Espanya

Aquesta estúpida crisi no s’ha acabat

  • Molts, sobretot els polítics, presumeixen que el país s’està recuperant de la crisi. I no saben que el carrer explica una altra realitat.
  • 21 May 2015. Barcelona:  (Left) Yaya Ouahara collects food distributed by the local NGO Bona Voluntat en Acció, in Barcelona, as part of the food support program to help migrants and people at risk of exclusion. Yaya, 36 years old from Ivory Coast, arrived to Spain in 2009 by a small boat and after three years traveling through Africa. Yaya fled the civil war in his country and he recently got residence permit to stay in Spain permanently. Photo by Albert Gonzalez Farran, CCAR

    Un usuari de l’ONG Bona Voluntat en Acció de Barcelona recull menjar com a part del programa de suport alimentari per a immigrants i gent amb risc d’exclusió. Foto de l’Albert González Farran, CCAR


     
    Malgrat que les xifres macro-econòmiques són l’argument per a aquells que creuen que ens estem recuperant, és obvi que passejar-se pels carrers de Barcelona o de qualsevol altra ciutat espanyola ens ensenya una realitat ben diferent.
    La pobresa ha arribat a uns extrems que s’està convertint en un fet ben normal i quotidià. Ens estem acostumant massa a veure gent dormint als caixers automàtics, als parcs o als porxos dels edificis; joves i grans remenant dins els contenidors de brossa per veure què n’aprofiten; immigrants que són injustament acusats d’espoliar el nostre moribund estat del benestar; i, fins i tot, petits comerciants que supliquen ajuda als seus propis clients. El quadre és demolidor.
    Hem assolit una dinàmica en què els que tenen diners ja no veuen els que no en tenen. I els que no en tenen, viuen amb una resignació que fa mal. I mentre, aquells que han convertit la nostra societat en un mercat, celebren que aquesta estúpida crisi ja s’està acabant.

    Primer, els humans

  • Pena i nàusees m’estan provocant els discursos que exclouen i menyspreen els immigrants en aquesta campanya electoral.
  • 23 April 2015. Barcelona: 'Fodoy', from Gambia, attends practicals lessons of sewing by the owner (left) of a workshop in Barcelona, Spain. He has experience as a tailor back in his country and he wants to develop his skills. 'Fodoy' is a nickname for this migrant from Gambia, who arrived to Barcelona in 2007 without residence permit. He fled the country due to political prosecution and departed in a boat to Canary Islands. Then, the Spanish authorities reallocated him to Valencia and then to Barcelona. His asylum request has been blocked until 2017 due to having been condemned for drugs dealing. Until then, he is struggling to find accommodation and to have income to survive, although organizations such as CCAR assist him from time to time. Photo by Albert González Farran, CCAR

    “Primer els de casa”. Què carai vol dir això? Ja no sols és greu sentir-ho de la boca de candidats polítics del nostre país, perquè se’ls suposa un grau de responsabilitat. Sinó també perquè conté una càrrega d’odi que fa que semblem menys humans.
    Som precisament els de casa, els europeus, els que durant segles hem espoliat els països del Sud fins a la sacietat. Si ara vivim com vivim és “gràcies” al robatori continuat de l’Àfrica, l’Àsia i Amèrica del Sud.
    I ara, quan veiem l’arribada dels immigrants com una invasió i temem per una davallada del nostre benestar, els volem ben lluny. Que no molestin…
    Tot i que cada cop tinc més dubtes, encara vull pensar que la nostra condició és prou humana com per acceptar que no cal estrenar cotxe tan sovint com volem o no necessitem parlar amb l’Iphone més innovador. És prioritari que hi hagi més gent que també pugui gaudir de la nostra qualitat de vida.

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents