Cultura

Què fas?
16 November 2016. Aweil: Medair staff member, William Deng (18), is pictured at home after a day work at the the feeding centre (outpatient therapeutic programming) run by Medair in Aweil, South Sudan. Alarming levels of malnutrition and a severe malaria outbreak are putting thousands of lives at risks in Northern Bahr el Ghazal, South Sudan. A full-scale emergency response has been launched by the humanitarian community. Medair, an international emergency relief and recovery organisation, is part of this response and is providing emergency nutrition and health services, safe water, and sanitation and hygiene support. The emergency levels of malnutrition are compounded by a malaria upsurge in the past weeks and the limited access to water and sanitation facilities. The prevalence of malaria cases in the area has increased by 400 percent in nine weeks’ time. The limited availability of essential drugs and the small number of staff in health facilities have made it very difficult for people to receive adequate treatment in time unless they have enough money to pay. Medair’s emergency response team is providing critical services to the most vulnerable in the area. In the past weeks, the team has set up three emergency nutrition clinics to treat children under five with acute malnutrition and is aiming to establish four additional sites. The team is also providing emergency water, sanitation, and hygiene services and has opened a malaria treatment centre in Aweil town. Photo by Albert Gonzalez Farran - MEDAIR

William Deng, un jove de 18 anys a la seva cabana d’Aweil, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – Medair.

 
Aquesta és la conversa que vaig tenir ahir amb el William Deng, un treballador humanitari de 18 anys que viu en una petita cabana amb la seva família als afores d’Aweil, al Sudan del Sud:

– Què fas quan acabes de treballar?
– Vaig a collir llenya amb el meu pare.
– Sí. D’acord. Però què fas en el teu temps lliure?
– Sóc a casa.
– Sí, ja. Però què fas a casa?
– ?
– Em refereixo a si fas alguna cosa. Com llegir…
– Ah! Ja ho entenc. No. No llegeixo. No tinc llibres.
– Escrius, escoltes la ràdio, jugues a cartes?
– No tinc paper, ni ràdio, ni cartes…
– I què fas en el teu temps lliure?
– Sóc a casa.

Fa uns anys, un veterà cooperant que viu a Etiòpia em va assegurar que en moltes llengües locals africanes la paraula “avorriment” ni tan sols existeix. Potser el mot el van inventar empreses que volen vendre llibres, paper, ràdios i cartes per fer-nos veure que si no en consumim estarem perdudament avorrits. Però a mi el William no em va semblar que estigués avorrit…

Un crit de guerra o una vella desagradable

Sports for peace

L’anciana d’aquesta fotografia és una Hakamat, que en la tradició de les tribus àrabs del Darfur (al Sudan) és aquella dona que recita cançons de guerra per esperonar els homes que van al front. Sortosament, és un costum que està quedant progressivament en desús i es practica més aviat en festes culturals per invocar la memòria històrica.
La fotografia mostra l’agressivitat emocional amb què les Hakamat solen interpretar els seus cants de guerra i en els seus trets facials es poden llegir l’entusiasme i l’orgull per un paper molt important dins la seva comunitat.
Però aquesta és només la meva lectura. En poden haver d’altres, algunes tan contraposades com les que he rebut d’alguns companys sudanesos. Segurament per les diferències culturals, acadèmiques i de gust estètic, la seva reacció és la de girar la cara quan veuen aquesta anciana fotografiada tant de prop i la descriuen com una vella desagradable amb uns gestos grotescos que no li fan justícia.
Penso que no he atemptat contra la dignitat d’aquesta Hakamat al publicar el seu retrat si explico que hi he posat tota la meva sinceritat i respecte. Que la meva vinculació al món occidental crei percepcions contràries en altres cultures hauria de ser sols una mostra de la diversitat d’aquest món en què vivim.

Entre la tragèdia i la comèdia

World Theatre Day World Theatre Day

Avui és el Dia Mundial del Teatre, una efemèride marcada per l’Institut Internacional del Teatre.
Per commemorar-ho i ilustrar-ho des del Darfur, he fet una sessió de fotografies amb la companyia de teatre Marafi d’El Fasher (la capital del Darfur Nord).
Inspirat en el concepte de les màscares gregues de la tragèdia i la comèdia, he volgut expressar la meva interpretació de la doble realitat del Darfur, aquella que viu un conflicte llarg i doloròs i, a la vegada, un entramat de riqueses que li donen esperança.
La fotografia dels actors amb posat seriós exemplifica la cara més dura del Darfur, aquella en què viuen uns dos milions de persones en campaments de desplaçats, aquella en què molts moren i en què soldats, milícies i grups armats combaten pel control del territori.
La fotografia dels actors somrient, amb la presència no accidental d’una noia (la directora Zamiha Abdulmunim), representa la cara optimista d’aquest poble, aquella en què, malgrat les penes i els sacrificis, segueix endavant en la seva carrera social, econòmica i cultural.
Al cap i a la fi, la tragicomèdia del Darfur, aquesta coexistència de dues realitats ben contraposades, respon a una rica complexitat que la fa interessant.

Temps sota control

Darfur (Sudan)

L’Àfrica ens ensenya moltes coses i d’entre elles la més destacada és el seu sentit del temps. Són molts els testimonis d’occidentals que han après a controlar el rellotge després d’una bona temporada a l’“escola africana”. I és que les presses que ens imposa el dia a dia de les grans capitals europees ens converteixen en presoners d’una maquinària que ens aliena. No hi ha escapatòria possible si no és a través d’una revolta valenta que comença en nosaltres mateixos. Si no som capaços d’entendre que de vida només n’hi ha una i que cal saber administrar-nos el seu compàs al nostre gust, veurem com passen els anys sense adonar-nos que no n’hem tingut mai el control. I això ho saben fer molt bé els africans. Com escriu el periodista polonès Richard Kaputxinski al seu llibre Eben, “a l’Àfrica el temps pertany a les persones”.
Sota el paraigües d’un arbre centenari (la seva ombra sol ser sempre el lloc on es prenen les grans decisions), els habitants del Darfur saben com fer-se els amos del seu temps. Dormen, pensen, parlen, beuen te, escolten, miren… tot amb moviments lents i pausats, sense estridències ni presses. Passen hores i hores sota l’ombra d’aquest arbre sense res més a fer que viure per ells mateixos. Qualsevol podria pensar que estan perdent el temps. Però no. El guanyen!
En una darrera visita al camp de desplaçats d’Abu Shouk (nord Darfur), vam preguntar a un grup d’homes de mitjana edat quina és la seva activitat durant les hores d’esbarjo. I ells van respondre que cap. Aquest no-fer-res té un significat ben diferent del que estem acostumats, perquè suposa el “viure” en la seva plena essència. Les hores lliures són, ni més ni menys, per viure-les. I així ho fan els sudanesos en tota la seva expressió. Si no tenen res a fer, per què han der alguna cosa? Si és el seu moment de llibertat i d’esbarjo, per què s’han de buscar ocupacions?
En la cultura d’aquesta gent s’aprèn aviat que és absurd buscar-se activitats en moments que no cal. No els preocupa deixar fluir les hores, assaborint-les fins al moll de l’os i gaudint d’un compàs que va més enllà del sentit d’una responsabilitat fictícia. Saben que no estan perdent el temps, perquè tenen tot el temps del món.

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents