Àfrica

Sense cap altra opció

  • Les dones al Sudan del Sud tenen la gran responsabilitat de donar a llum en condicions dures i sostenir les famílies amb pocs recursos.
  • Txata Male, mare de tres nens, dóna el pit al seu nadó de 4 dies, fora de la seva llar a Dangaji, un poblet de Maban, al Sudan del Sud. Foto © Albert González Farran


     
    Txata és mare de tres fills. Va donar a llum fa uns dies a Dangaji, un poble molt remot a la regió de Maban, al Sudan del Sud, on els serveis de salut són molt limitats.
    Ella viu amb una discapacitat al costat dret de tot el cos, però manté la seva família el millor que pot. El seu marit està absent la major part del temps, i ella és l’única que proporciona aliments, aigua i refugi als seus fills i a la seva mare anciana.
    La vida de les dones i mares al Sudan del Sud, com en molts països d’Àfrica, és enormement difícil. Elles assumeixen la tasca més difícil, fins i tot durant els seus embarassos o quan han de tenir cura de nadons recent nascuts. No hi ha altra opció. Vides estan sota la seva responsabilitat. I això és una cosa molt dura d’assumir. Massa dura.

    Segons l’OMS, el Sudan del Sud té una de les taxes més altes de mortalitat maternal i neonatal del món, a part de la impactant taxa mortal de menors de cinc anys (10%).

    Llicència per matar a 25 dòlars

  • Les armes barates i les vaques cares: una combinació explosiva al Sudan del Sud.
  • Un jove ramader sosté una metralladora al seu campament de Rumbek, al Sudan del Sud. © Albert González Farran.


     
    A les zones ramaderes del Sudan del Sud hi ha dues coses molt importants: primera, òbviament, són les vaques, molt preuades pel prestigi social que donen i per ser moneda de canvi de gran part de les transaccions i arranjaments matrimonials; la segona cosa són les armes, eines “indispensables” per defensar-se d’altres ramaders que volen robar el bestiar.
    Diuen que el Sudan del Sud és un dels països més armats de l’Àfrica. Un índex molt alt de civils té un fusell a casa, ja sigui per motius culturals o per qüestions de seguretat personal. I és que una metralladora de fabricació russa, l’AK-47, costa “sols” uns 25 dòlars al mercat negre. Un preu força “raonable” per defensar la propietat de les vaques, que poden arribar a costar deu vegades més.
    El principal problema és que la cultura armamentística està actualment tan arrelada al país que sembla fàcil que els ramaders, sobretot els més joves, acabin descobrint que, a part de protegir les seves vaques, amb les metralladores també poden robar, violar, espoliar i prendre vides molt fàcilment. I això ja està passant…

    Les espigoladores del Sudan del Sud

  • La gana fa que molts sud sudanesos s’ajupin sense manies per aprofitar la darrera engruna de menjar.
  • Una dona recull els grans que han caigut durant la distribució humanitària de cereals a Ganyiel, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – AFP.


     
    Anys enrere vaig veure el documental Els Espigoladors i l’Espigoladora, d’Agnès Varda, un treball que sempre he tingut imprès a la retina. Tracta de tots aquests col·lectius que es dediquen a recollir i aprofitar allò que altres llencen. Des de l’instant que vaig veure la pel·lícula, m’he trobat amb espigoladors per tot arreu on he viatjat, però mai tants com al Sudan del Sud. Aquí, la darrera engruna té una vàlua que en altres llocs no es té en consideració. Ampolles buides de plàstic, aigua entollada, bosses i diaris… i sobretot, en llocs on les organitzacions humanitàries distribueixen menjar, sempre hi ha un grup d’espigoladores que s’ajupen per recollir els grans de blat que han quedat perduts per terra. És una tasca que per a uns frega els límits de la dignitat humana, però per a altres és una lliçó d’aprofitament de tot el que es malbarata.

    Què fas?
    16 November 2016. Aweil: Medair staff member, William Deng (18), is pictured at home after a day work at the the feeding centre (outpatient therapeutic programming) run by Medair in Aweil, South Sudan. Alarming levels of malnutrition and a severe malaria outbreak are putting thousands of lives at risks in Northern Bahr el Ghazal, South Sudan. A full-scale emergency response has been launched by the humanitarian community. Medair, an international emergency relief and recovery organisation, is part of this response and is providing emergency nutrition and health services, safe water, and sanitation and hygiene support. The emergency levels of malnutrition are compounded by a malaria upsurge in the past weeks and the limited access to water and sanitation facilities. The prevalence of malaria cases in the area has increased by 400 percent in nine weeks’ time. The limited availability of essential drugs and the small number of staff in health facilities have made it very difficult for people to receive adequate treatment in time unless they have enough money to pay. Medair’s emergency response team is providing critical services to the most vulnerable in the area. In the past weeks, the team has set up three emergency nutrition clinics to treat children under five with acute malnutrition and is aiming to establish four additional sites. The team is also providing emergency water, sanitation, and hygiene services and has opened a malaria treatment centre in Aweil town. Photo by Albert Gonzalez Farran - MEDAIR

    William Deng, un jove de 18 anys a la seva cabana d’Aweil, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – Medair.

     
    Aquesta és la conversa que vaig tenir ahir amb el William Deng, un treballador humanitari de 18 anys que viu en una petita cabana amb la seva família als afores d’Aweil, al Sudan del Sud:

    – Què fas quan acabes de treballar?
    – Vaig a collir llenya amb el meu pare.
    – Sí. D’acord. Però què fas en el teu temps lliure?
    – Sóc a casa.
    – Sí, ja. Però què fas a casa?
    – ?
    – Em refereixo a si fas alguna cosa. Com llegir…
    – Ah! Ja ho entenc. No. No llegeixo. No tinc llibres.
    – Escrius, escoltes la ràdio, jugues a cartes?
    – No tinc paper, ni ràdio, ni cartes…
    – I què fas en el teu temps lliure?
    – Sóc a casa.

    Fa uns anys, un veterà cooperant que viu a Etiòpia em va assegurar que en moltes llengües locals africanes la paraula “avorriment” ni tan sols existeix. Potser el mot el van inventar empreses que volen vendre llibres, paper, ràdios i cartes per fer-nos veure que si no en consumim estarem perdudament avorrits. Però a mi el William no em va semblar que estigués avorrit…

    No pot ser veritat

  • Una investigació de l’ONU denuncia una xarxa europea i de l’Orient Mitjà que proveeix armes al Sudan del Sud
  • 16 October 2016. Malakal: Soldiers of the Sudan People Liberation Army (SPLA) cheer-up from the trench in Lelo village, outside Malakal, at the northern part of South Sudan, on October 16 2016. Heavy fighting broke out on Friday between SPLA (Government) and opposition forces in Warjok and Lelo villages, outside Malakal. SPLA commanders claim they succeeded to keep their positions and assure their forces just responded "on self defence". The army flew in journalists on Sunday to show that they retain control of the strategic city, even though rebels still vow to take it. Photo by Albert Gonzalez Farran - AFP

    Un soldat sud-sudanès crida entusiasmat mentre carrega la seva arma a la trinxera dels afores de Lelo, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – AFP


     
    “Això és de veritat? Som al segle XX, no a l’Edat Mitjana”. Això ho va dir un nen jueu al seu pare quan sofrien la persecució nazi i va ser transcrita pel guanyador del premi Nobel Elie Wiesel en la seva increïble novel·la Nit. Es va publicar als anys 50, però la frase és encara vàlida en molts contextos actuals. Els conflictes a l’Afganistan, l’Iraq, Síria, Sudan i Sudan del Sud han avergonyit molts de nosaltres que ens adonem que la humanitat encara està actuant com els simis de l’edat de pedra.
    Però no és totalment cert. Guerres, genocidis i holocausts són més elaborats del que pensem. Els que maten i torturen en molts països, principalment a l’Àfrica, són recolzats per grans xarxes d’empresaris d’Europa, Amèrica i l’Orient Mitjà que estan fent grans fortunes. Una investigació de les Nacions Unides detalla que des de l’any 2014, empreses de Bulgària i Israel han estat venent armes al Sudan del Sud, un dels països amb la taxa més elevada d’armes entre la població i sofrint una cruel guerra civil des de fa tres anys.
    Em recorda molt el documental We come as friends (Venim com amics), de Hubert Sauper, que explica molt bé la hipocresia del món occidental que creu que pot donar lliçons als països africans, mentre que alimenta els seus desastres per obtenir-ne guanys suculents.

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents