Campament

Fugir de la mort per caure en el menyspreu

  • No hi ha cap motiu que justifiqui les condicions indignes en què viuen molts desplaçats al Sudan del Sud
  • 14 June 2016. Malakal: A woman fell down walking around in the Protection of Civilians (PoC) site in Malakal, South Sudan.<br />  The rainy season started and made the living conditions very difficult for the displaced people in one of the most crowded PoC in South Sudan. In some areas, the density in this camp is around 9 square meters per person, which is highly below the UN standards (30). People are facing health risks such malaria and cholera due to the lack of good draining infrastructures. 32,000 people are currently living in this PoC that faced on of the most violent episodes in the South Sudanese civil war.<br />  Fighting between elements of the Shilluk and Dinka communities erupted in the Malakal PoC on February 17. UN reports confirmed that armed men in Sudan People's Liberation Army (SPLA) uniforms entered the UN camp and fired on civilians, looting and burning tents. At least 18 people were killed and more than 90 wounded.<br />  After the clashes, Dinka families (approximately 4,000 people) fled outside the PoC and sought refugee into Malakal town, while about 26,000 Nuer and Shilluk IDPs, mostly women and children, sought refugee in the former PoC.<br />  Photo by Albert Gonzalez Farran - MSF

    Una anciana cau al fang al campament de desplaçats de Malakal, al Sudan del Sud. © Albert González Farran – Metges Sense Fronteres (MSF)


     
    Malakal, una ciutat que fa uns anys tenia un gran potencial econòmic al Sudan del Sud, és ara un paratge trist i desolat per culpa de la guerra civil. I la pitjor part els ha tocat a les desenes de milers de persones desplaçades que viuen en un campament que sovint no compleix amb les garanties per a una vida digna.
    L’època de pluges està empitjorant una convivència que ja de per si era difícil. “Un campament de desplaçats no és un hotel”, diuen alguns. Però tampoc ha de ser un lloc on els nens juguen amb una barreja de fang, excrements i orina, on els gossos morts queden abandonats entre la gent, on els ancians i discapacitats rellisquen i cauen repetidament i on la malària i el còlera són un perill constant.
    Ara, molts estan marxant del campament i migren cap al Sudan, al país veí. I no ho fan perquè la vida a Malakal sigui difícil, sinó perquè temen que ni tan sols la seva protecció està garantida. I després, als països desenvolupats, ens queixem de l’onada de refugiats…

    Un Nadal per recordar

  • Una conversa commovedora amb la dona desplaçada que vol recordar el darrer Nadal per sempre més.
  • 16 February 2016. Bentiu: Nyakier Kuong, a displaced woman from Bentiu, walks with her Santa Klaus hat, in the Protection of Civilians (PoC) site in Bentiu, South Sudan, on February 16, 2016. Nyakier, who has been living in the PoC since 2014, was given this hat by her daughter from Juba last Christmas and she wants to always wear even under the heat. "I want to remember my daughter all the time," she says.  Since the civil war in South Sudan started in December 2013, more than 120,000 people are currently living in the PoC, protected by the UN Peacekeeping Mission and assisted by UN agencies. 20,000 more displaced are also living in Bentiu town, fleeing from the ongoing conflict in their villages.    Photo by Albert Gonzalez Farran - AFP

    Nyajier Kuon, la dona desplaçada de Bentiu amb el barret de Pare Noel que li va regalar la seva filla. © Albert González Farran – AFP


     
    A Bentiu, al nord del Sudan del Sud, hi ha el campament de desplaçats més gran del país. Hi viuen 120.000 persones que fugen d’una guerra civil que encara batega. I per tanta gent, tantes històries.
    Com la de la senyora Nuakier Kuong, una àvia que va fugir dels atacs a la seva casa per refugiar-se al campament ara ja fa dos anys. Sota un sol de justícia, a més de 40 graus, a la senyora Nuakier se la veu passejant amb un barret de Pare Noel.
    – Senyora, no té calor amb aquest barret?
    – No me’l vull treure.
    – Per què?
    – Me’l va portar la meva filla el passat Nadal. Ella viu a Juba i gairebé no la veig mai.
    – ?
    – Portar-lo m’ajuda a recordar-la a totes hores.
    Les vides dels desplaçats queden desbordades per la magnitud de la tragèdia. És tan gran el nombre de gent que pateix al Sudan del Sud, que és difícil recordar (i descobrir) que hi ha una emotiva història darrere de cadascú.

    Por a les fotos

  • Crec que ja havia vist totes les reaccions possibles de la gent davant la meva càmera. Però no.
  • 20160115 OutSchoolChildrenPoCJuba 031b

    Una nena es tapa les orelles mentre una amiga juga amb el hula hoop al campament de desplaçats de Juba (Sudan del Sud). Foto de l’Albert González Farran


     
    Durant els meus 17 anys de carrera, he fotografiat persones rient, plorant, cantant o sobreactuant. He fet fotos de gent que volia expressar les seves alegries i èxits, i d’altres que volien difondre els seus problemes i tristeses. Però encara no m’havia trobat la reacció de la nena d’ahir al campament de desplaçats de Juba, al Sudan del Sud.
    Les seves amigues estaven jugant amb el hula hoop en un centre recreatiu per a nens desplaçats i just quan em posava la càmera en posició de disparar, la nena es tapava les orelles amb cara d’angoixa.
    Els més de dos anys de guerra civil al país ja comencen a ser una llosa molt pesada per a una generació que ha viscut un drama des d’edats molt primerenques.
    Un estudi recent diu que més del 60% de la població sud-sudanesa ha sofert la mort d’un familiar per culpa del conflicte. I en algunes poblacions, el percentatge frega el 100%. Unes xifres que fan entendre la reacció d’aquesta nena que es pensava que en lloc d’immortalitzar una escena, pensava que jo anava a provocar una escena mortal.

    Amb la cultura de l’aigua des de ben petits

    Aigua al Darfur

    Durant els darrers anys he fotografiat la manca d’aigua al Darfur de diverses maneres: llargues cues als pous, infants bebent amb deler, animals esquelètics o morts i abandonats, agricultors treballant en terres àrides i esquerdades… Però és el primer cop que aconsegueixo una imatge tan autèntica com aquesta.
    La vaig fer fa pocs dies al campament de desplaçats de Zam Zam, al Darfur Nord, en un nou assentament on centenars de famílies han arribat recentment fugint dels atacs a les seves poblacions. Quan em passejava per la zona, em vaig trobar dos infants dins una petita cabana feta de retalls de roba i plàstics. No hi havia cap adult a la vora. Els germans, un nen i una nena, van sobtar-se amb la meva arribada. No passa cada dia que de sobte els aparegui un home blanc amb dues càmeres immenses penjades al coll. I la seva primera reacció va ser abraçar-se amb força a les garrafes d’aigua que provablement la seva mare havia portat a “casa” després d’una llarga caminada. “No t’acostis que aquesta aigua és nostra”, em deien els jovenets amb la seva expressió. Amb la màxima educació i respecte, els vaig fotografiar i me’n vaig distanciar.
    No em podia perdre aquest gran missatge que m’estaven donant. Els nens del Darfur, com aquests dos, tenen molt clara la importància de l’aigua al seu país. L’escassedat n’ha donat un preu molt alt i totes les generacions del Darfur creixen educats amb uns valors sòlids en la seva defensa i preservació. Seria genial que aquesta cultura fos exportable!

    Tota una vida sobre les espatlles

    WFP nutrition programs

    Sempre he estat reticent de fer comparacions entre els països dels anomenats primer i tercer món. Crec que no són mai justes ni realistes. Però inconscientment no me n’he pogut estar després del meu darrer viatge a un centre comunitari del campament de desplaçats de Tawila, al Darfur Nord. Allí, les dones treballen dur en diversos projectes cooperatius i, moltes d’elles, ho fan amb els seus nadons literalment carregats a les seves espatlles. Mentre fabriquen maons, pots o altres utensilis domèstics, mentre cuinen o netegen o, fins i tot, quan estan treballant al camp, els seus infants dormen, ploren, riuen o simplement observen sobre les espatlles de les mares.
    Al Darfur òbviament no hi ha “cangurs” per fer-se càrrec dels fills i quan aquests ja tenen l’edat per començar a caminar, les mares els deixen córrer lliurement amb la confiança que els membres de la comunitat tindran ulls per ells en tot moment.
    És una sort de veure que encara hi ha maneres diferents de pujar la canalla!

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents