El Fasher

Tots a una

Imams for peace

Més de 700 imams (líders religiosos musulmans) del Nord Darfur estan consensuant un mateix sermó per diseminar a les seves mesquites i als seus respectius fidels en els propers mesos. Es tracta d’una iniciativa sense precedents que preten unificar els missatges que els imams solen difondre cada divendres, el dia que per excel·lència en què els musulmans es reuneixen per pregar en comunitat.
En un país on mes del 95% de la població és musulmana, el líder de la mesquita sol ser una veu molt influent. La gent construeix els seus valors i la seva ètica en funció no sols del que dicta l’Alcorà (el seu llibre sagrat), sinó també pel que diu cada divendres l’imam de la seva mesquita. I aquest esdevé, doncs, una eina molt poderosa que es pot utilitzar, com tots sabem, tant per a fins positius com també destructius.
Aquesta iniciativa al Darfur no sols pretén inculcar que la guerra és un fet aberrant (que al cap i a la fi resulta una obvietat), sinó sobretot convèncer dels beneficis d’un comportament pacífic. “Alà ens ordena evitar parlar malament dels altres, mentir, estafar, despilfarrar o matar”, diu l’esborrany d’aquest sermó que encara s’està polint.
Al Darfur hi ha una voluntat unànime per part d’aquests líders de contribuir a la imatge de l’Islam com una religió que fomenta la pau. I així és. Perquè no és una coindicència que els musulmans de parla àrab se saludin uns als altres sempre amb el popular “Al Salam Aleikum” (la pau sigui amb tu).

 

Princeses al Darfur

Ali Dinar princess

El Sultà del Darfur Ali Dinar va perdre el seu poder polític quan els britànics el van assassinar el 1916. No obstant això, la seva família segueix mantenint simbòlicament la dinastia i el seu nét Ibrahim Yussuf Ali Dinar, actualment vivint a Khartoum (la capital del Sudan), encara conserva el títol de Sultà.
A més, totes les successores d’Ali Dinar es fan anomenar Meram (princeses en la llengua local) com a signe de distinció. En alguns contextos, el terme Meram és també utilitzat per referir-se a aquelles dones que tenen una gran habilitat en la cuina, però al llinatge del Sultà no li agrada òbviament aquesta acepció.
Hi ha al voltant d’un miler de princeses a tot el Sudan, successores del gran Ali Dinar i amb un gran paper a la família “reial”. Elles també prenen decisions en tots els assumptes familiars amb la mateixa autoritat que els homes. “Encara que tradicionalment els homes assumeixen més les resposabilitats econòmiques i nosaltres les domèstiques, tots plegats tenim els mateixos drets a defensar les nostres opinions”, diu Saphia Bahraidin Ali Dinar, néta del original Sultà. Saphia és una mestra jubilada de 63 anys que ha estat sempre compromesa amb les preocupacions de les dones. “Estic orgullosa de ser dona i princesa a la vegada i desitjo transmetre aquest sentiment a totes les meves successores”, afegeix Saphia.
La seva cosina Alawia Abbakar Ali Dinar té la mateixa opinió i explica que “regularment organitzem reunions de princeses per parlar dels nostres propis reptes”. Alawia és una funcionària jubilada de 65 anys.
Les dues están compromeses amb tot el que té a veure amb la comunitat femenina d’El Fasher (la capital d’El Fasher). Alawia ha estat la presidenta del Centre de Dones durant 16 anys i les dues segueixen vinculades com assessores.
Defensen els drets de les dones en la societat i les ajuden econòmicament promocionant les manualitats que produeixen des d’una filosofia cooperativista. “És la forma més eficaç d’entrar al mercat”, opina Saphia.
El passat 8 de març es va celebrar el Dia Internacional de la Dona i aquestes dues princeses es prenen l’oportunitat de fer sentir la seva veu a tothom. Per a elles no sols es tracta de reivindicar-se com a dona, sinó com a una dona distingida. Són part d’una família única i tenen la necessitat de defensar-la.

Explotació infantil o una escola de valors?

Nens del carrer

La missió de pau de l’ONU al Darfur (Sudan) està treballant en un projecte comunicatiu per sensibilitzar els seus treballadors i la població local sudanesa sobre els perills de l’explotació laboral infantil. A mi m’ha encarregat el treball de proposar una imatge que il·lustri el cartell divulgatiu.
La necessitat d’aquesta campanya de sensibilització és immediata. Centenars de nens del Darfur, fills de famílies desplaçades per culpa del conflicte armat, han deixat les escoles a causa de la creixent presència d’empleats de l’ONU. Els nens passen la major part dels dies netejant els tot-terrenys que omplen els carrers d’El Fasher i, com veuen que guanyen diners, sovint s’obliden d’anar a l’escola. És un problema que preocupa perquè, malgrat que Nacions Unides és aquí per millorar l’estabilitat del país (i així és), la gran quantitat de personal (gairebé 35.000 funcionaris sols al Darfur) provoca nombrosos desequilibris en la vida diària dels sudanesos.
Treballar en aquesta campanya de sensibilització m’ha fet adonar, però, que no tot és blanc o negre, sinó que hi ha una confusa gradació de grisos que no permet tenir una opinió clara sobre el problema del treball infantil. El contacte amb treballadors socials del ministeri d’Afers Socials del Sudan m’ha permès entendre que el concepte que ells tenen d’explotació infantil no és el mateix que a Europa. Està clar que coincideixen en la defensa dels drets dels nens i en la importància que la seva educació passi sempre per les escoles. Però mentre nosaltres considerem que cap nen ha de dedicar ni un segon a activitats que haurien d’estar restringides als adults, aquí al Sudan (com a molts altres països de cultura diferent a l’Occidental) opinen que destinar les hores lliures de la setmana a col·laborar en l’economia familiar no és cap disbarat i contribueix fins i tot al procès de maduració del nen.
És difícil discernir quina és la veritat absoluta. Un bon amic em va explicar un dia que qualsevol nivell de treball infantil és inadmisible perquè no sols degrada la vida del nen sinó perquè també provoca una perillosa devaluació dels salaris (si un nen treballa per cinc cèntims, per què s’ha de pagar el doble a un adult?). Aquest mateix company em va sentenciar clarament que: “els nens han de dedicar el seu temps lliure a jugar i només a jugar”.
Potser té raó, però aquí al Sudan, els mateixos responsables de l’àrea sòcial consideren que el treball infantil, aquell treball que no castiga el físic del nen i que respecta fidelment les seves obligacions a les aules, és un complement ideal a la seva educació i, fins i tot, un joc formatiu. Vendre productes al carrer, netejar sabates o pulir la carrosseria d’un cotxe durant els caps de setmana es converteix, per a ells, en una altra escola que els ensenya a valorar l’esforç que costa aconseguir diners, a assumir les primeres responsabilitats i a entendre que cal ajudar la família en temps de limitacions…
Així doncs, el treball infantil pot convertir-se per a uns en una injusta explotació que degrada el mercat laboral i, per a uns altres, en una segona escola de valors.
Quina és, doncs, la resposta a aquest debat?

Street children

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents