Curaire

Entre la fe i la tradició

Traditional Medicine

La religió, sigui quina sigui, té sempre una doble la cara. La més oficial, aquella que està escrita als llibres sagrats i que prediquen els seus líders. I la més profana, en què tothom hi creu però que pocs volen admetre. Em refereixo a aquella medicina ancestral practicada per bruixots i remeiers d’arreu del món. I el Darfur no n’és pas una excepció.
Malgrat l’estricta presència de l’Islam a la societat sudanesa (el país està governat per la ‘sharia’, la llei islamica que prohibeix l’alcohol, imposa el mocador femení i castiga les conductes indecents), hi ha la creença de què hi ha problemes que es poden resoldre sense haver de passar per la voluntat de Déu. Remeis contra les malalties, les armes, els problemes econòmics i, fins i tot, els mals d’amor són a les mans del ‘fakih’, nom amb què es coneixen els remeiers de llarga tradició ancestral. És un ofici que s’aprèn amb la genètica (es transmet de pares a fills) i que, segons ells, s’ha de practicar amb honestedat i amb un coneixement profund del Corà, el llibre sagrat dels musulmans. I és que a la bruixeria sempre hi és present el component religiós.
Els ‘hijabs’ (els amulets fets de pell de cabra) i les pòcimes de tinta i aigua estan fets amb missatges del Corà escrits a consciència pel ‘fakih’ i pensats exclusivament per al mal del seu client.
Molts diuen que aquesta tradició és una autèntica ximpleria, però tots la practiquen. No fos cas…

Esquizofrènia religiosa

Curaire peruà

La gent del Perú viu entre dues tradicions. La que arrenca de mil·lennis enrere, quan les civilitzaciones inques i pre-inques habitaven aquestes terres; i la dels conqueridors espanyols que van imposar-los la seva cultura. Ara, en ple segle XXI, aquestes dues realitats conviuen plenament i entre la gent es desprén una autèntica esquizofrènia religiosa. Les creences ancestrals dels avantpassats aimares i quètxues conviuen amb sorpresa amb la fe catòlica més fervorosa.
Pràcticament el 90% dels peruans van regularment a missa i tenen una vocació sincera per Déu, Jesucrist, l’Esperit Sant i les verges. Compleixen amb els preceptes de l’Església Catòlica, organitzen sovint processons pels carrers dels pobles i ciutats i no obliden mai resar pels sants quan desitgen un bon futur.
Però a la vegada no obliden les pràctiques que han perviscut de generació en generació. Creuen en els ‘apus’ (els déus que viuen a les muntanyes), s’encomanen sovint als esperits benignes i practiquen tota mena de rituals per curar malalties impossibles i solucionar conflictes personals. Els pagaments a la mare terra (‘pachamama’ en llengua quètxua), les invocacions i, fins i tot, els sacrificis d’animals són pràctiques habituals que són respectades per les autoritats eclesiàstiques.
A la imatge superior, un mestre sanador de Puno (Perú) celebra un ritual amb un conillet d’Índies (‘cuy’ en llengua local). Aquest animal se sol sacrificar per arreglar tota mena de problemes de la gent.

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents