Darfur

Tota una vida sobre les espatlles

WFP nutrition programs

Sempre he estat reticent de fer comparacions entre els països dels anomenats primer i tercer món. Crec que no són mai justes ni realistes. Però inconscientment no me n’he pogut estar després del meu darrer viatge a un centre comunitari del campament de desplaçats de Tawila, al Darfur Nord. Allí, les dones treballen dur en diversos projectes cooperatius i, moltes d’elles, ho fan amb els seus nadons literalment carregats a les seves espatlles. Mentre fabriquen maons, pots o altres utensilis domèstics, mentre cuinen o netegen o, fins i tot, quan estan treballant al camp, els seus infants dormen, ploren, riuen o simplement observen sobre les espatlles de les mares.
Al Darfur òbviament no hi ha “cangurs” per fer-se càrrec dels fills i quan aquests ja tenen l’edat per començar a caminar, les mares els deixen córrer lliurement amb la confiança que els membres de la comunitat tindran ulls per ells en tot moment.
És una sort de veure que encara hi ha maneres diferents de pujar la canalla!

Matant la gana a cop de volant

WFP food distribution

Condueixen uns camions gegants amb més de trenta tones de menjar per a les famílies desplaçades del Darfur, fan jornades maratonianes al volant, en rutes complicades tant per la seva orografia com pel perill de ser atacats en qualsevol moment per bandits i criminals. En acabar el dia, han de parar el seu llit just al costat del vehicle i buscar-se la vida per escalfar el menjar que han pogut arreplegar del mercat més proper. I al dia següent, abans de seguir la ruta, es renten la cara amb l’aigua del mateix camió. És la feina dels curtits conductors del Programa Mundial d’Aliments, uns herois anònims que per un salari d’uns cinc euros per dia treballat porten la felicitat a gairebé tres milions de persones, la majoria amuntegades en campaments.
Fa uns dies vaig acompanyar un d’aquests convois que, per recórrer una distància de menys de cent quilòmetres, va trigar prop de nou hores. Després d’avaries, punxades i altres imprevistos, deu camions amb més de 350 tones de menjar van arribar al campament de desplaçats de Nifasha, al Darfur Nord.
Se’m va caure la cara de vergonya quan un dels líders del campament, en veure’m saltar d’un dels camions, em va fer una abraçada i un petó al coll. Aquella rebuda em va semblar injusta perquè sabia que els seus autèntics mereixedors encara suaven per acostar els tràilers al millor lloc per descarregar l’ajuda humanitària.

Pau, desenvolupament i una foto que faci justícia

Displaced People in Shangil Tobaya

Al Darfur s’ha plantejat sovint la pregunta del milió d’euros: és necessària la pau abans d’invertir en desenvolupament? O cal desenvolupament per garantir la pau?
Avui en dia, quan ja han passat més de deu anys des que es va iniciar el conflicte al Darfur, aquesta pregunta ja ha deixat de ser vàlida. Des de fa molt de temps, els processos de pau i desenvolupament s’estan donant de forma simultània i hem d’admetre que en aquesta regió d’Àfrica segurament caldrà reconsiderar els paràmetres convencionals de la cooperació.
Mentre que encara els principals grups armats no han firmat cap acord amb el Govern i que les milícies segueixen saquejant tot el que troben, la població civil, així com també els centenars de milers de persones que viuen en campaments de desplaçats, no aturen el seu pas ferm cap al futur.
Com ja he escrit algun cop, la gent del Darfur és dura, persistent i incansable. Això queda demostrat quan veiem que, malgrat el conflicte armat, la societat segueix activa construint escoles i clíniques, conreant terres i alimentant el bestiar, formant universitaris i ideant nous models econòmics, ampliant serveis i aixecant edificis amb materials més eficients.
El progrés no s’atura al Darfur, malgrat les bombes i els fusells. Mentre la comunitat internacional ha de seguir prioritzant la necessitat d’abandonar les armes, no pot donar l’esquena al suport econòmic, tècnic i humà que la regió necessita per a un desenvolupament eficaç.
I amb tot això, també cal reorientar el nostre fotoperiodisme i fer que sigui un mirall fidel del Darfur. Sabem que imatges de nens desnodrits, mares desesperades, homes errants i soldats en lluita són una aposta segura d’èxit editorial. Però cal fer justícia a la complexa realitat del Darfur, a aquella que també ens mostra pagesos compromesos amb el medi ambient, mestres amb una gran preparació intel·lectual, artistes amb idees originals, enginyers amb gran capacitat i metges sobradament experts.

Líder de l’autosuperació

International Day of Persons with Disabilities

“Que sigui discapacitat no vol dir que sigui estúpid”, diu Salahdin Abderrahman Khissan, un jove cec de 17 anys originari de Korma, al Darfur. Pot semblar que està afirmant allò que és obvi, però Salahdin està convençut que la societat del Darfur encara té un llarg camí per recórrer en la comprensió de les necessitats reals dels discapacitats.
Malgrat la seva ceguesa, Salahdin estudia Psicologia a la Universitat de El Fasher i confia de llicenciar-se amb èxit. “La majoria pensa que som incapaços de fer front als reptes i assumir responsabilitats”, denuncia.
Salahdin és un clar exemple de superació personal. Fa anys, va fugir de la seva ciutat a causa del conflicte armat i actualment viu al campament de desplaçats d’Abu Shouk amb la seva família. Cada matí va sol a la universitat en transport públic. El seu únic suport és un bastó. “He rebut una bona formació sobre com usar-lo i ara ja no necessito ajuda dels meus familiars”, diu amb orgull.
A la universitat, ell no pot confiar en llibres ni bolígrafs ni ordinadors. Els materials en Braille no estan disponibles al Darfur. La solució està en una vella gravadora d’àudio que l’ajuda a repassar el que s’ha dit a classe.
“De vegades tinc problemes quan la gravadora falla o es queda sense bateria”, admet. Però, encara que sembli que tot va en la seva contra, aquest jove estudiant ja ha superat el primer semestre. “Els exàmens orals són l’única concessió que em donen a la universitat”, afegeix.
En la consecució del seu títol de psicòleg, Salahdin diu que es veu a si mateix com un líder responsable de desenvolupar una actitud més sensible envers la gent amb capacitats diferents en la societat del Darfur. Aquesta és la forma en què preveu el seu futur i està llest per assumir qualsevol obstacle en el camí cap a la realització del seu somni.
Diu que és molt conscient que el conflicte del Darfur fa que els discapacitats visquin un obstacle encara més gran que en molts altres països, però aquest jove valent es nega a usar aquest fet com una excusa per al fracàs. “Les lleis que protegeixen les persones amb discapacitats ja estan aprovades al Sudan”, ens recorda. “Només hem de pressionar per a la seva execució”.
Cada any, el 3 de desembre, se celebra el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitats per posar de relleu els problemes que enfronten i reconèixer les seves contribucions en un món en el qual no només estan marginats i privats dels seus drets, sinó que també estan qüestionats per la ignorància i la discriminació.

Durs com la pedra

Displaced families in Labado

Un gran amic sudanès em va dir una vegada que el poble del Darfur està fet d’una pasta especial. Cada cop que algú els fa caure, els darfurís es tornen a aixecar. I així cada cop que sofreixen un revès, tornen a posar-se d’empeus amb orgull i perseverància. Homes, dones, vells i infants, tots ells amb la dignitat que els caracteritza, reapareixen d’entre les runes amb l’objectiu de resistir. I així un cop, i un altre, i un altre, de forma indefinida. Són una gent dura i resistent, com la pedra mateixa de la terra que trepitgen.
Labado, que en la llengua local significa “amagatall”, és un llogarret situat al mig del no-res al Darfur Est, entre les ciutats de Nyala i El Daein. Allí, des dels enfrontaments que van esclatar entre l’exèrcit, les milícies i els moviments rebels el passat mes d’abril, la població local ha quedat desamparada. Tots han abandonat les seves llars i han instal·lat precàries cabanes al voltant del campament de les Nacions Unides. No tenen assistència mèdica, l’accés a l’aigua i al menjar està limitat i no poden seguir conreant les terres ni cuidar el seu bestiar per por de ser novament atacats. Però mentre que l’ajuda humanitària encara està per arribar, ells no es queden amb els braços creuats i busquen subsistir amb allò que gairebé no tenen. I ho aconsegueixen.
El mateix amic sudanès em va dir que l’únic que necessita la gent del Darfur és que la deixin en pau d’una vegada. Mai més ben dit. No són estúpids. Ells ja saben com sobreviure en la seva pròpia terra. El problema és que hi ha algú que sembla entossudit a fer-los caure tantes vegades com s’aixequin.

Articles més antics
Articles més recents