Afganistan

La curta infància dels afganesos

  • El futur de molts nens afganesos depèn directament dels pares que li han tocat.
  • KABUL. 15 December 2015. A boy has a cup of tea in his relatives' workshop at the Mandawi Market in Kabul, Afghanistan. Photo by UNAMA / Albert Gonzalez Farran

    Un nen pren el te durant un descans a la ferreria dels seus parents a Kabul, Afganistan. Foto de l’Albert González Farran, UNAMA


     
    És qüestió de sort. Si ets afganès i neixes al si d’una família de ferrers, et tocarà picar ferro la resta de la teva vida en un taller brut i gelat. Si sortosament el teu pare és un tradicional fabricant de barrets de caracul, molt típics al país, tindràs una vida menys dura cosint en un taller més càlid.
    Segons Unicef, un de cada deu nens està obligat a treballar a l’Afganistan. És, segons un estudi, el sisè país del món amb l’índex més gran de treball infantil.
    Una regulació adoptada pel govern local l’any 2007 permet que tots aquells que ja tinguin 14 anys puguin convertir-se en aprenents. Però donant una volta pels mercats de Kabul és fàcil de descobrir que nens encara molt més joves ja renuncien a l’escola perquè els seus pares els “necessiten” a la feina.

    El que amaga la fotografia

    Militars

    Un nou cas de vexacions perpretades per soldats nordamericans ha copat les portades dels mitjans de comunicació de tot el món: en un video, apareix un grup de quatre militars orinant sobre els cadàvers de membres talibans a l’Afganistan.
    I això no és nou. El 2004, a la presó d’Abu Gharib (Bagdad), la soldat Lynndie England va ser la cara més coneguda de l’obscenitat a la que sotmetien els presoners.
    Ara, un cop més, els mitjans carreguen amb una altra mostra gràfica de la violència que viu el nostre món. Sembla que l’espècie humana es torna increïblement cruel quan es pensa que ningú l’està observant. I és precisament la presència oportuna d’una inesperada càmera la que fa que tot se sàpiga.
    Però no ens enganyem. El fet que una casualitat hagi immortalitzat aquests darrers fets vol dir que en altres racons del món hi ha accions més horribles i tortures molt més dures que queden ignorades. Són les que no podrem veure mai perquè s’han escapat de la mirada indiscreta de les càmeres.
    Mirar allò que s’ha publicat ens fa pensar en tot allò que no veurem mai. Tot sovint, la fotografía s’explica més pel que amaga que pel que ensenya.
    Per suposat que està malament el que hem vist, però més bo és que ho haguem pogut veure. Ens escandalitzen, però aquestes imatges reforcen el paper del periodisme com a document de la realitat.
    Sort en tenim.

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents