Quan la Nyanene se’n va anar a dormir

Un nadó mor de pneumònia en un hospital del Sudan del Sud a les fosques

Una dona sosté el cos mort de la Nyanene, un nadó de cinc mesos que va morir de pneumònia en un atrotinat hospital de Maiwut, al Sudan del Sud. © Albert González Farran – CICR

Ja feia massa que la Nyanene, una nena de cinc mesos de Maiwut (Sudan del Sud), lluitava per respirar. L’havien ingressada a l’hospital local uns dies abans amb un diagnòstic de pneumònia que li tapava l’alè. Era una lluitadora nata. Es va passar hores i hores esbufegant, mentre es mirava la seva mare de fit a fit, no perdent-se cap detall d’aquella noia (molt jove, per cert) que l’havia dut a la vida. Ara semblava que aquesta mateixa vida se li estava escapant per la boca.

Amb una màscara d’oxigen que li anava massa gran, a la Nyanene no se la sentia rondinar. De fet, no tenia forces per fer-ho. Disposava de tot un equip mèdic per a ella sola, que li clavava injeccions, li practicava massatges cardíacs, li canviava el sèrum i fins i tot l’amanyagava amb tendresa quan calia. Però a les tres de la tarda, en aquell hospital atrotinat de la Creu Roja, el generador es va espatllar i tot es va quedar a les fosques. L’aparell que ajudava la Nyanene a respirar es va aturar també. El nadó, esgotat de tant esforç, va decidir, entre els plors desesperats de la seva mare, anar-se’n a dormir. Per no despertar-se més. No va servir de res que el generador estigués reparat una poca estona després. A la nena ja no li calia.

El maig de 2016, vaig ser testimoni de la mort més dura. La d’un infant que es rendeix després d’una lluita desenfrenada. Una nena que no tenia culpa d’haver nascut en un llogarret gairebé abandonat del Sudan del Sud. A la pobra Nyanene li havia tocat emmalaltir-se al lloc equivocat d’una geografia macabra. Qualsevol nadó en la seva mateixa situació en un hospital de Barcelona, París, Nova York o Tòquio hauria probablement sobreviscut. Al Sudan del Sud, no.
Segurament, la Nyanene, en cas d’haver-se sobreposat a l’avaria del generador, hauria mort igualment per algun altre motiu pocs dies després. Era massa dèbil i tenia unes necessitats que el seu entorn ja no li podia satisfer. La greu malnutrició que patia l’havia exposada a qualsevol mena de malaltia imbatible. De fet, les morts dels malnodrits no solen esdevenir gairebé mai per una inanició directa, sinó més aviat per les conseqüències paral·leles, com deshidratació, infeccions, insuficiències respiratòries… Un cos mal alimentat té molt poques defenses per afrontar els perills que l’envolten.

Vaig acompanyar la Nyanene en les seves darreres 24 hores de vida. Al principi no m’esperava que presenciaria aquell final tan catastròfic, però a mesura que anava passant el temps i sentia els pronòstics dels metges, la fatalitat anava prenent cada cop una forma més clara. I no per això la tristesa va ser més lleugera de pair. La mare va ser la primera a esfondrar-se. Em va demostrar que una mort injusta a l’Àfrica, encara que passi més sovint, no és més passable que una altra a Europa.

Després dels plors, va venir el silenci. Vaig acompanyar la mare i l’àvia de la Nyanene fins al seu poble. Portaven el nadó en braços, embolicat en una manteta que li anava curta. Ensenyava els seus peuets i, per un moment, em va semblar que sols estava dormint. Que en qualsevol moment els bellugaria i m’agafarien ganes de fer-li pessigolles. Però no. Els peus no es van moure. El silenci seguia present mentre les dues dones, mare i àvia, s’emportaven aquell cadàver diminut sota la pluja, arrossegant el dol i maleint l’infortuni d’haver nascut en aquell racó perdut del món.

Escriu la teva opinió