Exposició

Vida després del suïcidi

  • La fotògrafa Patrícia Esteve ha obert una exposició sobre el suïcidi a Nairobi (Kenya), on és considerat un crim
  • © Patricia Esteve

    Msingizi, un jove kenyà amb tendències suïcides. Foto de la © Patrícia Esteve


     
    Out of This Life (Fora d’aquesta Vida) és un projecte fotogràfic conceptual i molt personal sobre el suïcidi. La fotògrafa catalana Patrícia Esteve exhibeix aquest treball al Kenya Cultural Centre a Nairobi, en un país on el suïcidi està prohibit. Segons el Codi Penal de Kenya, “qualsevol persona que intenti matar-se és culpable d’un delicte menor”, amb penes de fins a dos anys de presó! A més, també hi ha l’estigma social per als que ho intenten o els seus familiars, normalment marginats per la comunitat. Moltes persones pensen que les tendències suïcides són contagioses.
    La valentia de la Patrícia no només és exhibir aquest tabú a Kenya i convidar a la societat a “parlar de suïcidi” obertament. També és atrevit crear imatges d’un tema tan difícil. Com que molts testimonis prefereixen estar a l’anonimat i d’altres ja no estan vius, unes imatges conceptuals i creatives ajuden a mostrar la perspectiva (i la sensibilitat) de la Patrícia sobre aquest tema: un cel estrellat, un conjunt de retalls de diaris, un arbre a contrallum, notes de comiat, un vaixell de paper. Una col·lecció d’imatges boniques que aporten esperança i poesia, com la que mostra la solitud de l’activista gai George Barassa, postrat sobre el matalàs d’una casa-refugi. Una foto genial!

    © Patrícia Esteve

    Ressuscitat entre les ombres

  • Ahir vaig descobrir l’Antoni Arissa i em va impressionar la fortalesa de les seves composicions i llums, però més encara el to amb què fotografiava la seva realitat.
  • Antoni-Arissa-El-perseguido-1930-1933-769x1024

    Segons els biògrafs, l’Antoni Arissa (1900-1980) no estava tan interessat en el treball documental com en l’experimentació creativa, que el va portar a jugar amb les llums i les formes. Sense dubte el seu treball és espectacular, però per “deformació” professional jo vaig concentrar-me més en la seva obra realista, la que pertany a la seva primera època.
    Els bells rostres de la pagesia, algun pictorialisme desenfocat, la Barcelona de Primo de Rivera, i la interpretació màgica i fins i tot surrealista de la infància fan de l’Antoni Arissa un avançat en el seu temps que, arribada la Guerra Civil, va quedar estroncat.
    Ara el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha recuperat la seva obra d’entre les ombres i recomano treure’s el barret abans d’entrar-hi.

    Salgado per partida doble

    Sebastião Salgado

    L’exposició Gènesis de Sebastião Salgado i la pel·lícula La sal de la terra dirigida per Wim Wenders i inspirada en la seva carrera professional són dos productes que aborden la vida i feina d’un dels fotògrafs més consagrats de la nostra època. No sols són homenatges al seu treball, sinó també a la seva humanitat.
    A Salgado se l’ha criticat molt de crear bellesa estètica amb les tragèdies dels altres, però consumint aquests dos darrers treballs un s’adona que la seva realitat és molt més complexa i interessant. Després de fotografiar grans cataclismes humans com el genocidi de Ruanda, Salgado diu que ja no va poder més. I es va endinsar en un altre tipus de compromís que no fes tan mal a la seva consciència.
    Anys de paciència que només la maduresa es capaç d’otorgar, l’han permès crear un discurs en favor del respecte pel medi ambient i una crida per a la salvació del planeta. I no sols ho predica amb les seves fotografies, sinó també amb el seu exemple, reforestant les propietats de la seva família al Brasil.
    Salgado es redescobreix ara doncs amb un concepte que crea escola, admiració i activisme.

    Art amb majúscules

    Concurs de fotografia Itaca

    Ja fa temps que el Toni pica pedra. Cada peça que en treu, per petita i insignificant que sembli, la tracta amb molta cura i sensibilitat, com si fos una pedra preciosa.  La seva feina és d’una constància gairebé irreal, perquè ho fa per pur amor a l’Art (mai més ben dit). I ben bé podem dir que és un Art amb majúscules, perquè està fet per i per a gent de veritat. La hipocresia no hi té cabuda i la sinceritat n’és una constant palpable. Talment, com la personalitat del Toni.
    La seva feina al bar Itaca de Lleida li ha permès, durant un bon grapat d’anys, convertir aquest espai no sols en un lloc de socialització autèntica, sinó també en una plataforma per a molts artistes. El Toni s’entusiasma com un nen quan veu una obra de veritat i aviat s’ho manega per penjar-la a les parets del local. I així ha anat fent durant tot aquest temps, descobrint novetats amagades i consolidant talents ja coneguts.
    El darrer projecte del Toni Itaca (així conegut per molts) és un concurs de fotografia de temàtica lliure que busca obres honestes i, a la vegada, donar un cop de mà solidari. Les obres premiades quedaran en propietat del bar per ser subhastades i els guanys seran depositats al banc d’aliments. Em trec el barret!
    Per conèixer les bases del concurs, aneu a l’esdeveniment creat a la xarxa Facebook clicant aquí.

    Un secret

    Darfur Up Close exhibition

    Us explicaré un secret. Li’n diuen secret, però la veritat és que és tan evident que passa desapercebut per a la majoria. També per a mi, quan fa un temps no m’hagués cregut que hauria estat el protagonista d’una exposició de fotos del Darfur a la mateixa seu de les Nacions Unides de Nova York. I quin ha estat el secret d’aquest èxit? Doncs simplement creure’s capaç de fer-ho.
    Sembla una estupidesa, però és més eficaç del que sembla. Està demostrat que l’ésser humà està carregat d’una energia que la majoria de vegades no s’utilitza ni en una desena part. Només cal canalitzar aquesta energia d’una forma adequada per tal que tot allò que volguem, tant les futileses materials com les més espirituals, s’acabin resolent tal i com nosaltres desitgem.
    Hom pot dir que això són ximpleries. Però el que ningú pot discutir és que la millor manera d’afrontar la vida és, per una banda, estar agraït d’ella i, per una altra, afrontar-la d’una forma tan positiva que et faci pensar que tot és possible.
    Fa més d’un any va néixer al meu cap la idea d’exposar a Nova York i, durant aquest temps, n’he passat de tots colors. Ha estat un llarg camí que m’ha obligat a superar molts obstacles i entrebancs, però el cert és que en cap moment he dubtat que acabaria fent-se realitat. I aquí sóc, als Estats Units i sent testimoni d’aquesta increïble fita.
    Després d’assolir aquest projecte m’adono que qualsevol cosa pot esdevenir-se en aquesta vida. Només cal adonar-se que l’energia que tenim és il·limitada, com també són il·limitats els recursos del món que ens envolta. No perdem pas el temps!

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents