Barcelona

Aquesta estúpida crisi no s’ha acabat

  • Molts, sobretot els polítics, presumeixen que el país s’està recuperant de la crisi. I no saben que el carrer explica una altra realitat.
  • 21 May 2015. Barcelona:  (Left) Yaya Ouahara collects food distributed by the local NGO Bona Voluntat en Acció, in Barcelona, as part of the food support program to help migrants and people at risk of exclusion. Yaya, 36 years old from Ivory Coast, arrived to Spain in 2009 by a small boat and after three years traveling through Africa. Yaya fled the civil war in his country and he recently got residence permit to stay in Spain permanently. Photo by Albert Gonzalez Farran, CCAR

    Un usuari de l’ONG Bona Voluntat en Acció de Barcelona recull menjar com a part del programa de suport alimentari per a immigrants i gent amb risc d’exclusió. Foto de l’Albert González Farran, CCAR


     
    Malgrat que les xifres macro-econòmiques són l’argument per a aquells que creuen que ens estem recuperant, és obvi que passejar-se pels carrers de Barcelona o de qualsevol altra ciutat espanyola ens ensenya una realitat ben diferent.
    La pobresa ha arribat a uns extrems que s’està convertint en un fet ben normal i quotidià. Ens estem acostumant massa a veure gent dormint als caixers automàtics, als parcs o als porxos dels edificis; joves i grans remenant dins els contenidors de brossa per veure què n’aprofiten; immigrants que són injustament acusats d’espoliar el nostre moribund estat del benestar; i, fins i tot, petits comerciants que supliquen ajuda als seus propis clients. El quadre és demolidor.
    Hem assolit una dinàmica en què els que tenen diners ja no veuen els que no en tenen. I els que no en tenen, viuen amb una resignació que fa mal. I mentre, aquells que han convertit la nostra societat en un mercat, celebren que aquesta estúpida crisi ja s’està acabant.

    Primer, els humans

  • Pena i nàusees m’estan provocant els discursos que exclouen i menyspreen els immigrants en aquesta campanya electoral.
  • 23 April 2015. Barcelona: 'Fodoy', from Gambia, attends practicals lessons of sewing by the owner (left) of a workshop in Barcelona, Spain. He has experience as a tailor back in his country and he wants to develop his skills. 'Fodoy' is a nickname for this migrant from Gambia, who arrived to Barcelona in 2007 without residence permit. He fled the country due to political prosecution and departed in a boat to Canary Islands. Then, the Spanish authorities reallocated him to Valencia and then to Barcelona. His asylum request has been blocked until 2017 due to having been condemned for drugs dealing. Until then, he is struggling to find accommodation and to have income to survive, although organizations such as CCAR assist him from time to time. Photo by Albert González Farran, CCAR

    “Primer els de casa”. Què carai vol dir això? Ja no sols és greu sentir-ho de la boca de candidats polítics del nostre país, perquè se’ls suposa un grau de responsabilitat. Sinó també perquè conté una càrrega d’odi que fa que semblem menys humans.
    Som precisament els de casa, els europeus, els que durant segles hem espoliat els països del Sud fins a la sacietat. Si ara vivim com vivim és “gràcies” al robatori continuat de l’Àfrica, l’Àsia i Amèrica del Sud.
    I ara, quan veiem l’arribada dels immigrants com una invasió i temem per una davallada del nostre benestar, els volem ben lluny. Que no molestin…
    Tot i que cada cop tinc més dubtes, encara vull pensar que la nostra condició és prou humana com per acceptar que no cal estrenar cotxe tan sovint com volem o no necessitem parlar amb l’Iphone més innovador. És prioritari que hi hagi més gent que també pugui gaudir de la nostra qualitat de vida.

    Documentant la immigració a casa meva

  • Algú em va dir fa un temps que els millors reportatges són aquells que es fan en terra pròpia. Aleshores no n’estava convençut.
  • Asylum Seeker from El Salvador

    Sempre havia pensat que els temes que són aliens a la cultura i arrels del periodista són els que es tracten amb més motivació, rigor i transparència. Egipte, Darfur, Etiòpia, Perú… estaven deslligats de l’ensopiment que em semblava treballar a casa. Però potser ara ho veig diferent.
    Documentar allò que passa al nostre propi entorn, com el que ara estic començant a fer amb els immigrants i refugiats que viuen i lluiten a Barcelona, pot donar sorpreses agradables. La seguretat de saber amb què s’enfronten els nouvinguts que arriben a Catalunya, la confiança que em dóna conèixer els carrers i la gent que sovint espanten els estrangers i la certesa de què estic fent quelcom transcendental per a la meva societat, fan que el projecte valgui la pena.
    Ara sí crec que no cal anar sempre lluny per desenvolupar bones històries que interessin el públic. Si el treball a fora, oxigena; el de casa, omple de sentit.

    Ressuscitat entre les ombres

  • Ahir vaig descobrir l’Antoni Arissa i em va impressionar la fortalesa de les seves composicions i llums, però més encara el to amb què fotografiava la seva realitat.
  • Antoni-Arissa-El-perseguido-1930-1933-769x1024

    Segons els biògrafs, l’Antoni Arissa (1900-1980) no estava tan interessat en el treball documental com en l’experimentació creativa, que el va portar a jugar amb les llums i les formes. Sense dubte el seu treball és espectacular, però per “deformació” professional jo vaig concentrar-me més en la seva obra realista, la que pertany a la seva primera època.
    Els bells rostres de la pagesia, algun pictorialisme desenfocat, la Barcelona de Primo de Rivera, i la interpretació màgica i fins i tot surrealista de la infància fan de l’Antoni Arissa un avançat en el seu temps que, arribada la Guerra Civil, va quedar estroncat.
    Ara el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha recuperat la seva obra d’entre les ombres i recomano treure’s el barret abans d’entrar-hi.

    Fent carrer d’amagat
    barrio-chino-joan-colom-2

    Una prostituta entra amb el seu client dins un edifici del barri del Raval.  ©Joan Colom

    El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ofereix fins al 25 de maig una apassionant exposició gràfica de Joan Colom, el fotògraf de carrer per excel·lència de Catalunya, popularment conegut pel seu extens treball al barri del Raval. Joan Colom és un talent que es mereix l’etiqueta del Cartier-Bresson català. Les seves imatges més conegudes són aquelles que va captar entre els anys 50 i 60, però al MNAC en veiem també moltes de la seva darrera etapa dels 90 i els primers anys del segle XXI.
    “Jo només feia fotografia i buscava imatges que m’emocionessin. Jo feia carrer” va dir Joan Colom en algun moment. El que surt són, en la seva majoria, prostitutes de carrer parlant amb els seus clients, però també trobem molts sense sostre i rodamons, alcohòlics, nans, turistes, transexuals, infants… Tota una fauna que ell va “caçar” la majoria de vegades amb la càmera amagada i disparant sense ni tan sols mirar pel visor.
    Em fa por criticar un monstre de l’art com Joan Colom, però després de sortir del MNAC m’he preguntat si aquell home vomitant en un arbre de la Rambla, el que es va esberlar el cap en una vorera, el borratxo dormint la “mona” en un banc o la turista ensenyant inconscientment les calces mentre menja un entrepà estarien contents de veure’s en aquesta exposició. Joan Colom ha publicat i mostrat moltes imatges en què la dignitat de la persona queda en dubte i mai n’ha demanat l’aprovació. Sí, és cert que totes les fotografies han estat captades en espais públics, però la intenció i la perspectiva del seu treball és, si més no, èticament discutible.

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents