Crisi

Sense esmorzar

  • La inseguretat alimentària al Sudan del Sud afecta ja a sis milions de persones, la meitat de la població.
  • Un nen arrossega una branca cap a la cuina de l’escola de primària d’Aber (Sudan del Sud). Foto de l’Albert González Farran – WTI


     
    Un vailet de poc més de set anys arrossega una branca enorme cap a la seva escola d’Aber, un poble perdut a la regió de Lakes, al Sudan del Sud. L’escena és entranyable, perquè respon a l’obligació que els estudiants tenen cada matí abans de començar les classes. Es tracta de la condició dels professors perquè les cuineres puguin preparar l’esmorzar dels alumnes, sovint l’únic àpat que tenen en tot el dia.

    Però aquest jove vailet no sap que avui es quedarà sense esmorzar. El matí ha estat plujós a Aber i tota la llenya que els nens i nenes han portat és humida. Les cuineres no la poden fer servir i han decidit no treballar.

    Però ningú es queixa. Tothom a classe i demà serà un altre dia.

    Les espigoladores del Sudan del Sud

  • La gana fa que molts sud sudanesos s’ajupin sense manies per aprofitar la darrera engruna de menjar.
  • Una dona recull els grans que han caigut durant la distribució humanitària de cereals a Ganyiel, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – AFP.


     
    Anys enrere vaig veure el documental Els Espigoladors i l’Espigoladora, d’Agnès Varda, un treball que sempre he tingut imprès a la retina. Tracta de tots aquests col·lectius que es dediquen a recollir i aprofitar allò que altres llencen. Des de l’instant que vaig veure la pel·lícula, m’he trobat amb espigoladors per tot arreu on he viatjat, però mai tants com al Sudan del Sud. Aquí, la darrera engruna té una vàlua que en altres llocs no es té en consideració. Ampolles buides de plàstic, aigua entollada, bosses i diaris… i sobretot, en llocs on les organitzacions humanitàries distribueixen menjar, sempre hi ha un grup d’espigoladores que s’ajupen per recollir els grans de blat que han quedat perduts per terra. És una tasca que per a uns frega els límits de la dignitat humana, però per a altres és una lliçó d’aprofitament de tot el que es malbarata.

    Arruïnats de classe mitjana

  • La classe mitjana al Sudan del Sud no sols està desapareixent. S’està arruïnant.
  • 9 September 2016. Juba: Tabitha Eliaba, director of the Human Resources centre at the Juba University, South Sudan, is pictured in a classroom. Tabith, 43 years old, has 5 children and earns 13,000 South Sudanese pounds every month (less than 200 US dollars). Photo by Albert Gonzalez Farran9 September 2016. Juba: Tabitha Eliaba, director of the Human Resources centre at the Juba University, South Sudan, is pictured in a classroom. Tabith, 43 years old, has 5 children and earns 13,000 South Sudanese pounds every month (less than 200 US dollars). Photo by Albert Gonzalez Farran

    Tabitha, professora d’universitat, cobra 200 dòlars al mes amb què ha de mantenir cinc fills. Foto de l’Albert González Farran

     
    Les recents investigacions de la plataforma The Sentry denuncien que líders polítics del Sudan del Sud han fet “desaparèixer” durant els darrers anys milers de milions de dòlars procedents de l’ajuda internacional i ara llueixen sense vergonya habitatges de luxe a l’estranger, comptes bancaris milionaris i viatges de plaer en primera classe i hotels de cinc estrelles.
    Mentrestant, el país està arrossegant una de les crisis humanitàries més dures de la història i del planeta. Amb una inflació que ja supera el 800%, cinc milions de persones amb necessitat alimentària urgent i 2,5 milions de desplaçats i refugiats per culpa d’una guerra civil inacabable, el país està en fallida total.
    I la realitat més trista és que els ciutadans de classe mitjana, aquells que tenen feines estables i més o menys importants, i que se’ls suposa el motor per treure el país del pou, no sols estan desapareixent, sinó que també s’estan arruïnant. Metges, professors, funcionaris, empresaris… tenen uns sous tan ridículs que no serveixen ni per cobrir les despeses mèdiques o l’aigua potable de les seves famílies.
    Betty, una infermera que fa 24 anys treballa a un hospital de Juba, té ara un sou devaluat de 10 dòlars al mes, però en fa quatre que no cobra perquè no hi ha diners a les arques del ministeri. Moses, que regenta una parada de fruita al centre de la ciutat, ha enviat la seva família a Uganda perquè en qualitat de refugiats tindran menjar assegurat; i Tabitha, una professora d’universitat amb un sou “alt” de gairebé 200 dòlars al mes, ha de resar perquè els seus fills no es posin malalts i facin perillar l’economia familiar.
    La classe pobra està augmentant de forma desesperada al país més jove del món i aviat ja no quedarà ningú per remuntar-ho.

    Podeu llegir l’article sencer aquí (en anglès).

    El pitjor enemic del Sudan del Sud

  • Mentre l’ajuda humanitària es veu cada cop més limitada, el país pot afrontar aviat una cruel onada de fam.
  • 9 February 2016. Juba: A nurse weights Ojum Mai (2,5) at Al Sabbah Children Hospital in Juba, South Sudan, on February 9, 2016. The child suffers a severe malnutrition and is going to receive a feeding program at the health centre.  South Sudan is facing unprecedented levels of food insecurity, as 2.8 million people – nearly 25 percent of the country’s population – remain in urgent need of food assistance, and at least 40,000 people are on the brink of catastrophe, three UN agencies warned. The Food and Agriculture Organization of the United Nations (FAO), the United Nations Children’s Fund (UNICEF) and the World Food Programme (WFP) stressed that these numbers are particularly worrisome because they show an increase in hunger during the post-harvest period – a time when the country is traditionally most food secure. The number of food insecure people is expected to peak during the coming lean season – traditionally worst between April and July – when food availability is lowest.  Humanitarian partners have released an update to the Integrated Food Security Phase Classification (IPC) analysis, which projects that the lean season will start early this year, and the hunger period will be longer than in previous years.   PHOTO UNICEF / ALBERT GONZALEZ FARRAN

    Un infermer pesa un nen amb greu desnutrició a l’hospital Al Sabbah de Juba, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF


     
    Un recent article a l’edició africana digital de la revista Forbes (en francès) em va fer reflexionar com és de cruel l’existència de la gent del Sudan del Sud, que a més de patir una llarga guerra fratricida, desplaçaments, epidèmies, manca de recursos i una cruenta crisi econòmica, ha d’afrontar també una de les pitjors agonies per a un ésser viu: la gana.

    Agències de les Nacions Unides adverteixen que prop de 3 milions de persones, una quarta part de la població, sofreixen una “necessitat urgent d’ajuda alimentària”, i que 40.000 ja són “a la vora de la catàstrofe “. Què queda doncs després d’aquestes xifres? Doncs només incrementar-les una mica més, que és força probable, i concloure amb la mort, que és el resultat final de tot aquest sense sentit.

    Quant de temps haurem d’esperar per replantejar-nos l’ordre mundial i afrontar amb més profunditat les crisis, no sols al Sudan del Sud, si no a tants altres llocs del món que estan sofrint la barbàrie d’unes polítiques egoistes i un mercat deshumanitzat?

    Visiteu aquí el darrer reportatge gràfic sobre el tema.

    Aquesta estúpida crisi no s’ha acabat

  • Molts, sobretot els polítics, presumeixen que el país s’està recuperant de la crisi. I no saben que el carrer explica una altra realitat.
  • 21 May 2015. Barcelona:  (Left) Yaya Ouahara collects food distributed by the local NGO Bona Voluntat en Acció, in Barcelona, as part of the food support program to help migrants and people at risk of exclusion. Yaya, 36 years old from Ivory Coast, arrived to Spain in 2009 by a small boat and after three years traveling through Africa. Yaya fled the civil war in his country and he recently got residence permit to stay in Spain permanently. Photo by Albert Gonzalez Farran, CCAR

    Un usuari de l’ONG Bona Voluntat en Acció de Barcelona recull menjar com a part del programa de suport alimentari per a immigrants i gent amb risc d’exclusió. Foto de l’Albert González Farran, CCAR


     
    Malgrat que les xifres macro-econòmiques són l’argument per a aquells que creuen que ens estem recuperant, és obvi que passejar-se pels carrers de Barcelona o de qualsevol altra ciutat espanyola ens ensenya una realitat ben diferent.
    La pobresa ha arribat a uns extrems que s’està convertint en un fet ben normal i quotidià. Ens estem acostumant massa a veure gent dormint als caixers automàtics, als parcs o als porxos dels edificis; joves i grans remenant dins els contenidors de brossa per veure què n’aprofiten; immigrants que són injustament acusats d’espoliar el nostre moribund estat del benestar; i, fins i tot, petits comerciants que supliquen ajuda als seus propis clients. El quadre és demolidor.
    Hem assolit una dinàmica en què els que tenen diners ja no veuen els que no en tenen. I els que no en tenen, viuen amb una resignació que fa mal. I mentre, aquells que han convertit la nostra societat en un mercat, celebren que aquesta estúpida crisi ja s’està acabant.

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents