Ajuda humanitària

Home blanc

  • Les lliçons de realitat que donen els nens i nenes del Sudan del Sud posen sempre les coses al seu lloc.
  • Una nena empeny un patí de fusta a casa seva a Juba, Sudan del Sud. Foto de l’Albert Gonzalez Farran / UNICEF


     
    Bateries carregades, targetes de memòria buides, càmera i òptiques netes, llibreta i bolígraf, botella d’aigua, un barret… Tot a punt per a una nova jornada al Sudan del Sud. Avui treballo per a UNICEF, l’agència de l’ONU que per excel·lència defensa els drets dels infants arreu del món. Anem a denunciar la gana i la malnutrició que pateixen moltes famílies d’aquest país, per tal que la comunitat internacional se sensibilitzi i hi aboqui més diners. La causa és prou legítima per anar a la feina amb un punt d’orgull. Dóna seguretat saber que la teva missió està legitimada per un objectiu crucial. Arribem a una casa i les dones i els nens riuen. Són rialles d’autèntica felicitat que donen vitamines al qui les veu. Les fotos surten soles perquè aquests nens mostren de ple la seva sinceritat. Te l’aboquen amb rauxa i desvergonyia. Com la rialla d’una de les nenes que, en veure’m, s’atansa amb els braços oberts. Em sento estimat. “Què bé!”, penso quan interpreto que la nena, a la seva manera, em ve a agrair la feina que porto fent durant anys. Crec que sense ser-ne conscient, la nena honora la fotografia com una eina que desperta les consciències. La nena arriba a les meves cames, s’agafa fort als pantalons i, mantenint la rialla, puja la mirada i literalment em diu: “Home blanc, has vingut a portar-nos menjar, oi?”.

    Matant la gana a cop de volant

    WFP food distribution

    Condueixen uns camions gegants amb més de trenta tones de menjar per a les famílies desplaçades del Darfur, fan jornades maratonianes al volant, en rutes complicades tant per la seva orografia com pel perill de ser atacats en qualsevol moment per bandits i criminals. En acabar el dia, han de parar el seu llit just al costat del vehicle i buscar-se la vida per escalfar el menjar que han pogut arreplegar del mercat més proper. I al dia següent, abans de seguir la ruta, es renten la cara amb l’aigua del mateix camió. És la feina dels curtits conductors del Programa Mundial d’Aliments, uns herois anònims que per un salari d’uns cinc euros per dia treballat porten la felicitat a gairebé tres milions de persones, la majoria amuntegades en campaments.
    Fa uns dies vaig acompanyar un d’aquests convois que, per recórrer una distància de menys de cent quilòmetres, va trigar prop de nou hores. Després d’avaries, punxades i altres imprevistos, deu camions amb més de 350 tones de menjar van arribar al campament de desplaçats de Nifasha, al Darfur Nord.
    Se’m va caure la cara de vergonya quan un dels líders del campament, en veure’m saltar d’un dels camions, em va fer una abraçada i un petó al coll. Aquella rebuda em va semblar injusta perquè sabia que els seus autèntics mereixedors encara suaven per acostar els tràilers al millor lloc per descarregar l’ajuda humanitària.

    Pau, desenvolupament i una foto que faci justícia

    Displaced People in Shangil Tobaya

    Al Darfur s’ha plantejat sovint la pregunta del milió d’euros: és necessària la pau abans d’invertir en desenvolupament? O cal desenvolupament per garantir la pau?
    Avui en dia, quan ja han passat més de deu anys des que es va iniciar el conflicte al Darfur, aquesta pregunta ja ha deixat de ser vàlida. Des de fa molt de temps, els processos de pau i desenvolupament s’estan donant de forma simultània i hem d’admetre que en aquesta regió d’Àfrica segurament caldrà reconsiderar els paràmetres convencionals de la cooperació.
    Mentre que encara els principals grups armats no han firmat cap acord amb el Govern i que les milícies segueixen saquejant tot el que troben, la població civil, així com també els centenars de milers de persones que viuen en campaments de desplaçats, no aturen el seu pas ferm cap al futur.
    Com ja he escrit algun cop, la gent del Darfur és dura, persistent i incansable. Això queda demostrat quan veiem que, malgrat el conflicte armat, la societat segueix activa construint escoles i clíniques, conreant terres i alimentant el bestiar, formant universitaris i ideant nous models econòmics, ampliant serveis i aixecant edificis amb materials més eficients.
    El progrés no s’atura al Darfur, malgrat les bombes i els fusells. Mentre la comunitat internacional ha de seguir prioritzant la necessitat d’abandonar les armes, no pot donar l’esquena al suport econòmic, tècnic i humà que la regió necessita per a un desenvolupament eficaç.
    I amb tot això, també cal reorientar el nostre fotoperiodisme i fer que sigui un mirall fidel del Darfur. Sabem que imatges de nens desnodrits, mares desesperades, homes errants i soldats en lluita són una aposta segura d’èxit editorial. Però cal fer justícia a la complexa realitat del Darfur, a aquella que també ens mostra pagesos compromesos amb el medi ambient, mestres amb una gran preparació intel·lectual, artistes amb idees originals, enginyers amb gran capacitat i metges sobradament experts.

    Ajudant a pescar

    Programa Mundial d'Aliments

    Hi ha un proverbi Xinès que diu que donant un peix a un home l’alimentes per un dia, però ajudant-lo a pescar l’alimentes per a tota la vida. És una dita més que popular i sobre-utilitzada, però ajuda novament a entendre la importància que té un bon concepte del que és l’ajuda humanitària.
    Des de fa més d’un any, el Programa Mundial d’Aliments (PMA) té un projecte al Darfur que consisteix a organitzar petits mercats de productes bàsics (sucre, farina, oli, ous, cereals…) que els seus beneficiaris obtenen bescanviant els tiquets que l’organització els dóna. Els que “venen” aquests productes no són responsables del PMA, sinó mercaders i comerciants locals que després de distribuir els aliments que ells mateixos compren als ramaders i pagesos de la zona, canvien els tiquets que han obtingut per una suma de diners prèviament acordada amb el PMA.
    Es tracta d’un mecanisme que alhora d’assegurar  l’alimentació bàsica als més necessitats, contribueix a la consolidació i creixement de l’economia local.
    Actualment al nord del Darfur hi ha més de 200.000 persones que se’n beneficien d’això (la majoria, residents en campaments de desplaçats) i l’èxit que ha tingut la iniciativa permetrà estendre-la a altres zones.
    És cert que això no substituirà mai la distribució directa d’aliments a zones d’emergència (que malauradament sempre n’hi haurà), però és una contribució a trencar amb el tòpic que l’ajuda humanitària només crea més necessitat.

    Programa Mundial d'Aliments

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents