Assaig

Tot està per reinventar

Fa més de tres anys vaig escriure un post, titulat Tot ja està inventat, en el que afirmava que és impossible sorprendre el públic amb noves imatges, perquè totes elles ja han estat fetes anteriorment. En aquell post vaig intentar donar una sortida que salvés la nostra professió, però és ara, després d’haver llegit el llibre On being a photographer (una conversa entre els fotògrafs David Hurn i el desaparegut Bill Jay) en què he trobat la resposta a aquest dilema: Tot està per reinventar.
Parafrasejant aquest interessant llibre, “els fotògrafs hem de treballar buscant idees al passat”, però no imitant-les, sinó simplement robant-les. “L’artista inmadur les imita, el madur les roba”. Així doncs, malgrat que tot ja està inventat, ens toca redescobrir i recuperar allò que s’ha perdut; i tornar a trobar allò que ja s’havia recuperat alguna vegada i que després s’havia tornat a perdre. Perquè la vida és com un cicle en què tot es redescobreix i es reinventa.
Els autors del llibre diuen que el treball del fotògraf és com un arbre que es va ramificant, com una escala que va pujant i pujant. Unes idees recuperades del passat et porten a unes altres, i aquelles a unes altres. I així es va mostrant al públic el que una vegada havia quedat a l’oblit. El fotògraf va pujant per l’escala a la recerca de noves idees per redescobrir amb la il·lusió de topar-ne amb d’altres.
“I el pitjor malson per a un fotògraf”, acaben dient, “es quan els graons s’han acabat i hem arribat al final de l’escala, quan no hi ha enlloc on anar, quan no queda res per reinventar”. Aleshores haurem arribat al final.

Tot ja està inventat

Autisme

És impossible que els fotògrafs poguem avui en dia sorpendre el públic amb alguna cosa nova. Tot ja està inventat. Només cal posar-se a navegar per internet per adonar-se que qualsevol enquadrament, temàtica, personatge o paisatge ha estat ja utilitzat anteriorment.
Davant aquesta dura realitat, ens preguntem què cal fer per sobreviure, per donar sentit a la nostra professió. De fet, ens passa el mateix que als actors, els mags, els humoristes, els pintors o els escritors, entre moltes altres feines creatives.
El que cal és, doncs, donar la visió personal de les coses. Aquí radica la nostra única salvació. Crec que la millor arma per donar un significat al fotoperiodisme és que el fotògraf miri la realitat amb ulls d’humà, l’entengui, la interpreti i doni aquell toc personal que el farà diferent. Cal ser sincers, cal que ens hi esforcem, cal un punt d’atreviment per aconseguir aquella novetat que tant volem. I deixem-nos de buscar grans temes, grans inversions en tecnologia i discursos buits. Tot ja està inventat.

131353467_cf8018b8ce 2198301698_966b793b3a 2283154728_6f68979a1b

La cara de l’autisme segons diversos fotògrafs.

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents