Darfur

Volant estels entre ‘haboobs’

Actualment es compleixen dues condicions bàsiques perquè els nens puguin omplir d’estels el cel del Darfur: les vacances escolars i la temporada dels haboobs, les típiques tormentes de vent i sorra que es formen gairebé a diari.
Fets amb una carcassa de canyes i embolicats amb restes de bosses de plàstic, els estels resulten una decoració ben quotidiana al Darfur, fins i tot als campaments de desplaçats.
Com a l’exitosa novel·la El caçador d’estels (The Kite Runner) de Khaled Hosseini, aquestes joguines sobrevolen una regió ben agitada i cruent, però vull creure que també són la projecció dels somnis de les noves generacions del Darfur que volen un futur amb llibertat.

Amb la cultura de l’aigua des de ben petits

Aigua al Darfur

Durant els darrers anys he fotografiat la manca d’aigua al Darfur de diverses maneres: llargues cues als pous, infants bebent amb deler, animals esquelètics o morts i abandonats, agricultors treballant en terres àrides i esquerdades… Però és el primer cop que aconsegueixo una imatge tan autèntica com aquesta.
La vaig fer fa pocs dies al campament de desplaçats de Zam Zam, al Darfur Nord, en un nou assentament on centenars de famílies han arribat recentment fugint dels atacs a les seves poblacions. Quan em passejava per la zona, em vaig trobar dos infants dins una petita cabana feta de retalls de roba i plàstics. No hi havia cap adult a la vora. Els germans, un nen i una nena, van sobtar-se amb la meva arribada. No passa cada dia que de sobte els aparegui un home blanc amb dues càmeres immenses penjades al coll. I la seva primera reacció va ser abraçar-se amb força a les garrafes d’aigua que provablement la seva mare havia portat a “casa” després d’una llarga caminada. “No t’acostis que aquesta aigua és nostra”, em deien els jovenets amb la seva expressió. Amb la màxima educació i respecte, els vaig fotografiar i me’n vaig distanciar.
No em podia perdre aquest gran missatge que m’estaven donant. Els nens del Darfur, com aquests dos, tenen molt clara la importància de l’aigua al seu país. L’escassedat n’ha donat un preu molt alt i totes les generacions del Darfur creixen educats amb uns valors sòlids en la seva defensa i preservació. Seria genial que aquesta cultura fos exportable!

Un crit de guerra o una vella desagradable

Sports for peace

L’anciana d’aquesta fotografia és una Hakamat, que en la tradició de les tribus àrabs del Darfur (al Sudan) és aquella dona que recita cançons de guerra per esperonar els homes que van al front. Sortosament, és un costum que està quedant progressivament en desús i es practica més aviat en festes culturals per invocar la memòria històrica.
La fotografia mostra l’agressivitat emocional amb què les Hakamat solen interpretar els seus cants de guerra i en els seus trets facials es poden llegir l’entusiasme i l’orgull per un paper molt important dins la seva comunitat.
Però aquesta és només la meva lectura. En poden haver d’altres, algunes tan contraposades com les que he rebut d’alguns companys sudanesos. Segurament per les diferències culturals, acadèmiques i de gust estètic, la seva reacció és la de girar la cara quan veuen aquesta anciana fotografiada tant de prop i la descriuen com una vella desagradable amb uns gestos grotescos que no li fan justícia.
Penso que no he atemptat contra la dignitat d’aquesta Hakamat al publicar el seu retrat si explico que hi he posat tota la meva sinceritat i respecte. Que la meva vinculació al món occidental crei percepcions contràries en altres cultures hauria de ser sols una mostra de la diversitat d’aquest món en què vivim.

Entre la tragèdia i la comèdia

World Theatre Day World Theatre Day

Avui és el Dia Mundial del Teatre, una efemèride marcada per l’Institut Internacional del Teatre.
Per commemorar-ho i ilustrar-ho des del Darfur, he fet una sessió de fotografies amb la companyia de teatre Marafi d’El Fasher (la capital del Darfur Nord).
Inspirat en el concepte de les màscares gregues de la tragèdia i la comèdia, he volgut expressar la meva interpretació de la doble realitat del Darfur, aquella que viu un conflicte llarg i doloròs i, a la vegada, un entramat de riqueses que li donen esperança.
La fotografia dels actors amb posat seriós exemplifica la cara més dura del Darfur, aquella en què viuen uns dos milions de persones en campaments de desplaçats, aquella en què molts moren i en què soldats, milícies i grups armats combaten pel control del territori.
La fotografia dels actors somrient, amb la presència no accidental d’una noia (la directora Zamiha Abdulmunim), representa la cara optimista d’aquest poble, aquella en què, malgrat les penes i els sacrificis, segueix endavant en la seva carrera social, econòmica i cultural.
Al cap i a la fi, la tragicomèdia del Darfur, aquesta coexistència de dues realitats ben contraposades, respon a una rica complexitat que la fa interessant.

Els somriures s’esgoten

New displacement in South Darfur

És ben estrany veure un nen sense un somriure. Al Darfur, malgrat les dificultats i mancances que molts d’ells sofreixen, sempre tenen a punt una broma, un saltiró o una rialla quan algú els vol fotografiar. Però ahir va ser de les poques vegades que no en vaig veure gaires. Els nens que han arribat fa poc als campaments de desplaçats de Kalma i Al Salam, al Darfur Sud, fugint dels saquejos i atacs indiscriminats de les milícies, ja no els queda forces per somriure per a la foto. I això fa pensar que al Darfur, després de més de deu anys d’un avorrit i interminable conflicte, als nens se’ls està esgotant la paciència. L’alegria pròpia de la infància s’està esborrant de les seves cares de mica en mica. I fa por que això no tingui marxa enrere.
Aquesta darrera experiència m’ha recordat la recent campanya de l’ONG Save The Children amb un vídeo impactant. El somriure de la protagonista, una nena britànica que interpreta els mateixos efectes que pateix una de Síria, es va apagant a mesura que avança la història. Podeu veure aquest vídeo aquí.

Articles més antics
Articles més recents