Epidèmia

Sota els embats de la mala sort

  • L’assistència sanitària a moltes zones rurals del Sudan del Sud és inexistent i la gent se sol encomanar al destí.
  • Nyakong Kiir abraça emocionada la seva jove Nyanom, greument malalta de malària a Padding, Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – AFP


     
    A Padding, una petita i remota localitat del Sudan del Sud, dins una cabana encara en construcció, hi ha una munió de gent que rodeja una dona estesa a terra. Es diu Nyanom, té 26 anys i sofreix una severa infecció de malària. Ha arribat a Padding des d’un poble encara més petit a uns quants quilòmetres de distància i la malària l’ha sorprès quan era de mercat. La gent l’ha arrossegada a la cabana a mig fer i la rodeja expectant, a veure com evoluciona la seva infecció. És tot el que poden fer. Això i un parell de pastilles que el remeier local li ha donat. No hi ha res més a fer. La clínica més propera és a més de 10 hores a peu i l’únic que queda és esperar que el cos de la Nyanom sobrevisqui.
    Aquesta és la sort dels centenars de milers que viuen a les zones rurals del Sudan del Sud. Amb una esperança de vida que la guerra civil i la crisi econòmica ha reduït a 56 anys, els sud-sudanesos simplement els queda encomanar-se a la sort. O a la mala sort.
    En aquesta darrera ocasió, Nyanom va sobreviure. Va passar la nit a casa d’un veí de Padding i al dia següent va poder tornar a anar a casa, a esperar un proper embat.

    “Si Déu em va donar aquest virus, serà per algun motiu”

  • Esther Abraham és una malalta terminal de Sida que afronta amb serenitat i maduresa una realitat comuna al Sudan del Sud.
  • 28 April 2016. Juba: Esther Abraham, a terminal HIV positive, greets her sister outside her shelter in Juba on April 28, 2016. Rose was infected by her husband, who died a bit later. Since then, she lost her job and temporarily quit taking anti-retrovirals because she thought they were not helping her. "I got this virus by God's will, so I'll die by God's will," Esher says.  South Sudan experiences a generalised HIV epidemic, with concentration of high prevalence in urban areas, basically in the Equatoria region. According to UN AIDS, nearly 3% of the adult population is HIV positive, with 13,000 deaths every year and 18,000 new infections annually. However, these figures should be likely higher if there was a more accurate evaluation among the rural population. Photo by Albert Gonzalez Farran - AFP

    Esther Abraham abraça la seva germana amb qui comparteix cabana a Juba, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – AFP


     
    L’Esther, de 39 anys, va contagiar-se a través del seu marit, que va morir poc després de descobrir que era portador del virus del VIH. Però ella no el culpa. Diu que Déu és qui va decidir per un motiu o altre que ella havia d’infectar-se. “La meva mort també la decidirà Ell”, conclou.
    L’Esther no té fills i va deixar de treballar quan va començar a sentir símptomes de cansament i feblesa per culpa del virus. Ara viu amb la seva germana i les seves nebodes, que la cuiden. Va deixar temporalment el tractament antiretroviral perquè veia que no li feia cap bé i això l’ha condemnat gairebé del tot. “De vegades ni tan sols tinc res de menjar, per què m’he de prendre aquestes medicines?”, explica.
    Segons l’agència ONUSIDA, al Sudan del Sud l’índex oficial de contagis del VIH és del 3% de la població adulta, tot i que si s’afegeixen els contagis infantils i es fes una acurada recerca a les zones rurals, aquest índex superaria probablement el 10%. Cada any es moren gairebé 15.000 persones per culpa d’aquest virus que es transmet fàcilment per la ignorància i els prejudicis.
    Considerant que el país encara està sofrint una confrontació civil sanguinària i una pobresa extrema, s’entreveu que la Sida encara té molts anys al davant per rebentar l’esperança d’una vida normal.

    “Això ja no és notícia”

    Crisi humanitària a El Sereif, Darfur

    El Sereif és una localitat del Darfur (Sudan) que ha multiplicat almenys per 10 la seva població en els darrers quatre mesos. A principis d’any, uns terribles enfrontaments per unes mines d’or entre dues tribus rivals (Benihussein i Abbala) van ocasionar un centenar de morts i més de cent mil desplaçats. Molts d’ells van anar a parar a aquesta petita població que ara es troba saturada.
    L’hospital, que es va reobrir a causa de l’allau de desplaçats amb només un sol doctor, atén cada dia una mitjana de 300 pacients. Una greu epidèmia de malària i hepatitis està acabant amb la vida de molts d’ells, així com la de nadons que neixen prematurament o tenen greus síntomes de malnutrició.
    Mentre segueixen els fracassats intents de reconciliació entre les dues tribus, la situació sanitària d’aquesta comunitat és força crítica. Vaig ser-hi el passat dilluns, per fotografiar aquestes víctimes i amb l’intent de denunciar públicament un fet que es repeteix massa sovint al Darfur sense que hi hagi gaire esforços per posar-hi remei. Però per a alguns, “això ja no és notícia”.
    És clar. La misèria en què viuen els dos milions de desplaçats del Darfur es remunta a tants anys enrere (més de deu) que per a molts ja no paga la pena seguir comentant-ho. “Si al Darfur cada dia es mor gent per falta d’atenció mèdica, de deshidratació o una alimentació deficient, quina és la notícia fresca?”, diuen. És clar. Deixem-los morir a esquenes de l’opinió pública, perquè ha esdevingut una cosa tan normal que no desperta les nostres acostumades consciències.
    Així doncs, què? Cal que els fotoperiodistes elaborem històries noves per atreure l’atenció? O potser tots plegats hauríem de fer una mica d’esforç per prestar atenció a les desgràcies desafortunadament repetides? O potser les dues coses?

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents