Cultura

Vida després del suïcidi

  • La fotògrafa Patrícia Esteve ha obert una exposició sobre el suïcidi a Nairobi (Kenya), on és considerat un crim
  • © Patricia Esteve

    Msingizi, un jove kenyà amb tendències suïcides. Foto de la © Patrícia Esteve


     
    Out of This Life (Fora d’aquesta Vida) és un projecte fotogràfic conceptual i molt personal sobre el suïcidi. La fotògrafa catalana Patrícia Esteve exhibeix aquest treball al Kenya Cultural Centre a Nairobi, en un país on el suïcidi està prohibit. Segons el Codi Penal de Kenya, “qualsevol persona que intenti matar-se és culpable d’un delicte menor”, amb penes de fins a dos anys de presó! A més, també hi ha l’estigma social per als que ho intenten o els seus familiars, normalment marginats per la comunitat. Moltes persones pensen que les tendències suïcides són contagioses.
    La valentia de la Patrícia no només és exhibir aquest tabú a Kenya i convidar a la societat a “parlar de suïcidi” obertament. També és atrevit crear imatges d’un tema tan difícil. Com que molts testimonis prefereixen estar a l’anonimat i d’altres ja no estan vius, unes imatges conceptuals i creatives ajuden a mostrar la perspectiva (i la sensibilitat) de la Patrícia sobre aquest tema: un cel estrellat, un conjunt de retalls de diaris, un arbre a contrallum, notes de comiat, un vaixell de paper. Una col·lecció d’imatges boniques que aporten esperança i poesia, com la que mostra la solitud de l’activista gai George Barassa, postrat sobre el matalàs d’una casa-refugi. Una foto genial!

    © Patrícia Esteve

    Sense saber res de res

  • Les operacions internacionals a l’Àfrica evidencien sovint la falta d’entesa entre tots plegats.
  • El guàrdia local de l’antiga base de l’ONU a Tubmanburg (Libèria). Foto de l’Albert González Farran – UNMIL


     
    El Joseph (nom inventat) és un home que viu a les antigues instal·lacions de l’ONU a Tubmanburg, a Libèria. És un petit poble que la missió de pau (UNMIL) ja va deixar fa més d’un any en virtut del seu replegament final. El Joseph i la seva família fan de vigilants informals d’aquest campament que, des que pertany al Govern local, no sembla tenir cap viabilitat.
    Un bon dia, un convoi de cascos blaus fa una parada en aquesta vella base per descansar-hi. Després de fer una inspecció del lloc, els cascos blaus troben un hort i decideixen collir algunes verdures per menjar-se-les. Però no sabien que pertanyien al Joseph i a la seva família. Força empipat, el bon home s’acosta als cascos blaus per explicar-los, tot i les diferències lingüístiques, que allò era seu.
    – Ni tan sols m’heu demanat permís! -s’exclama el bon home.
    Poca estona després, els cascos blaus tornen carregats d’oli, de sucs, de medicines… tot per a ell. Demanen disculpes i marxen mig avergonyits. Però just quan deixaven ja definitivament el vell campament, el Joseph es torna a empipar amb els cascos blaus.
    – Molt bé. M’heu tornat el que m’heu pres. Però ara marxeu sense donar-me res de veritat?
    Massa tard. El convoi ja està en marxa i els cascos blaus se’l miren des dels seus vehicles amb cares desconcertades. I el Joseph es queda amb la paraula a la boca, tampoc sense entendre res.
    L’escena és l’autèntica representació del que passa quan la comunitat internacional opera en territoris on ni uns ni altres saben res de res. Ni tan sols fan l’esforç.

    Què fas?
    16 November 2016. Aweil: Medair staff member, William Deng (18), is pictured at home after a day work at the the feeding centre (outpatient therapeutic programming) run by Medair in Aweil, South Sudan. Alarming levels of malnutrition and a severe malaria outbreak are putting thousands of lives at risks in Northern Bahr el Ghazal, South Sudan. A full-scale emergency response has been launched by the humanitarian community. Medair, an international emergency relief and recovery organisation, is part of this response and is providing emergency nutrition and health services, safe water, and sanitation and hygiene support. The emergency levels of malnutrition are compounded by a malaria upsurge in the past weeks and the limited access to water and sanitation facilities. The prevalence of malaria cases in the area has increased by 400 percent in nine weeks’ time. The limited availability of essential drugs and the small number of staff in health facilities have made it very difficult for people to receive adequate treatment in time unless they have enough money to pay. Medair’s emergency response team is providing critical services to the most vulnerable in the area. In the past weeks, the team has set up three emergency nutrition clinics to treat children under five with acute malnutrition and is aiming to establish four additional sites. The team is also providing emergency water, sanitation, and hygiene services and has opened a malaria treatment centre in Aweil town. Photo by Albert Gonzalez Farran - MEDAIR

    William Deng, un jove de 18 anys a la seva cabana d’Aweil, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – Medair.

     
    Aquesta és la conversa que vaig tenir ahir amb el William Deng, un treballador humanitari de 18 anys que viu en una petita cabana amb la seva família als afores d’Aweil, al Sudan del Sud:

    – Què fas quan acabes de treballar?
    – Vaig a collir llenya amb el meu pare.
    – Sí. D’acord. Però què fas en el teu temps lliure?
    – Sóc a casa.
    – Sí, ja. Però què fas a casa?
    – ?
    – Em refereixo a si fas alguna cosa. Com llegir…
    – Ah! Ja ho entenc. No. No llegeixo. No tinc llibres.
    – Escrius, escoltes la ràdio, jugues a cartes?
    – No tinc paper, ni ràdio, ni cartes…
    – I què fas en el teu temps lliure?
    – Sóc a casa.

    Fa uns anys, un veterà cooperant que viu a Etiòpia em va assegurar que en moltes llengües locals africanes la paraula “avorriment” ni tan sols existeix. Potser el mot el van inventar empreses que volen vendre llibres, paper, ràdios i cartes per fer-nos veure que si no en consumim estarem perdudament avorrits. Però a mi el William no em va semblar que estigués avorrit…

    Un crit de guerra o una vella desagradable

    Sports for peace

    L’anciana d’aquesta fotografia és una Hakamat, que en la tradició de les tribus àrabs del Darfur (al Sudan) és aquella dona que recita cançons de guerra per esperonar els homes que van al front. Sortosament, és un costum que està quedant progressivament en desús i es practica més aviat en festes culturals per invocar la memòria històrica.
    La fotografia mostra l’agressivitat emocional amb què les Hakamat solen interpretar els seus cants de guerra i en els seus trets facials es poden llegir l’entusiasme i l’orgull per un paper molt important dins la seva comunitat.
    Però aquesta és només la meva lectura. En poden haver d’altres, algunes tan contraposades com les que he rebut d’alguns companys sudanesos. Segurament per les diferències culturals, acadèmiques i de gust estètic, la seva reacció és la de girar la cara quan veuen aquesta anciana fotografiada tant de prop i la descriuen com una vella desagradable amb uns gestos grotescos que no li fan justícia.
    Penso que no he atemptat contra la dignitat d’aquesta Hakamat al publicar el seu retrat si explico que hi he posat tota la meva sinceritat i respecte. Que la meva vinculació al món occidental crei percepcions contràries en altres cultures hauria de ser sols una mostra de la diversitat d’aquest món en què vivim.

    Entre la tragèdia i la comèdia

    World Theatre Day World Theatre Day

    Avui és el Dia Mundial del Teatre, una efemèride marcada per l’Institut Internacional del Teatre.
    Per commemorar-ho i ilustrar-ho des del Darfur, he fet una sessió de fotografies amb la companyia de teatre Marafi d’El Fasher (la capital del Darfur Nord).
    Inspirat en el concepte de les màscares gregues de la tragèdia i la comèdia, he volgut expressar la meva interpretació de la doble realitat del Darfur, aquella que viu un conflicte llarg i doloròs i, a la vegada, un entramat de riqueses que li donen esperança.
    La fotografia dels actors amb posat seriós exemplifica la cara més dura del Darfur, aquella en què viuen uns dos milions de persones en campaments de desplaçats, aquella en què molts moren i en què soldats, milícies i grups armats combaten pel control del territori.
    La fotografia dels actors somrient, amb la presència no accidental d’una noia (la directora Zamiha Abdulmunim), representa la cara optimista d’aquest poble, aquella en què, malgrat les penes i els sacrificis, segueix endavant en la seva carrera social, econòmica i cultural.
    Al cap i a la fi, la tragicomèdia del Darfur, aquesta coexistència de dues realitats ben contraposades, respon a una rica complexitat que la fa interessant.

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents