ètica

Fent carrer d’amagat
barrio-chino-joan-colom-2

Una prostituta entra amb el seu client dins un edifici del barri del Raval.  ©Joan Colom

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ofereix fins al 25 de maig una apassionant exposició gràfica de Joan Colom, el fotògraf de carrer per excel·lència de Catalunya, popularment conegut pel seu extens treball al barri del Raval. Joan Colom és un talent que es mereix l’etiqueta del Cartier-Bresson català. Les seves imatges més conegudes són aquelles que va captar entre els anys 50 i 60, però al MNAC en veiem també moltes de la seva darrera etapa dels 90 i els primers anys del segle XXI.
“Jo només feia fotografia i buscava imatges que m’emocionessin. Jo feia carrer” va dir Joan Colom en algun moment. El que surt són, en la seva majoria, prostitutes de carrer parlant amb els seus clients, però també trobem molts sense sostre i rodamons, alcohòlics, nans, turistes, transexuals, infants… Tota una fauna que ell va “caçar” la majoria de vegades amb la càmera amagada i disparant sense ni tan sols mirar pel visor.
Em fa por criticar un monstre de l’art com Joan Colom, però després de sortir del MNAC m’he preguntat si aquell home vomitant en un arbre de la Rambla, el que es va esberlar el cap en una vorera, el borratxo dormint la “mona” en un banc o la turista ensenyant inconscientment les calces mentre menja un entrepà estarien contents de veure’s en aquesta exposició. Joan Colom ha publicat i mostrat moltes imatges en què la dignitat de la persona queda en dubte i mai n’ha demanat l’aprovació. Sí, és cert que totes les fotografies han estat captades en espais públics, però la intenció i la perspectiva del seu treball és, si més no, èticament discutible.

Aixecar-se de terra

magubane500

La vida de molts fotògrafs és d’una constant auto-superació, no sols de les pròpies limitacions, sinó bàsicament dels obstacles que es van creuant pel camí. Ser a la primera línia de front  és prou difícil, però encara ho és més quan la realitat del fotògraf està íntimament lligada a la que ell mateix està denunciant. Parlem d’aquells professionals que estan atrapats per la seva condició, aquells que no tenen escapatòria perquè han triat la via més valent, aquells que estan perseguits pels prejudicis de la seva pròpia societat.
Un cas exemplar que he descobert recentment és el de Peter Magubane (Johanesburg, 1932), un fotògraf sud-africà que va viure els moments més convulsos de l’apertheid. Malgrat els perills que corria per ser com és (negre i fotoperiodista) va persistir en la seva vocació d’explicar les injustícies que fustigaven aleshores el seu país. La seva és una història de caigudes i revingudes que fan treure el barret: el 1969 va ser arrestat, interrogat i confinat a una cel·la d’aillament per fotografiar una manifestació en favor de la dona de Nelson Mandela; el 1970 el seu govern el va acusar de comunista i terrorista; el 1972 va tornar a ser arrestat i empresonat durant sis mesos i, un cop alliberat, li van prohibir agafar una càmera durant cinc anys (el càstig que ell va considerar més terrible); el 1976, la policia el va apallissar per cobrir unes protestes a Soweto; el 1985, va estar ingressat una setmana a l’hospital ferit de bala durant una càrrega policial a un funeral a Johanesburg.
La vida de Magubane no és la d’un simple fotògraf, sinó la d’una persona compromesa fins al moll de l’os. No sols per la causa negra a Sud-àfrica, sinó per qualsevol mena d’injustícia. “Sóc una persona negra que m’havia d’alliberar i que, a la vegada, havia d’alliberar els meus opressors i el meu poble a través de la càmera”. No haver abandonat el seu país va ser, segons ell, una de les millors decisions perquè li va permetre ser part d’un històric procés d’alliberament. “Malgrat que vaig patir molt i vaig estar gran part de la meva vida castigat, no tinc cap rancúnia, perquè sé que això no ajuda. De fet, la venjança m’hauria destruït”.

 

© Photo: Peter Magubane

Elaborant la veritat

1796470669_86adbbf619_z

Aquesta fotografia és anònima i captada el septembre de 1940 a Londres, durant els bombardejos de l’aviació nazi a la II Guerra Mundial. Sembla una situació inversemblant: tres personatges consultant els volums de la biblioteca de Holland House d’unes prestatgeries que han quedat miraculosament salvades pel pas de les bombes. És gairebé segur que el fotògraf va demanar als tres individus que es col·loquessin en unes posicions estèticament calculades i fessin veure que estaven absorvits per la literatura que s’havia salvat de la destrucció. Un resultat agradable als ulls i que dóna una informació prou contundent sobre els sotracs de la guerra.
Es podria fer un llarg debat sobre el nivell de veritat que té aquesta imatge. És això, en definitiva, fotoperiodisme? O és una manipulació en tota regla?
També es podrien citar altres casos sospitosos com els de la llegendària imatge del soldat republicà abatut a la Guerra Civil espanyola de Robert Capa (alguns sostenen que el milicià en qüestió tan sols estava simulant una caiguda durant una instrucció), la plantada de bandera dels soldats nordamericans a Iwo Jima fotografiada per Joe Rosenthal o la imatge de Yevgeny Khaldei de la Berlin alliberada per les tropes soviètiques el 1945.
Alguns crítics diuen que és a partir de la guerra del Vietnam quan els més coneguts fotoperiodistes deixen de prefabricar la realitat abans de fotografiar-la.
Però, per ser sincer, jo no estic gaire convençut. El sol fet de demanar a un jugador de tennis que mossegui la seva medalla o a dos polítics que tornin a encaixar les mans per segona o tercera vegada… podrien ser també considerades situacions que alteren la realitat més estricta per posar-la al servei de la informació.
Aquesta fotografia ensenya una veritat elaborada i que per molts és motiu d’enuig. Alguns manuals d’ètica ho rebutgen, però és ben cert que es practica diàriament. I jo no vull ser el que llença la primera pedra.

El que amaga la fotografia

Militars

Un nou cas de vexacions perpretades per soldats nordamericans ha copat les portades dels mitjans de comunicació de tot el món: en un video, apareix un grup de quatre militars orinant sobre els cadàvers de membres talibans a l’Afganistan.
I això no és nou. El 2004, a la presó d’Abu Gharib (Bagdad), la soldat Lynndie England va ser la cara més coneguda de l’obscenitat a la que sotmetien els presoners.
Ara, un cop més, els mitjans carreguen amb una altra mostra gràfica de la violència que viu el nostre món. Sembla que l’espècie humana es torna increïblement cruel quan es pensa que ningú l’està observant. I és precisament la presència oportuna d’una inesperada càmera la que fa que tot se sàpiga.
Però no ens enganyem. El fet que una casualitat hagi immortalitzat aquests darrers fets vol dir que en altres racons del món hi ha accions més horribles i tortures molt més dures que queden ignorades. Són les que no podrem veure mai perquè s’han escapat de la mirada indiscreta de les càmeres.
Mirar allò que s’ha publicat ens fa pensar en tot allò que no veurem mai. Tot sovint, la fotografía s’explica més pel que amaga que pel que ensenya.
Per suposat que està malament el que hem vist, però més bo és que ho haguem pogut veure. Ens escandalitzen, però aquestes imatges reforcen el paper del periodisme com a document de la realitat.
Sort en tenim.

Pornografia

egch_02_img0157

Molts critiquen el fotoperiodisme actual de ser descarnadament frívol amb les desgràcies alienes. Molts critiquen els mitjans actuals de publicar imatges pornogràfiques, gratuïtament crues.
Reconeguts fotògrafs com Sebastiao Salgado han estat sovint defenestrats per voler fer “poesia” amb les desgràcies dels altres, per voler “embellir” la misèria més crua que acarnissa la nostra societat.
Però molts no saben que la publicació d’imatges cruentes no sols és un producte dels nostres dies. Es remunta a molts anys enrere, quan ja hi havia la necessitat de donar a conèixer les calamitats i injustícies en territoris llunyans.
Com aquesta fotografia anòmima captada a principis del segle XX al Congo, quan era sota la colonització sanguinària del rei Leopold de Bèlgica. L’home que apareix a la imatge es diu Nsala i està observant els fragments (la mà i el peu) que han quedat de la seva filla de cinc anys salvatgement assassinada.
Les fotografies publicades sobre el Congo belga van donar la volta al món i van fer possible que els països que aleshores dominaven l’ordre mundial manifestessin públicament el seu rebuig a les salvatges pretensions del rei Leopold.
Segurament la fotografia no pot resoldre mai res del que està passant arreu del món (Líbia, Síria, Afganistan…) però sí que pot influir en la mentalitat de la gent. Perquè sempre és millor una consciència “molestada” per una imatge repugnant que una altra que ignora el que està passant.
Molts poden dir que s’està publicant massa pornografia, però ningú denunciarà que hi ha manca d’informació.
El fotoperiodisme ens ha salvat de la ignorància.

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents