Armes

No pot ser veritat

  • Una investigació de l’ONU denuncia una xarxa europea i de l’Orient Mitjà que proveeix armes al Sudan del Sud
  • 16 October 2016. Malakal: Soldiers of the Sudan People Liberation Army (SPLA) cheer-up from the trench in Lelo village, outside Malakal, at the northern part of South Sudan, on October 16 2016. Heavy fighting broke out on Friday between SPLA (Government) and opposition forces in Warjok and Lelo villages, outside Malakal. SPLA commanders claim they succeeded to keep their positions and assure their forces just responded "on self defence". The army flew in journalists on Sunday to show that they retain control of the strategic city, even though rebels still vow to take it. Photo by Albert Gonzalez Farran - AFP

    Un soldat sud-sudanès crida entusiasmat mentre carrega la seva arma a la trinxera dels afores de Lelo, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – AFP


     
    “Això és de veritat? Som al segle XX, no a l’Edat Mitjana”. Això ho va dir un nen jueu al seu pare quan sofrien la persecució nazi i va ser transcrita pel guanyador del premi Nobel Elie Wiesel en la seva increïble novel·la Nit. Es va publicar als anys 50, però la frase és encara vàlida en molts contextos actuals. Els conflictes a l’Afganistan, l’Iraq, Síria, Sudan i Sudan del Sud han avergonyit molts de nosaltres que ens adonem que la humanitat encara està actuant com els simis de l’edat de pedra.
    Però no és totalment cert. Guerres, genocidis i holocausts són més elaborats del que pensem. Els que maten i torturen en molts països, principalment a l’Àfrica, són recolzats per grans xarxes d’empresaris d’Europa, Amèrica i l’Orient Mitjà que estan fent grans fortunes. Una investigació de les Nacions Unides detalla que des de l’any 2014, empreses de Bulgària i Israel han estat venent armes al Sudan del Sud, un dels països amb la taxa més elevada d’armes entre la població i sofrint una cruel guerra civil des de fa tres anys.
    Em recorda molt el documental We come as friends (Venim com amics), de Hubert Sauper, que explica molt bé la hipocresia del món occidental que creu que pot donar lliçons als països africans, mentre que alimenta els seus desastres per obtenir-ne guanys suculents.

    Por a les fotos

  • Crec que ja havia vist totes les reaccions possibles de la gent davant la meva càmera. Però no.
  • 20160115 OutSchoolChildrenPoCJuba 031b

    Una nena es tapa les orelles mentre una amiga juga amb el hula hoop al campament de desplaçats de Juba (Sudan del Sud). Foto de l’Albert González Farran


     
    Durant els meus 17 anys de carrera, he fotografiat persones rient, plorant, cantant o sobreactuant. He fet fotos de gent que volia expressar les seves alegries i èxits, i d’altres que volien difondre els seus problemes i tristeses. Però encara no m’havia trobat la reacció de la nena d’ahir al campament de desplaçats de Juba, al Sudan del Sud.
    Les seves amigues estaven jugant amb el hula hoop en un centre recreatiu per a nens desplaçats i just quan em posava la càmera en posició de disparar, la nena es tapava les orelles amb cara d’angoixa.
    Els més de dos anys de guerra civil al país ja comencen a ser una llosa molt pesada per a una generació que ha viscut un drama des d’edats molt primerenques.
    Un estudi recent diu que més del 60% de la població sud-sudanesa ha sofert la mort d’un familiar per culpa del conflicte. I en algunes poblacions, el percentatge frega el 100%. Unes xifres que fan entendre la reacció d’aquesta nena que es pensava que en lloc d’immortalitzar una escena, pensava que jo anava a provocar una escena mortal.

    A les armes

    Sports for peace

    Des que vagi arribar al Darfur a finals de l’any 2009, ha estat la primera vegada que he aconseguit una fotografia com aquesta. Una dona, en companyia dels seus fills, mostra el seu fusell amb un orgull inusual. Per a ella i per a molts de la seva tribu tenir una arma a les mans és un signe de poder que els eleva un grau en la societat. Per a més ironies, aquest fotografia la vaig fer durant un acte que les Nacions Unides va organitzar per promoure la pau a El Sereif, una zona del Darfur Nord afectada per greus enfrontaments tribals des de principis de l’any passat i que va acabar amb milers de desplaçats i centenars de morts.
    Aquesta senyora armada, per ser una dona, és excepcional, però a El Sereif hi ha molts altres civils, joves i grans, que es passegen pel poble amb metralletes o fusells, alguns tan vells que es remunten a la Segona Guerra Mundial. I ho fan amb aquella satisfacció que els dóna l’opció de disparar a matar en qualsevol moment.
    La cultura i, sobretot, el mercat de les armes és un element ben viu al Darfur, del que uns pocs se’n beneficien i molts en surten malparats.

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents