Estudiants

Ganes de menjar i d’aprendre

  • L’enorme motivació dels estudiants del Sudan del Sud no se sacia amb un sistema educatiu força deficient.
  • Nens participen en una classe d’anglès a una escola a la regió de Maban, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran


     
    La gana al Sudan del Sud és una veritat insistentment publicada. I la mala qualitat de l’educació n’és una altra, segurament no tan coneguda. Un sistema que es basa en la repetició sense sentit de paraules fins a la sacietat, en què els professors no tenen una formació suficient ni els alumnes, material adient, és lamentable comprovar que el nivell d’aprenentatge a les aules acaba sent insignificant, sobretot a les zones rurals.
    I per això, frases com les d’un jove alumne d’una petita escola de Bunj, a la regió de Maban, sorprenen més que mai:

    – Hi ha dues coses que m’agraden molt de l’escola.
    – Quines són?
    – Aprendre anglès, perquè així puc parlar amb els estrangers que veniu a veure’ns.
    – I la segona?
    – Aquesta tassa de melca que tinc a les mans.

    És aclaparant la motivació que els nens i nenes tenen per anar a aprendre a l’escola. A part de les ganes de menjar, tenen fam de saber més i més. Però si no hi ha una millora ràpida i substancial en els recursos i en la capacitat del professorat, es perdrà la gran oportunitat de convertir tota una generació en l’esperança de canviar un país que fa temps que va a la deriva.

    Podeu llegir més informació relacionada en un article recentment publicat al dominical LECTURA del diari SEGRE de Lleida.

    A primera línia

    David Datxira

    Durant aquests dies es parla molt dels darrers aldarulls protagonitzats pels antidisturbis dels Mossos d’Esquadra i els estudiants de la Universitat de Barcelona contraris al pla de Bolonya. En primer lloc, és obligatori condemnar la forma com els cossos de seguretat, en tots els casos i països del món, fan us d’una força desproporcionada contra civils desarmats. Però a més hem d’entendre que aquests agents, caracteritzats per la seva poca disposició a reflexionar en situacions com aquesta i per una capacitat indiscriminada de carregar contra tot aquell que es posa davant de la seva porra, obeeixen unes directrius polítiques que mal anomenen estat de dret i seguretat pública. Els responsables últims d’aquests fets no deixen de ser els representants polítics que votem i les lleis que aproven per tal de mantenir el que ells diuen l’ordre als carrers. Una vegada entès això, els professionals que treballem en el món del periodisme hem d’entendre a què estem jugant. És just que ens queixem quan es vulneren els drets a informar amb llibertat i és conseqüent reclamar millores perquè ens tinguin en compte quan estem exercint la nostra feina. Si no, que ho preguntin als periodistes que cobreixen conflictes bèlics sota un nivell de perill molt més elevat que els aldarulls de la Gran Via de Barcelona. No estic justificant que hi hagi fotògrafs ferits en càrregues policials, només pretenc assumir les altes probabilitats de sortir perjudicat en aquestes situacions. Cal condemnar-ho, és evident, però també cal assumir amb realisme amb què ens enfrontem quan treballem en aquestes condicions. És lamentable la realitat en què els periodistes han de treballar per informar sobre uns fets injustos, aquí i a l’Iraq, l’Afganistan o Ruanda. Ja és hora d’explicar que un fotoperiodista treballa sovint en condicions dràstiques i ja és hora que els nostres polítics, que són els màxims responsables, prenguin mesures per defensar els nostres drets i els d’una societat ben informada.

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents