Cervera

Il·luminatis

Sebastià Caus

El fotògraf de Cervera Sebastià Caus ha fet tot un experiment tècnic amb la seva càmera. Recorrent als elements propis de La Passió, molt vinculada a la ciutat de Cervera, el fotògraf ha sabut copsar amb un detall gairebé minuciós l’essència i la personalitat de personatges de l’Evangeli com Herodes, Sant Sebastià, Judas i, evidentment, Jesucrist.
A banda de les exigències de contingut i missatge que puguin tenir o deixar de tenir les fotografies de Sebastià Caus, aquest projecte, titulat “Il·luminatis”, respon amb precisió a unes normes d’il·luminació i perfecció ambiental. Aquesta circumstància, afegida a les generoses mides de la impressió de les fotografies, fan que siguin dignes de veure i de deixar-se sorprendre’n. Fins al 5 d’abril, la mostra “Il·luminatis” estarà exposada a la Biblioteca Pública de Lleida.

La mirada dels solitaris

Fotoperiodista

Parlant amb un veterà fotògraf de Lleida, el Manel Viladrich, vaig coincidir en una de les reflexions més compartides al nostre sector. Es tracta del preu que ha de pagar un fotoperiodista quan vol crear un projecte amb cara i ulls. I aquest preu és la solitud.
Sovint es diu dels fotògrafs que són éssers estranys, “vouyeurs” de la societat, introvertits, excèntrics i amb un punt d’egocentrisme. Però a més de tot això, es troben obligats a recloure’s en la seva solitud.
I és ben cert. No valen excursions de família, ni sortides turístiques, ni trobades de col·legues professionals i, ni molt menys, passejades d’amor sota la llum de la lluna. Quan es treballa, s’ha de treballar. I en fotoperiodisme, vol dir estudiar detingudament el projecte que s’ha d’executar (els continguts, els objectius, els espais…), executar-lo amb una estricta concentració (on queden implícits els moments de reflexió, mirada, atenció i, sobretot, sensibilitat) i editar les imatges per seleccionar-ne les millors. I cal fer-ho des de la més estricta individualitat.
No val res més que això. Cal ser professionals i per això és important que el fotògraf és converteixi en una pedra de camí, en un testimoni camuflat de tot allò que passa al seu voltant sense que ningú se n’assabenti de la seva presència. I per tot això, no hi ha millor fòrmula que el treball individual. El fotoperiodista s’ha d’enfrontar a la realitat des de la seva solitud, ha de vèncer les pors i mirar els fets cara a cara, sense la intromissió de terceres persones alienes al treball. N’hi ha molts que es passen la meitat del temps xerrant i comentant la jugada mentre les fotografies passen per la seva cara sense que se n’adonin. I per això només cal un antídot: professionalitat.
Evidentment, no val a caure en errors d’extrems. El fotoperiodista ha de conèixer els límits del seu treball individual i acudir sempre (abans i després de cada projecte) a la tasca en equip (editors, redactors, fotoperiodistes, il·lustradors, impressors, públic…) per tal d’arrodonir el resultat de la seva feina.

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents