
Desplaçats
Fugir de l’infern amb un somriure
La història d’un nen que gairebé perd la infància després d’extraviar-se a la guerra del Sudan del Sud

Ramadà plora sol en un racó de l’escola on la seva família ha estat temporalment acollida. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF
Ramadà ElFaki té només cinc anys, però l’impacte de la guerra al Sudan del Sud és clarament visible. “Plora amb molta freqüència, tot just menja i està sempre sol,” diu el seu pare Mohammed molt preocupat.
Durant els combats que hi va haver a Juba el 8 de juliol, el noi es va perdre mentre fugia amb els seus pares i germans de la seva llar a Jebel, una de les zones més afectades. Ramadà va seguir la multitud d’altres famílies desplaçades que buscaven aixopluc d’entre les bales i les bombes. Va passar dues setmanes en una església, fins que algú el va reconèixer i va contactar els seus pares, que s’havien allotjat al campament de desplaçats de l’ONU. El seu pare es va embarcar en un llarg i perillós camí a peu fins a la ciutat per rescatar-lo. “Els soldats em van colpejar diverses vegades,” Mohammed recorda mostrant una cicatriu al front.
Els combats i la llarga separació han deixat Ramadà profundament afligit. “No ha dit una paraula des de llavors”, explica Mohammed.
El peatge que la família va haver de pagar no s’acaba aquí. Un altre fill, Hissen, de només tres anys, va passar tota una setmana a la muntanya amb els soldats rebels, que es van fer càrrec d’ell fins que el van portar al campament. Hores abans, la mare de Ramadà, Joyce Sunday, va donar a llum a trigèmins que van morir tots poc després de la fugida.

Ramadà juga sol amb una pissarra donada per UNICEF. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF
Mohammed, Joyce i els seus cinc fills viuen ara amb altres dues famílies desplaçades en un petita classe del col·legi del campament. És un espai que la comunitat ofereix temporalment als nouvinguts que no tenen lloc més on dormir. “La nostra casa està destruïda, pel que no podrem tornar fins d’aquí a molt temps”, diu Mohammed.
“Ramadà encara necessita temps per recuperar-se”, diuen experts psicòlegs. “Ha d’estar atès contínuament per la seva família i amics.” No obstant això, després de diverses setmanes, els seus primers somriures mostren certa esperança.

Ramadà somriu per primer cop jugant amb el seu germà. Foto de l’Albert González Farran
Llegiu la història completa aquí (en anglès).
Temps de males notícies
Després de l’esclat de nous enfrontaments armats, les males notícies al Sudan del Sud es repeteixen fins a la sacietat

Elisa Jon dóna el pit al seu fill Jal Fou (1 any) que pateix severa malnutrició a la clínica del campament de desplaçats de Juba, Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF
Alguns mitjans o col·legues em comenten que els fets que he estat fotografiant durant les darreres setmanes són massa repetitius: nens desnodrits i a les portes de la mort, desplaçaments massius, clíniques desbordades per epidèmies sobrevingudes, ferits de guerra, víctimes sexuals… Un dia darrere l’altre apareixen les mateixes imatges, les mateixes cares de decepció davant una realitat que converteix el Sudan del Sud en un país que ha perdut tota esperança. Si aquesta és la notícia, no podem obviar-la o deixar-la de denunciar pel sols fet que està ja massa repetida. O és que no és repetitiu veure titulars esportius cada setmana que gairebé sempre diuen el mateix? O no és repetitiu que el candidat Truman faci un estirabot darrere un altre en públic? O les vacances estivals dels famosos cada any?
Fa uns dies, el company Xavier Aldekoa, quan ja finalitzava la seva visita a Juba, em va explicar que aquest cop no tenia més remei que parlar dels mals estereotipats de l’Àfrica per descriure aquest país: pobresa, fam, violència. “Em sap greu, però ara mateix no veig cap altra realitat”, conclou.
Llegiu més al diari diari La Vanguardia (en castellà).
Fugir de la mort per caure en el menyspreu
No hi ha cap motiu que justifiqui les condicions indignes en què viuen molts desplaçats al Sudan del Sud

Una anciana cau al fang al campament de desplaçats de Malakal, al Sudan del Sud. © Albert González Farran – Metges Sense Fronteres (MSF)
Malakal, una ciutat que fa uns anys tenia un gran potencial econòmic al Sudan del Sud, és ara un paratge trist i desolat per culpa de la guerra civil. I la pitjor part els ha tocat a les desenes de milers de persones desplaçades que viuen en un campament que sovint no compleix amb les garanties per a una vida digna.
L’època de pluges està empitjorant una convivència que ja de per si era difícil. “Un campament de desplaçats no és un hotel”, diuen alguns. Però tampoc ha de ser un lloc on els nens juguen amb una barreja de fang, excrements i orina, on els gossos morts queden abandonats entre la gent, on els ancians i discapacitats rellisquen i cauen repetidament i on la malària i el còlera són un perill constant.
Ara, molts estan marxant del campament i migren cap al Sudan, al país veí. I no ho fan perquè la vida a Malakal sigui difícil, sinó perquè temen que ni tan sols la seva protecció està garantida. I després, als països desenvolupats, ens queixem de l’onada de refugiats…
Un Nadal per recordar
Una conversa commovedora amb la dona desplaçada que vol recordar el darrer Nadal per sempre més.

Nyajier Kuon, la dona desplaçada de Bentiu amb el barret de Pare Noel que li va regalar la seva filla. © Albert González Farran – AFP
A Bentiu, al nord del Sudan del Sud, hi ha el campament de desplaçats més gran del país. Hi viuen 120.000 persones que fugen d’una guerra civil que encara batega. I per tanta gent, tantes històries.
Com la de la senyora Nuakier Kuong, una àvia que va fugir dels atacs a la seva casa per refugiar-se al campament ara ja fa dos anys. Sota un sol de justícia, a més de 40 graus, a la senyora Nuakier se la veu passejant amb un barret de Pare Noel.
– Senyora, no té calor amb aquest barret?
– No me’l vull treure.
– Per què?
– Me’l va portar la meva filla el passat Nadal. Ella viu a Juba i gairebé no la veig mai.
– ?
– Portar-lo m’ajuda a recordar-la a totes hores.
Les vides dels desplaçats queden desbordades per la magnitud de la tragèdia. És tan gran el nombre de gent que pateix al Sudan del Sud, que és difícil recordar (i descobrir) que hi ha una emotiva història darrere de cadascú.
Por a les fotos
Crec que ja havia vist totes les reaccions possibles de la gent davant la meva càmera. Però no.

Una nena es tapa les orelles mentre una amiga juga amb el hula hoop al campament de desplaçats de Juba (Sudan del Sud). Foto de l’Albert González Farran
Durant els meus 17 anys de carrera, he fotografiat persones rient, plorant, cantant o sobreactuant. He fet fotos de gent que volia expressar les seves alegries i èxits, i d’altres que volien difondre els seus problemes i tristeses. Però encara no m’havia trobat la reacció de la nena d’ahir al campament de desplaçats de Juba, al Sudan del Sud.
Les seves amigues estaven jugant amb el hula hoop en un centre recreatiu per a nens desplaçats i just quan em posava la càmera en posició de disparar, la nena es tapava les orelles amb cara d’angoixa.
Els més de dos anys de guerra civil al país ja comencen a ser una llosa molt pesada per a una generació que ha viscut un drama des d’edats molt primerenques.
Un estudi recent diu que més del 60% de la població sud-sudanesa ha sofert la mort d’un familiar per culpa del conflicte. I en algunes poblacions, el percentatge frega el 100%. Unes xifres que fan entendre la reacció d’aquesta nena que es pensava que en lloc d’immortalitzar una escena, pensava que jo anava a provocar una escena mortal.