Desplaçats

Ajudant a pescar

Programa Mundial d'Aliments

Hi ha un proverbi Xinès que diu que donant un peix a un home l’alimentes per un dia, però ajudant-lo a pescar l’alimentes per a tota la vida. És una dita més que popular i sobre-utilitzada, però ajuda novament a entendre la importància que té un bon concepte del que és l’ajuda humanitària.
Des de fa més d’un any, el Programa Mundial d’Aliments (PMA) té un projecte al Darfur que consisteix a organitzar petits mercats de productes bàsics (sucre, farina, oli, ous, cereals…) que els seus beneficiaris obtenen bescanviant els tiquets que l’organització els dóna. Els que “venen” aquests productes no són responsables del PMA, sinó mercaders i comerciants locals que després de distribuir els aliments que ells mateixos compren als ramaders i pagesos de la zona, canvien els tiquets que han obtingut per una suma de diners prèviament acordada amb el PMA.
Es tracta d’un mecanisme que alhora d’assegurar  l’alimentació bàsica als més necessitats, contribueix a la consolidació i creixement de l’economia local.
Actualment al nord del Darfur hi ha més de 200.000 persones que se’n beneficien d’això (la majoria, residents en campaments de desplaçats) i l’èxit que ha tingut la iniciativa permetrà estendre-la a altres zones.
És cert que això no substituirà mai la distribució directa d’aliments a zones d’emergència (que malauradament sempre n’hi haurà), però és una contribució a trencar amb el tòpic que l’ajuda humanitària només crea més necessitat.

Programa Mundial d'Aliments

Desplaçats de per vida

Darfur (Sudan)

Diuen que al Darfur hi ha més de tres milions de persones que viuen lluny de casa. Durant l’última dècada, han hagut d’amagar-se dels atacs dels militars, dels violadors, dels rebels, dels saquejadors i dels partidaris d’una guerra absurda per anar a parar a massius camps de desplaçats que aviat s’han convertit en nous pobles i ciutats (en alguns ja hi viuen més de 20.000 persones). Els refugiats del Darfur viuen la doble maledicció d’estar desposseïts de les seves terres i de ser considerats una nosa per als bàndols enfrontats en el conflicte. Tres milions de persones viuen un infern mentre que la resta del món n’és totalment inconscient. Fins i tot una bona part dels cooperants internacionals que operen al Sudan no se n’adonen de la gravetat del problema. Perquè el fet és tan greu que pot condicionar el país per sempre. El conflicte tribal del Darfur, bàsicament motivat per la mancança de recursos naturals (sobretot aigua), ha fet que els més desamparats hagin hagut deixar les llars per abandonar-se a l’ajuda humanitària. I així viuen els desplaçats. En llargs descampats de cases fetes amb branques i plàstics, amb rudimentàries escoles i precaris hospitals, amb deficitaris serveis d’aigua, sense llum i amb l’alimentació pobrament garantida. Molts assumeixen fins i tot que s’hi hauran de quedar tota la vida malgrat no voler-ho (més d’un 80% desitja tornar a casa). El seu retorn, el principal repte dels diplomàtics en l’etern procés de pau, és alhora una utopia que cada cop està més lluny de fer-se realitat. Molts ja creuen que s’hi quedaran per sempre, es convertiran en permanents éssers passius que no fan res més que esperar la racció diària de menjar. Són desplaçats de per vida amb l’única esperança de què els seus fills puguin construir-se el seu futur en terres estranyes. Som davant d’un Darfur desconfigurat, desnaturalitzat i modificat per raons polítiques i econòmiques. Els grans pensadors de l’ordre mundial a penes són conscients de què tres milions de persones d’aquest racó de l’Àfrica (totes elles amb una història per explicar) han acabat per convertir-se en pàries al seu propi país.

Que no s’acabin les emocions

Darfur (Sudan)

Recentment vaig visitar dos camps de desplaçats instal·lats fa molt poc a la zona centre del Darfur (Sudan). A Daar al Salam vaig veure famílies senceres que no han volgut prendre part del conflicte tribal de la seva regió original i que han estat obligades a abandonar les llars sota l’amenaça de mort. En el cas de Shangil Tubaya, els desplaçats són majoritàriament mares i nens (gairebé el 90%) que han anat a buscar refugi prop d’un campament de l’ONU. Mentre els homes lluiten i es maten uns als altres, les seves dones conviuen en un mateix indret malgrat pertànyer a tribus rivals. Contradiccions de la guerra…
La situació d’aquests nous desplaçats és caòtica. Sobreviuen amb el poc que han portat de les seves localitats: una mica de menjar, una part del bestiar, roba i estris de cuina… I amb branques i trossos de plàstic s’han construït les seves casetes en una zona on bufa molt vent i on les nits són gèlides. I no saben ni volen tornar als seus llocs d’origen.
I treballant de fotògraf… em vaig emocionar. Quan prenia les imatges d’aquesta realitat, em van caure un parell de llàgrimes. Una sensació dura i excitant a la vegada. Fins i tot estranya, perquè s’hi barregen tota mena de sentiments. Em sento frustat per aquesta gent, em poso en la seva pell, em veig impotent i, el més dur de tot és el fet d’adonar-me de què la immensa majoria de desplaçats no demana res. Tan sols vol viure en pau… Els nens es barallaven per donar-me la mà, algun adolescent em demanava el meu número de telèfon, les dones reien davant de la càmera… Aquesta melancòlica simpatia va ser encara més desesperant.
Ploro d’emoció i agraïment. Els refugiats del Darfur m’estan despertant (i ensenyant) molts sentiments.
Aquest món és terrible! Només estic veient un 1% de totes les injustícies que hi ha i se’m fa molt pesat… Una càrrega molt feixuga haver de suportar la condició d’una persona a qui no li falta de res, que de vegades es queixa per ximpleries en comparació a les necessitats que té aquesta gent . Què puc fer jo per ells? N’hi ha prou fent fotos i divulgant el màxim possible la seva situació? Acabaré immunitzat davant de tanta misèria quan hagi visitat una desena més de campaments com aquest? Espero que no… Espero no perdre mai l’emoció i la sensibilitat… És l’únic que em queda per ser, a més de fotògraf, una persona.

No hi ha articles més antics
Articles més recents