Catalunya

La puresa és a la barreja

  • Ja ho cantava Jarabe de Palo l’any 2001: “la pureza está en la mezcla”. Sembla una obvietat, però cal recordar-ho sovint perquè sembla fàcil d’oblidar-se’n.
  • 25 June 2015. Sabadell: German Acevedo, 23 years old from La Paz, El Salvador, participates in a training session of 'castellers' (human towers) with the Saballuts from Sabadell, Barcelona, Spain.  German arrived to Europe in summer 2012, running away from the gangs ("pandilleros") in San Salvador. The Spanish Government rejected his asylum request, but he is remaining in the country and attending courses to becomes a social worker in the future. He doesn't want to go back to El Salvador because he's afraid of being killed by the gangs. Photo by Albert Gonzalez Farran, CCAR - www.albertgonzalez.net

    German Acevedo, un immigrant de 23 anys de El Salvador, fa ‘pinya’ a una sessió d’entrenament de la colla de ‘castellers’ Saballuts de Sabadell.
    Foto de l’Albert González Farran, CCAR

     
    El German, un jove de 23 anys de San Salvador, va arribar a Catalunya fa dos anys escapant de la violència juvenil que envaïa la seva ciutat. Ha estat força temps patint gana i dormint als carrers de Barcelona i el govern espanyol li ha denegat dues vegades la seva petició d’asil. Però ara sembla que les coses comencen a anar-li bé. Està estudiant per convertir-se en treballador social i fa algunes feines mal pagades que l’ajuden a sobreviure. Però el més sorprenent de tot és que després d’aquest temps d’adaptació ja parla un català fluid i ha participat en la construcció dels millors castells de la colla dels Saballuts de Sabadell.
    Sense dubte, aquest món és un entramat que dóna sovint solucions tan riques com aquesta del German. I ja n’hi ha prou dels avorrits clixés sobre la immigració.

    Primer, els humans

  • Pena i nàusees m’estan provocant els discursos que exclouen i menyspreen els immigrants en aquesta campanya electoral.
  • 23 April 2015. Barcelona: 'Fodoy', from Gambia, attends practicals lessons of sewing by the owner (left) of a workshop in Barcelona, Spain. He has experience as a tailor back in his country and he wants to develop his skills. 'Fodoy' is a nickname for this migrant from Gambia, who arrived to Barcelona in 2007 without residence permit. He fled the country due to political prosecution and departed in a boat to Canary Islands. Then, the Spanish authorities reallocated him to Valencia and then to Barcelona. His asylum request has been blocked until 2017 due to having been condemned for drugs dealing. Until then, he is struggling to find accommodation and to have income to survive, although organizations such as CCAR assist him from time to time. Photo by Albert González Farran, CCAR

    “Primer els de casa”. Què carai vol dir això? Ja no sols és greu sentir-ho de la boca de candidats polítics del nostre país, perquè se’ls suposa un grau de responsabilitat. Sinó també perquè conté una càrrega d’odi que fa que semblem menys humans.
    Som precisament els de casa, els europeus, els que durant segles hem espoliat els països del Sud fins a la sacietat. Si ara vivim com vivim és “gràcies” al robatori continuat de l’Àfrica, l’Àsia i Amèrica del Sud.
    I ara, quan veiem l’arribada dels immigrants com una invasió i temem per una davallada del nostre benestar, els volem ben lluny. Que no molestin…
    Tot i que cada cop tinc més dubtes, encara vull pensar que la nostra condició és prou humana com per acceptar que no cal estrenar cotxe tan sovint com volem o no necessitem parlar amb l’Iphone més innovador. És prioritari que hi hagi més gent que també pugui gaudir de la nostra qualitat de vida.

    Fent carrer d’amagat
    barrio-chino-joan-colom-2

    Una prostituta entra amb el seu client dins un edifici del barri del Raval.  ©Joan Colom

    El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ofereix fins al 25 de maig una apassionant exposició gràfica de Joan Colom, el fotògraf de carrer per excel·lència de Catalunya, popularment conegut pel seu extens treball al barri del Raval. Joan Colom és un talent que es mereix l’etiqueta del Cartier-Bresson català. Les seves imatges més conegudes són aquelles que va captar entre els anys 50 i 60, però al MNAC en veiem també moltes de la seva darrera etapa dels 90 i els primers anys del segle XXI.
    “Jo només feia fotografia i buscava imatges que m’emocionessin. Jo feia carrer” va dir Joan Colom en algun moment. El que surt són, en la seva majoria, prostitutes de carrer parlant amb els seus clients, però també trobem molts sense sostre i rodamons, alcohòlics, nans, turistes, transexuals, infants… Tota una fauna que ell va “caçar” la majoria de vegades amb la càmera amagada i disparant sense ni tan sols mirar pel visor.
    Em fa por criticar un monstre de l’art com Joan Colom, però després de sortir del MNAC m’he preguntat si aquell home vomitant en un arbre de la Rambla, el que es va esberlar el cap en una vorera, el borratxo dormint la “mona” en un banc o la turista ensenyant inconscientment les calces mentre menja un entrepà estarien contents de veure’s en aquesta exposició. Joan Colom ha publicat i mostrat moltes imatges en què la dignitat de la persona queda en dubte i mai n’ha demanat l’aprovació. Sí, és cert que totes les fotografies han estat captades en espais públics, però la intenció i la perspectiva del seu treball és, si més no, èticament discutible.

    Un bon parell de Collons

    Llibret1201

    L’Oriol Prat i el Jordi Jové, a part de ser dos dels meus millors amics, són uns músics excepcionals. Són Els Collons del Pare Rababa. De tot el que tenen al cap i al sentiment, en fan cançons. La veritat que d’una manera no gens convencional i és aquí on rau el seu èxit creatiu.
    Després de molts anys esperant, per fi han publicat el seu segon disc. Es diu “Tenebrari”, el mateix mot que dóna nom a un triangular canelobre de 15 ciris que antigament se solia encendre per a l’ofici de Tenebres de Setmana Santa. I amb aquest obscur punt de partida, ells han volgut il·luminar el seu imaginari: la mort, la natura, els sentits… I tot plegat, amb la col·laboració musical del Pau Riba, el Roger Mas, el Ramon Pujol i l’Albert Higuero.
    Els Collons m’han donat l’oportunitat d’il·lustrar aquest disc, una tasca completament nova per a mi i a la vegada molt llaminera. Es tractava, en definitiva, d’unir disciplines (la fotografia, la música i la poesia) i crear un tot que donés sentit al missatge dels Collons.
    No sé si per a tothom la imatge triada és la millor per il·lustrar aquest treball, però la veritat és que ha estat fruit d’un treball col·lectiu d‘uns quants mesos.
    La claror dels ciris encesos il·luminant un petit detall de Casafont (al Solsonès) és la forma més neta i pura  d’entendre la música dels Collons. Perquè la seva música és, per damunt de tot, sincera.
    I al final del disc… per què no? Un cop de porta ben fort! Perquè després dels petits instants de llum i esperança que ens dóna la vida, només ens queda la mort i la foscor.

    La creativitat

    © Albert González Farran

    La feina més difícil per a un fotògraf és, sense cap mena de dubte, la creativitat. Quan cada dia s’han de fotografiar desenes d’històries de la nostra societat, quan per força s’ha d’omplir un diari, quan la rutina obliga a disposar sempre d’un ventall de fotografies atractives i punyents, quan la imatge ha de sorprendre els visitants d’una pàgina web i quan la societat de consum està acostumada a triar i rebutjar-ho tot amb presses i sense compassió, el paper del fotògraf-artista esdevé realment complicada.
    Diuen els entesos que tenir una idea és la meitat d’un producte i crec que es queden curts. Un cop es domina la tècnica d’una càmera, es coneix la història que s’ha de copsar i se sap mirar amb ulls de veritat, la feina més difícil per al fotògraf és aconseguir una proposta creativa.
    Ja sabem que tot està inventat, que és impossible sorprendre amb una novetat, però cal que els fotògrafs imaginin contínuament, no sols per mantenir desperta la societat, sinó també perquè ells mateixos no s’adormin.
    I la cimera de la creativitat, l’èxit més rotund, arriba quan un artista és capaç de convertir el no-res en una autèntica obra d’art. Aquí és on es descobreixen els veritables talents. Els genis. Aquells que saben convertir en or allò que sembla inservible. El seu resultat passa per convertir un fet comú, aparentment avorrit i insuls, sense substància ni atractiu, amb pocs recursos, en una fotografia commovedora i esplèndida. I això no és a l’abast de tothom. Només per als més creatius.

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents