Blog

Jugant amb foc

El Suleiman, un nen del Darfur de deu anys, té la mirada d’un home envellit a cops. A cops de guerra

Suleiman posa per a una fotografia a la seva casa d’El Fasher, Darfur (Sudan). © Albert González Farran / UNAMID

El Suleiman tenia només quatre anys quan passejava amb el seu germà Musa pels afores de Dar al Salam, al nord del Darfur (Sudan). Era el novembre del 2006, una nit que el seu equip de futbol favorit havia guanyat un partit important del campionat nacional. Els dos germans van voler celebrar la victòria amb els amics. En secret, guardaven un estrany objecte que havien trobat no gaire lluny de casa. Era un explosiu perdut de la guerra del Darfur, que per qüestions de l’atzar encara no havia detonat. I ells, encara en secret, esperaven fer una gran traca amb aquell projectil. El Musa, que era el germà gran, va ser l’encarregat de posar-li foc i en dècimes de segon tot va canviar tràgicament. L’esclat no va ser el que ells esperaven. Un dels seus millors amics va morir a l’acte. I el Suleiman, com d’altres, va patir cremades per tot el cos.

Vaig visitar el Suleiman sis anys després d’aquell accident. S’havia traslladat amb la seva família a El Fasher, una població més gran i amb millor atenció mèdica. I quan vaig entrar a la seva casa, el noi va córrer a amagar-se darrere les cames del pare. Amb un somriure amarg, l’home explicava que el seu fill ja no era el mateix des d’aquella explosió. Tenia vergonya d’ensenyar la cara. I amb motius. Quan la va descobrir, semblava la d’un home molt vell i cansat. A més, el Suleiman caminava amb dificultats. Mantenia la mirada sempre a terra, perquè la vergonya el tenia dominat.

El Suleiman era un dels protagonistes d’un reportatge que estava preparant sobre les conseqüències de la guerra al Darfur. I una de les més greus és la gran quantitat d’armes (bombes, bales, granades i mines) abandonades pel territori encara per detonar. I és que milícies i tropes que lluitaven no en tenien prou amb saquejar i perseguir la població civil, sinó que també es deixaven la seva ‘merda’ escampada arreu. Així que les principals víctimes de les detonacions fortuïtes eren els nens i nenes, que pensant que havien trobat un tresor, acabaven sofrint uns efectes devastadors.

L’entrevista amb el Suleiman va ser dura i complicada. A penes responia les meves preguntes. Havia mirat de convèncer-lo de la importància d’aquell reportatge per advertir sobre els problemes de la postguerra al Darfur, però havia d’arrencar-li les paraules amb molta paciència. Vaig poder saber que encara tenia motivació per estudiar i seguir endavant, encara que sempre se sentiria penedit d’haver fet explotar aquell artefacte.

I quan al final vaig apropar-me a ell amb la càmera per fer-li una foto, a gairebé dos pams de la seva cara, ell va decidir alçar els ulls i mirar fixament l’objectiu. Era com si amb el seu rostre digués: “sí, mira’m, sóc així, i què?” Just després del retrat, el Suleiman va tornar a baixar els ulls i a repetir el seu posat avergonyit. Per uns pocs segons m’havia regalat una expressió convençuda, pròpia d’un home madur. Una mirada de valent.

L’olor de mort i la perruca

Sempre m’he preguntat quina olor fa la mort. I em va semblar inconfusible en ensumar-la, quan encara no havia vist ni el cadàver.

Un soldat amb un bazuca teatralitza el moment de la victòria a les trinxeres de Lilo, Sudan del Sud. Foto © Albert González Farran / AFP

No és fàcil descriure-la, però sí identificar-la. L’olor de mort és com la d’una habitació fosca i humida, tancada des de fa un munt de dies. En obrir-la, l’olor que escup fot un cop de puny que t’estaborneix. A les trinxeres del Sudan del Sud, allà on la guerra perd el que queda d’humà, aquella olor em va despertar emocions intenses.

Era als afores d’un poble anomenat Lelo, al nord del país, on tropes del Govern i les faccions opositores s’anaven arravatant pocs metres de terreny alternativament. Aquell dia, soldats de l’exèrcit regular celebraven una macabra victòria sobre un petit grup de rebels que s’havien perdut a poca distància de les línies enemigues. Ja feia dies que eren morts quan el comandament Sud-sudanès va convidar-nos als periodistes a visitar el front, per demostrar que la reconquesta de les seves posicions no era sols propaganda militar.

Poc després de baixar de l’helicòpter, fotògrafs i càmeres de televisió podien copsar desenes de cossos mig despullats, escampats estratègicament. Les víctimes duien els pantalons abaixats com a humiliació post mortem. Els comandants senyalaven els seus penis inflats per la descomposició, amb gestos esperpèntics d’una diversió cruel. Alguns periodistes responien aquelles bromes amb somriures desencaixats per la por.

La posada en escena estava pensada per a la premsa, com a escena final d’una pel·lícula dolenta. A una banda, els vençuts morts i abandonats entre pedres i matolls. A l’altra, els vencedors cantant la vida des de les trinxeres, com si el combat s’hagués acabat just en aquell moment. Un dels soldats victoriosos sostenia un bazuca amb la teatralitzada intenció de disparar de nou quan rebés l’ordre. Cridava com un energumen des de la seva posició, amb ulls injectats per la sang de les seves víctimes, mentre els seus companys de guerra reien com imbècils. I sobre el cap duia una perruca. Una perruca de dona.

Al Sudan del Sud, com a la major part de l’Àfrica, les perruques són un article molt popular als mercats. Les dones en tenen, com a mínim, una a casa. Les més afortunades, en guarden tota una col·lecció: rosses, morenes, llises, arrissades, curtes i llargues. Una perruca per a cada ocasió.

El Sudan del Sud es va independitzar el 2011, però una guerra civil va esclatar tot just dos anys després. El conflicte s’ha emportat milers de víctimes i una gran part d’elles han estat dones de totes les edats que, per la seva condició sexual, han sofert la pitjor part. Vexades, violades, humiliades, esclavitzades i assassinades, moltes dones del Sudan del Sud no han pogut tornar a lluir les seves perruques per culpa d’una guerra absurda. I aquell soldat del bazuca vestia amb fanfàrria una perruca de dona, que ja estava bruta i despentinada. Ningú es va atrevir a preguntar d’on l’havia tret.

Accidents que es poden curar

  • Centenars de nens soldats s’han desarmat en els darrers anys a Pibor (Sudan del Sud). Però els efectes queden.
  • Un ex nen soldat a la seva cabana de Pibor, Sudan del Sud. Foto de l'Albert González Farran / FAO

    Un ex-nen soldat a la seva cabana de Pibor (Sudan del Sud). Foto de l’Albert González Farran / FAO


     
    Richard (nom fictici) va matar diversos soldats quan tenia només 13 anys i formava part d’un grup armat a Pibor (Sudan del Sud). Després d’haver-los matat, juntament amb altres companys, van despullar els cadàvers i es van escapar. Richard diu que va ser un accident. “Vaig defensar la meva vida”, recorda. “Era una qüestió de jo o ells, i vaig haver de prendre una decisió ràpida”. Ell insisteix que no és un assassí, perquè el van atacar i va haver de sobreviure. “Va ser un accident”, repeteix.
    Charles (un altre nom fictici) va haver de fer el mateix quan tenia 14 anys. “Érem al bosc i uns soldats van atacar les nostres posicions”, recorda Charles, “i vaig haver de disparar la meva arma per salvar la vida”. Just després va tornar a casa, va entregar l’escopeta i la seva família va contractar un curandero tradicional que va cremar unes fulles i va fer que inhalés el fum. “Després d’això, estic net”. Ell creu que el seu crim s’ha esvaït amb el fum.
    Molts ex-nens soldat mostren comportaments agressius i tenen grans dificultats per reprendre la seva vida civil. La majoria d’ells no volen tornar a la línia de front, però sens dubte sofreixen greus problemes per oblidar l’infern pel que van passar.

    Vida després del suïcidi

  • La fotògrafa Patrícia Esteve ha obert una exposició sobre el suïcidi a Nairobi (Kenya), on és considerat un crim
  • © Patricia Esteve

    Msingizi, un jove kenyà amb tendències suïcides. Foto de la © Patrícia Esteve


     
    Out of This Life (Fora d’aquesta Vida) és un projecte fotogràfic conceptual i molt personal sobre el suïcidi. La fotògrafa catalana Patrícia Esteve exhibeix aquest treball al Kenya Cultural Centre a Nairobi, en un país on el suïcidi està prohibit. Segons el Codi Penal de Kenya, “qualsevol persona que intenti matar-se és culpable d’un delicte menor”, amb penes de fins a dos anys de presó! A més, també hi ha l’estigma social per als que ho intenten o els seus familiars, normalment marginats per la comunitat. Moltes persones pensen que les tendències suïcides són contagioses.
    La valentia de la Patrícia no només és exhibir aquest tabú a Kenya i convidar a la societat a “parlar de suïcidi” obertament. També és atrevit crear imatges d’un tema tan difícil. Com que molts testimonis prefereixen estar a l’anonimat i d’altres ja no estan vius, unes imatges conceptuals i creatives ajuden a mostrar la perspectiva (i la sensibilitat) de la Patrícia sobre aquest tema: un cel estrellat, un conjunt de retalls de diaris, un arbre a contrallum, notes de comiat, un vaixell de paper. Una col·lecció d’imatges boniques que aporten esperança i poesia, com la que mostra la solitud de l’activista gai George Barassa, postrat sobre el matalàs d’una casa-refugi. Una foto genial!

    © Patrícia Esteve

    El país de les meravelles abandonades

  • Libèria mostra un ventall de vaixells i edificis abandonats amb un gran llegat històric i potencial turístic
  • Un vaixell abandonat a les platges de Robertsport, Libèria. Foto de l'Albert González Farran

    Un vaixell abandonat a les platges de Robertsport, Libèria. Foto de l’Albert González Farran


     
    Fa ja més de sis anys, en el meu primer i únic viatge a Doha (Qatar), vaig escriure un article on parlava de les meves negatives impressions d’una ciutat amb gratacels enormes, nous de trinca i sense cap mena de personalitat. I d’això me’n recordo ara que estic a punt de marxar de Libèria, del que tinc una bona sensació per ser un país amb fantàstics amagatalls i sorpreses. I entre elles, els centenars de monumentals objectes que, per culpa de la guerra civil o del lent camí del desenvolupament, han quedat abandonats. Hotels, vaixells, fàbriques i moltíssims habitatges van deteriorant-se, deformant-se i ennegrint-se amb el pas del temps. Tots tenen la seva història: tràgica, curiosa o, fins i tot, còmica. Formen part del paisatge liberià. Alguns d’ells estan habitats de forma espontània pels que no tenen sostre. D’altres, alguns en treuen un profit econòmic a base de cobrar entrada als turistes. I tots es mantenen a exposició pública, acompanyant el lent renaixement d’un país castigat, esperant que algun dia l’administració o una empresa privada els refaci o els desfaci per sempre més. Però mentrestant, segurament per molt de temps, seguiran regalant una personalitat que atrau.

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents