Campament de desplaçats

Temps de males notícies

Després de l’esclat de nous enfrontaments armats, les males notícies al Sudan del Sud es repeteixen fins a la sacietat

 
Alguns mitjans o col·legues em comenten que els fets que he estat fotografiant durant les darreres setmanes són massa repetitius: nens desnodrits i a les portes de la mort, desplaçaments massius, clíniques desbordades per epidèmies sobrevingudes, ferits de guerra, víctimes sexuals… Un dia darrere l’altre apareixen les mateixes imatges, les mateixes cares de decepció davant una realitat que converteix el Sudan del Sud en un país que ha perdut tota esperança. Si aquesta és la notícia, no podem obviar-la o deixar-la de denunciar pel sols fet que està ja massa repetida. O és que no és repetitiu veure titulars esportius cada setmana que gairebé sempre diuen el mateix? O no és repetitiu que el candidat Truman faci un estirabot darrere un altre en públic? O les vacances estivals dels famosos cada any?
Fa uns dies, el company Xavier Aldekoa, quan ja finalitzava la seva visita a Juba, em va explicar que aquest cop no tenia més remei que parlar dels mals estereotipats de l’Àfrica per descriure aquest país: pobresa, fam, violència. “Em sap greu, però ara mateix no veig cap altra realitat”, conclou.

Llegiu més al diari diari La Vanguardia (en castellà).

Fugir de la mort per caure en el menyspreu

No hi ha cap motiu que justifiqui les condicions indignes en què viuen molts desplaçats al Sudan del Sud

 
Malakal, una ciutat que fa uns anys tenia un gran potencial econòmic al Sudan del Sud, és ara un paratge trist i desolat per culpa de la guerra civil. I la pitjor part els ha tocat a les desenes de milers de persones desplaçades que viuen en un campament que sovint no compleix amb les garanties per a una vida digna.
L’època de pluges està empitjorant una convivència que ja de per si era difícil. “Un campament de desplaçats no és un hotel”, diuen alguns. Però tampoc ha de ser un lloc on els nens juguen amb una barreja de fang, excrements i orina, on els gossos morts queden abandonats entre la gent, on els ancians i discapacitats rellisquen i cauen repetidament i on la malària i el còlera són un perill constant.
Ara, molts estan marxant del campament i migren cap al Sudan, al país veí. I no ho fan perquè la vida a Malakal sigui difícil, sinó perquè temen que ni tan sols la seva protecció està garantida. I després, als països desenvolupats, ens queixem de l’onada de refugiats…

Amb la cultura de l’aigua des de ben petits

Durant els darrers anys he fotografiat la manca d’aigua al Darfur de diverses maneres: llargues cues als pous, infants bebent amb deler, animals esquelètics o morts i abandonats, agricultors treballant en terres àrides i esquerdades… Però és el primer cop que aconsegueixo una imatge tan autèntica com aquesta.
La vaig fer fa pocs dies al campament de desplaçats de Zam Zam, al Darfur Nord, en un nou assentament on centenars de famílies han arribat recentment fugint dels atacs a les seves poblacions. Quan em passejava per la zona, em vaig trobar dos infants dins una petita cabana feta de retalls de roba i plàstics. No hi havia cap adult a la vora. Els germans, un nen i una nena, van sobtar-se amb la meva arribada. No passa cada dia que de sobte els aparegui un home blanc amb dues càmeres immenses penjades al coll. I la seva primera reacció va ser abraçar-se amb força a les garrafes d’aigua que provablement la seva mare havia portat a “casa” després d’una llarga caminada. “No t’acostis que aquesta aigua és nostra”, em deien els jovenets amb la seva expressió. Amb la màxima educació i respecte, els vaig fotografiar i me’n vaig distanciar.
No em podia perdre aquest gran missatge que m’estaven donant. Els nens del Darfur, com aquests dos, tenen molt clara la importància de l’aigua al seu país. L’escassedat n’ha donat un preu molt alt i totes les generacions del Darfur creixen educats amb uns valors sòlids en la seva defensa i preservació. Seria genial que aquesta cultura fos exportable!