Dones

Qui protegeix les dones?

Darfur (Sudan)

Violades davant els seus propis marits i familiars, torturades i ultratjades i, finalment, assassinades en les condicions més tristes, les dones del Darfur (Sudan), com a qualsevol altre conflicte del món, són la part més castigada. Ja és prou trist que els homes es matin a trets uns als altres, que a més les seves dones sofreixen unes conseqüències molt més tortuoses.
Les Nacions Unides té una missió de pau aquí al Darfur que implica, entre altres coses, la protecció inqüestionable de la vida dels civils i, sobretot, dels desplaçats i refugiats. Però sorprenentment, malgrat la gran quantitat d’armament que els cascos blaus han instal·lat en aquestes terres (més de 15.000 soldats!), no es pot aturar el flux de denúncies de maltractament de dones. Cada setmana arriben comunicats en què es fa saber la violació d’alguna nena, l’assetjament d’una anciana o simplement l’assassinat d’una dona. I això passa sovint davant els ulls de les forces de pau! Qui ha de ser doncs el responsable d’aturar aquesta cruent realitat? És que les Nacions Unides no té prou autoritat? És que la comunitat internacional no pot imposar-se definitivament als arbitraris criteris dels bàndols enfrontats? No és més important la vida d’un civil que acceptar les regles imposades per les milícies rebels o del govern sudanès?  Tristement sembla que no…  Sembla que aquí ningú és capaç de donar un cop de puny sobre la taula en defensa dels més dèbils.
L’ONU s’ha inventat fa poc la nova agència UN Women que, aparentment, ha de dedicar molts més esforços en la defensa dels drets de la dona en tot el món. Es volen destinar molts recursos a assolir la igualtat entre sexes quan, en racons com el Darfur, ni tan sols la dona té garantits els drets més fonamentals com el dret a la vida. Quina patètica contradicció…

Retrats

Retrats

El retrat és una de les activitats fotoperiodístiques més complicades que hi ha. No sols es tracta d’executar una imatge atenent els colors, la llum i la composició, sinó que obliga a crear un grau de complicitat amb la persona retratada molt difícil d’aconseguir.
Al retrat s’enfronten el fotògraf i el seu personatge en una intimitat de vegades aclaparadora. És per això que el més aconsellable és que el fotògraf, abans de desenfundar la càmera, dediqui una bona estona a la persona que té al davant, que és de carn i òssos. Cal crear un clima càlid, un ambient de recolliment en què el retratat estigui convençut de què el periodista està interessat no sols a fotografiar la seva figura, sinó que vol captar la seva essència.
Parlar de les coses que realment li importen, preocupar-se pels seus problemes i, per als més atrevits, entrar en contacte físic (un encaix de mans o una carícia suau al braç) són algunes de les eines del fotògraf perquè, un cop agafi la càmera, ho tingui tot a punt.
I, durant la sessió de fotos, no s’ha de deixar mai de parlar. De la vida, de la mort, dels problemes més quotidians… Qualsevol tema és una bona excusa perquè desaparegui tota sensació de ridícul. La situació ideal és aquella en què la persona fotografiada acabi oblidant-se de què hi ha una òptica que l’està apuntant en tot moment. I, per als més exitosos, el clímax s’aconsegueix quan s’arriba fins i tot a la diversió.
Paciència amb els retrats. No és una tasca fàcil. Molts diuen que és fins i tot artificial, perquè obliga a crear escenes irreals, postures poc corrents i mirades no gaire sinceres. Cal ser un petit mestre de la psicologia i, sobretot, ser sensible davant la humanitat. I el més normal és que el fotògraf no acabi mai satisfet amb les imatges que ha aconseguit, però sí feliç d’haver passat un parell d’hores de la seva vida amb una persona que val la pena.

No hi ha articles més antics
Articles més recents