen amb rauxa i desvergonyia. Com la rialla d’una de les nenes que, en veure’m, s’atansa amb els braços oberts. Em sento estimat. “Què bé!”, penso quan interpreto que la nena, a la seva manera, em ve a agrair la feina que porto fent durant anys. Crec que sense ser-ne conscient, la nena honora la fotografia com una eina que desperta les consciències. La nena arriba a les meves cames, s’agafa fort als pantalons i, mantenint la rialla, puja la mirada i literalment em diu: “Home blanc, has vingut a portar-nos menjar, oi?”.

    Llenguatge corporal

  • En la meva carrera, he après com és d’important el llenguatge corporal en fotoperiodisme. Aquesta setmana, aquesta lliçó m’ha quedat confirmada.
  • L’ambaixadora nord-americana a les Nacions Unides Nikki Haley saluda el President del Sudan del Sud, Salva Kiir, en una reunió a Juba el 25 d’octubre de 2017. Foto de l’Albert González Farran / AFP


     
    El president del Sudan del Sud, Salva Kiir, està dret, sol, en una gran sala de reunions de la seva oficina, exposat a les càmeres i a un grup de periodistes, alguns dels quals l’interpel·len perquè respongui a les seves preguntes inquisitorials.
    Després d’uns trenta segons que devien fer-se molt llargs i que semblaven haver estat imposats a propòsit, arriba per fi la seva convidada, l’ambaixadora dels Estats Units a l’ONU, Nikki Haley, una de les més importants figures de l’administració de Donald Trump. I arribava caminant de pressa, amb decisió ferma, amb una evident autoconfiança, allargant la mà somrient i amb un toc de supremacia no gaire evident per no trencar el protocol diplomàtic. I ho feia gairebé dominant el President, que seguia quiet i amb un posat d’espera desesperada.
    Els periodistes no sabem què va passar i què es va dir en aquella reunió a porta tancada entre aquests dos polítics de rellevància. Però el llenguatge dels seus cossos va explicar algunes coses. Un llenguatge que va quedar immortalitzat al servei de l’opinió pública, que segur que en va treure les seves pròpies conclusions.

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents