Crisi humanitària

Sense esmorzar

  • La inseguretat alimentària al Sudan del Sud afecta ja a sis milions de persones, la meitat de la població.
  • Un nen arrossega una branca cap a la cuina de l’escola de primària d’Aber (Sudan del Sud). Foto de l’Albert González Farran – WTI


     
    Un vailet de poc més de set anys arrossega una branca enorme cap a la seva escola d’Aber, un poble perdut a la regió de Lakes, al Sudan del Sud. L’escena és entranyable, perquè respon a l’obligació que els estudiants tenen cada matí abans de començar les classes. Es tracta de la condició dels professors perquè les cuineres puguin preparar l’esmorzar dels alumnes, sovint l’únic àpat que tenen en tot el dia.

    Però aquest jove vailet no sap que avui es quedarà sense esmorzar. El matí ha estat plujós a Aber i tota la llenya que els nens i nenes han portat és humida. Les cuineres no la poden fer servir i han decidit no treballar.

    Però ningú es queixa. Tothom a classe i demà serà un altre dia.

    Les espigoladores del Sudan del Sud

  • La gana fa que molts sud sudanesos s’ajupin sense manies per aprofitar la darrera engruna de menjar.
  • Una dona recull els grans que han caigut durant la distribució humanitària de cereals a Ganyiel, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – AFP.


     
    Anys enrere vaig veure el documental Els Espigoladors i l’Espigoladora, d’Agnès Varda, un treball que sempre he tingut imprès a la retina. Tracta de tots aquests col·lectius que es dediquen a recollir i aprofitar allò que altres llencen. Des de l’instant que vaig veure la pel·lícula, m’he trobat amb espigoladors per tot arreu on he viatjat, però mai tants com al Sudan del Sud. Aquí, la darrera engruna té una vàlua que en altres llocs no es té en consideració. Ampolles buides de plàstic, aigua entollada, bosses i diaris… i sobretot, en llocs on les organitzacions humanitàries distribueixen menjar, sempre hi ha un grup d’espigoladores que s’ajupen per recollir els grans de blat que han quedat perduts per terra. És una tasca que per a uns frega els límits de la dignitat humana, però per a altres és una lliçó d’aprofitament de tot el que es malbarata.

    Arruïnats de classe mitjana

  • La classe mitjana al Sudan del Sud no sols està desapareixent. S’està arruïnant.
  • 9 September 2016. Juba: Tabitha Eliaba, director of the Human Resources centre at the Juba University, South Sudan, is pictured in a classroom. Tabith, 43 years old, has 5 children and earns 13,000 South Sudanese pounds every month (less than 200 US dollars). Photo by Albert Gonzalez Farran9 September 2016. Juba: Tabitha Eliaba, director of the Human Resources centre at the Juba University, South Sudan, is pictured in a classroom. Tabith, 43 years old, has 5 children and earns 13,000 South Sudanese pounds every month (less than 200 US dollars). Photo by Albert Gonzalez Farran

    Tabitha, professora d’universitat, cobra 200 dòlars al mes amb què ha de mantenir cinc fills. Foto de l’Albert González Farran

     
    Les recents investigacions de la plataforma The Sentry denuncien que líders polítics del Sudan del Sud han fet “desaparèixer” durant els darrers anys milers de milions de dòlars procedents de l’ajuda internacional i ara llueixen sense vergonya habitatges de luxe a l’estranger, comptes bancaris milionaris i viatges de plaer en primera classe i hotels de cinc estrelles.
    Mentrestant, el país està arrossegant una de les crisis humanitàries més dures de la història i del planeta. Amb una inflació que ja supera el 800%, cinc milions de persones amb necessitat alimentària urgent i 2,5 milions de desplaçats i refugiats per culpa d’una guerra civil inacabable, el país està en fallida total.
    I la realitat més trista és que els ciutadans de classe mitjana, aquells que tenen feines estables i més o menys importants, i que se’ls suposa el motor per treure el país del pou, no sols estan desapareixent, sinó que també s’estan arruïnant. Metges, professors, funcionaris, empresaris… tenen uns sous tan ridículs que no serveixen ni per cobrir les despeses mèdiques o l’aigua potable de les seves famílies.
    Betty, una infermera que fa 24 anys treballa a un hospital de Juba, té ara un sou devaluat de 10 dòlars al mes, però en fa quatre que no cobra perquè no hi ha diners a les arques del ministeri. Moses, que regenta una parada de fruita al centre de la ciutat, ha enviat la seva família a Uganda perquè en qualitat de refugiats tindran menjar assegurat; i Tabitha, una professora d’universitat amb un sou “alt” de gairebé 200 dòlars al mes, ha de resar perquè els seus fills no es posin malalts i facin perillar l’economia familiar.
    La classe pobra està augmentant de forma desesperada al país més jove del món i aviat ja no quedarà ningú per remuntar-ho.

    Podeu llegir l’article sencer aquí (en anglès).

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents