Desplaçats

Discapacitats i desplaçats

  • Als països que travessen greus dificultats, els més dèbils són els que ho paguen més car.
  • 29 October 2015. Juba: Levi Sunday, Chairman of the Equatoria State Union of the Visual Impaired (ESUVI), is reading a book written in Braille in the organization's office in Juba, South Sudan. ESUVI, stablished in 1985, has currently more than 800 members in Central Equatoria State and it organizes activities to train blind people to read Braille and use computers and other devices. However, the leaders of the organization reports that the blind in South Sudan don't have enough resources to implement their daily tasks and suffer social stigma. Photo by Albert Gonzalez Farran, AFP

    Levi Sunday, president de l’associació de cecs de Juba, Sudan del Sud, llegeix un llibre en Braille. Foto de l’Albert Gonzalez Farran, AFP

     
    S’aplica una llei natural molt dura en aquells llocs on hi ha injustícia, guerra o fam o tot a la vegada, com és el cas del Sudan del Sud.
Els discapacitats d’aquest país, cecs, sords, muts, paraplègics, malalts mentals o simplement aquells que han sofert les conseqüències de l’actual guerra civil, estan totalment abandonats a la seva pròpia fortuna.
 No hi ha cap llei específica al país que els protegeixi, que reconegui els seus drets i, fins i tot, s’aplica contra ells una discriminació social i cultural que és pràcticament impossible de superar. No tenen gaires eines per superar les seves limitacions, molts els rebutgen o se’n riuen per la seva aparença física, no existeix cap cobertura governamental i l’atenció mèdica pública és pràcticament inexistent. Gairebé tots s’exposen a la bona disposició dels seus familiars i veïns que cuiden d’ells fins que, qui sap si en un futur pròxim, s’apliquin les condicions perquè puguin valdre’s per ells mateixos i contribuir al desenvolupament del seu país.

    Volant estels entre ‘haboobs’

    Actualment es compleixen dues condicions bàsiques perquè els nens puguin omplir d’estels el cel del Darfur: les vacances escolars i la temporada dels haboobs, les típiques tormentes de vent i sorra que es formen gairebé a diari.
    Fets amb una carcassa de canyes i embolicats amb restes de bosses de plàstic, els estels resulten una decoració ben quotidiana al Darfur, fins i tot als campaments de desplaçats.
    Com a l’exitosa novel·la El caçador d’estels (The Kite Runner) de Khaled Hosseini, aquestes joguines sobrevolen una regió ben agitada i cruent, però vull creure que també són la projecció dels somnis de les noves generacions del Darfur que volen un futur amb llibertat.

    Els somriures s’esgoten

    New displacement in South Darfur

    És ben estrany veure un nen sense un somriure. Al Darfur, malgrat les dificultats i mancances que molts d’ells sofreixen, sempre tenen a punt una broma, un saltiró o una rialla quan algú els vol fotografiar. Però ahir va ser de les poques vegades que no en vaig veure gaires. Els nens que han arribat fa poc als campaments de desplaçats de Kalma i Al Salam, al Darfur Sud, fugint dels saquejos i atacs indiscriminats de les milícies, ja no els queda forces per somriure per a la foto. I això fa pensar que al Darfur, després de més de deu anys d’un avorrit i interminable conflicte, als nens se’ls està esgotant la paciència. L’alegria pròpia de la infància s’està esborrant de les seves cares de mica en mica. I fa por que això no tingui marxa enrere.
    Aquesta darrera experiència m’ha recordat la recent campanya de l’ONG Save The Children amb un vídeo impactant. El somriure de la protagonista, una nena britànica que interpreta els mateixos efectes que pateix una de Síria, es va apagant a mesura que avança la història. Podeu veure aquest vídeo aquí.

    Matant la gana a cop de volant

    WFP food distribution

    Condueixen uns camions gegants amb més de trenta tones de menjar per a les famílies desplaçades del Darfur, fan jornades maratonianes al volant, en rutes complicades tant per la seva orografia com pel perill de ser atacats en qualsevol moment per bandits i criminals. En acabar el dia, han de parar el seu llit just al costat del vehicle i buscar-se la vida per escalfar el menjar que han pogut arreplegar del mercat més proper. I al dia següent, abans de seguir la ruta, es renten la cara amb l’aigua del mateix camió. És la feina dels curtits conductors del Programa Mundial d’Aliments, uns herois anònims que per un salari d’uns cinc euros per dia treballat porten la felicitat a gairebé tres milions de persones, la majoria amuntegades en campaments.
    Fa uns dies vaig acompanyar un d’aquests convois que, per recórrer una distància de menys de cent quilòmetres, va trigar prop de nou hores. Després d’avaries, punxades i altres imprevistos, deu camions amb més de 350 tones de menjar van arribar al campament de desplaçats de Nifasha, al Darfur Nord.
    Se’m va caure la cara de vergonya quan un dels líders del campament, en veure’m saltar d’un dels camions, em va fer una abraçada i un petó al coll. Aquella rebuda em va semblar injusta perquè sabia que els seus autèntics mereixedors encara suaven per acostar els tràilers al millor lloc per descarregar l’ajuda humanitària.

    “Això ja no és notícia”

    Crisi humanitària a El Sereif, Darfur

    El Sereif és una localitat del Darfur (Sudan) que ha multiplicat almenys per 10 la seva població en els darrers quatre mesos. A principis d’any, uns terribles enfrontaments per unes mines d’or entre dues tribus rivals (Benihussein i Abbala) van ocasionar un centenar de morts i més de cent mil desplaçats. Molts d’ells van anar a parar a aquesta petita població que ara es troba saturada.
    L’hospital, que es va reobrir a causa de l’allau de desplaçats amb només un sol doctor, atén cada dia una mitjana de 300 pacients. Una greu epidèmia de malària i hepatitis està acabant amb la vida de molts d’ells, així com la de nadons que neixen prematurament o tenen greus síntomes de malnutrició.
    Mentre segueixen els fracassats intents de reconciliació entre les dues tribus, la situació sanitària d’aquesta comunitat és força crítica. Vaig ser-hi el passat dilluns, per fotografiar aquestes víctimes i amb l’intent de denunciar públicament un fet que es repeteix massa sovint al Darfur sense que hi hagi gaire esforços per posar-hi remei. Però per a alguns, “això ja no és notícia”.
    És clar. La misèria en què viuen els dos milions de desplaçats del Darfur es remunta a tants anys enrere (més de deu) que per a molts ja no paga la pena seguir comentant-ho. “Si al Darfur cada dia es mor gent per falta d’atenció mèdica, de deshidratació o una alimentació deficient, quina és la notícia fresca?”, diuen. És clar. Deixem-los morir a esquenes de l’opinió pública, perquè ha esdevingut una cosa tan normal que no desperta les nostres acostumades consciències.
    Així doncs, què? Cal que els fotoperiodistes elaborem històries noves per atreure l’atenció? O potser tots plegats hauríem de fer una mica d’esforç per prestar atenció a les desgràcies desafortunadament repetides? O potser les dues coses?

    Articles més antics
    Articles més recents