Àfrica

Sota els embats de la mala sort

  • L’assistència sanitària a moltes zones rurals del Sudan del Sud és inexistent i la gent se sol encomanar al destí.
  • Nyakong Kiir abraça emocionada la seva jove Nyanom, greument malalta de malària a Padding, Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – AFP


     
    A Padding, una petita i remota localitat del Sudan del Sud, dins una cabana encara en construcció, hi ha una munió de gent que rodeja una dona estesa a terra. Es diu Nyanom, té 26 anys i sofreix una severa infecció de malària. Ha arribat a Padding des d’un poble encara més petit a uns quants quilòmetres de distància i la malària l’ha sorprès quan era de mercat. La gent l’ha arrossegada a la cabana a mig fer i la rodeja expectant, a veure com evoluciona la seva infecció. És tot el que poden fer. Això i un parell de pastilles que el remeier local li ha donat. No hi ha res més a fer. La clínica més propera és a més de 10 hores a peu i l’únic que queda és esperar que el cos de la Nyanom sobrevisqui.
    Aquesta és la sort dels centenars de milers que viuen a les zones rurals del Sudan del Sud. Amb una esperança de vida que la guerra civil i la crisi econòmica ha reduït a 56 anys, els sud-sudanesos simplement els queda encomanar-se a la sort. O a la mala sort.
    En aquesta darrera ocasió, Nyanom va sobreviure. Va passar la nit a casa d’un veí de Padding i al dia següent va poder tornar a anar a casa, a esperar un proper embat.

    On són els homes?

  • Les dones al Sudan del Sud assumeixen el treball diari més dur, com anar a buscar aigua, portar menjar a casa i cuinar-lo, recollir llenya i treballar en granges i conreus.
  • Nyibol Lual, una noia de 13 anys, ajuda la família a preparar la terra per cultivar-la a Panthau, al nord de Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – AFP


     
    A Panthou, un petit poble al Northern Bahr al Gazhal (Sudan del Sud), veig de lluny tres persones treballant la terra. És migdia, el sol és fort, fa molta calor i la humitat és força alta. Quan m’acosto, m’adono que són tres dones, una mare i les seves dues filles grans, que estan preparant la terra de la família per a les properes pluges. Totes tres estan suant i respiren amb dificultat. Després de presentar-me, pregunto:
    –On són els homes de la casa?
    –Allí! –responen senyalant a dos-cents metres de distància.
    Sí. Allí són, descansant sota l’ombra d’un arbre.
    I els pregunto:
    –Per què no esteu treballant amb les dones?
    –Perquè fa massa calor! –responen amb total convicció.
    –És clar… (sense més comentaris).

    Sense cap altra opció

  • Les dones al Sudan del Sud tenen la gran responsabilitat de donar a llum en condicions dures i sostenir les famílies amb pocs recursos.
  • Txata Male, mare de tres nens, dóna el pit al seu nadó de 4 dies, fora de la seva llar a Dangaji, un poblet de Maban, al Sudan del Sud. Foto © Albert González Farran


     
    Txata és mare de tres fills. Va donar a llum fa uns dies a Dangaji, un poble molt remot a la regió de Maban, al Sudan del Sud, on els serveis de salut són molt limitats.
    Ella viu amb una discapacitat al costat dret de tot el cos, però manté la seva família el millor que pot. El seu marit està absent la major part del temps, i ella és l’única que proporciona aliments, aigua i refugi als seus fills i a la seva mare anciana.
    La vida de les dones i mares al Sudan del Sud, com en molts països d’Àfrica, és enormement difícil. Elles assumeixen la tasca més difícil, fins i tot durant els seus embarassos o quan han de tenir cura de nadons recent nascuts. No hi ha altra opció. Vides estan sota la seva responsabilitat. I això és una cosa molt dura d’assumir. Massa dura.

    Segons l’OMS, el Sudan del Sud té una de les taxes més altes de mortalitat maternal i neonatal del món, a part de la impactant taxa mortal de menors de cinc anys (10%).

    Llicència per matar a 25 dòlars

  • Les armes barates i les vaques cares: una combinació explosiva al Sudan del Sud.
  • Un jove ramader sosté una metralladora al seu campament de Rumbek, al Sudan del Sud. © Albert González Farran.


     
    A les zones ramaderes del Sudan del Sud hi ha dues coses molt importants: primera, òbviament, són les vaques, molt preuades pel prestigi social que donen i per ser moneda de canvi de gran part de les transaccions i arranjaments matrimonials; la segona cosa són les armes, eines “indispensables” per defensar-se d’altres ramaders que volen robar el bestiar.
    Diuen que el Sudan del Sud és un dels països més armats de l’Àfrica. Un índex molt alt de civils té un fusell a casa, ja sigui per motius culturals o per qüestions de seguretat personal. I és que una metralladora de fabricació russa, l’AK-47, costa “sols” uns 25 dòlars al mercat negre. Un preu força “raonable” per defensar la propietat de les vaques, que poden arribar a costar deu vegades més.
    El principal problema és que la cultura armamentística està actualment tan arrelada al país que sembla fàcil que els ramaders, sobretot els més joves, acabin descobrint que, a part de protegir les seves vaques, amb les metralladores també poden robar, violar, espoliar i prendre vides molt fàcilment. I això ja està passant…

    Les espigoladores del Sudan del Sud

  • La gana fa que molts sud sudanesos s’ajupin sense manies per aprofitar la darrera engruna de menjar.
  • Una dona recull els grans que han caigut durant la distribució humanitària de cereals a Ganyiel, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – AFP.


     
    Anys enrere vaig veure el documental Els Espigoladors i l’Espigoladora, d’Agnès Varda, un treball que sempre he tingut imprès a la retina. Tracta de tots aquests col·lectius que es dediquen a recollir i aprofitar allò que altres llencen. Des de l’instant que vaig veure la pel·lícula, m’he trobat amb espigoladors per tot arreu on he viatjat, però mai tants com al Sudan del Sud. Aquí, la darrera engruna té una vàlua que en altres llocs no es té en consideració. Ampolles buides de plàstic, aigua entollada, bosses i diaris… i sobretot, en llocs on les organitzacions humanitàries distribueixen menjar, sempre hi ha un grup d’espigoladores que s’ajupen per recollir els grans de blat que han quedat perduts per terra. És una tasca que per a uns frega els límits de la dignitat humana, però per a altres és una lliçó d’aprofitament de tot el que es malbarata.

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents