Fam

Les espigoladores del Sudan del Sud

La gana fa que molts sud sudanesos s’ajupin sense manies per aprofitar la darrera engruna de menjar.

 
Anys enrere vaig veure el documental Els Espigoladors i l’Espigoladora, d’Agnès Varda, un treball que sempre he tingut imprès a la retina. Tracta de tots aquests col·lectius que es dediquen a recollir i aprofitar allò que altres llencen. Des de l’instant que vaig veure la pel·lícula, m’he trobat amb espigoladors per tot arreu on he viatjat, però mai tants com al Sudan del Sud. Aquí, la darrera engruna té una vàlua que en altres llocs no es té en consideració. Ampolles buides de plàstic, aigua entollada, bosses i diaris… i sobretot, en llocs on les organitzacions humanitàries distribueixen menjar, sempre hi ha un grup d’espigoladores que s’ajupen per recollir els grans de blat que han quedat perduts per terra. És una tasca que per a uns frega els límits de la dignitat humana, però per a altres és una lliçó d’aprofitament de tot el que es malbarata.

Temps de males notícies

Després de l’esclat de nous enfrontaments armats, les males notícies al Sudan del Sud es repeteixen fins a la sacietat

 
Alguns mitjans o col·legues em comenten que els fets que he estat fotografiant durant les darreres setmanes són massa repetitius: nens desnodrits i a les portes de la mort, desplaçaments massius, clíniques desbordades per epidèmies sobrevingudes, ferits de guerra, víctimes sexuals… Un dia darrere l’altre apareixen les mateixes imatges, les mateixes cares de decepció davant una realitat que converteix el Sudan del Sud en un país que ha perdut tota esperança. Si aquesta és la notícia, no podem obviar-la o deixar-la de denunciar pel sols fet que està ja massa repetida. O és que no és repetitiu veure titulars esportius cada setmana que gairebé sempre diuen el mateix? O no és repetitiu que el candidat Truman faci un estirabot darrere un altre en públic? O les vacances estivals dels famosos cada any?
Fa uns dies, el company Xavier Aldekoa, quan ja finalitzava la seva visita a Juba, em va explicar que aquest cop no tenia més remei que parlar dels mals estereotipats de l’Àfrica per descriure aquest país: pobresa, fam, violència. “Em sap greu, però ara mateix no veig cap altra realitat”, conclou.

Llegiu més al diari diari La Vanguardia (en castellà).

Sobreviure amb fulles i fruits bords

La meitat dels habitants del Sudan del Sud viu sense saber quan tindrà el proper àpat.

 
Fulles dels arbres i fruits bords collits cada cop més lluny de les zones poblades. Aquesta és l’única alternativa per a molts habitants del Sudan del Sud que ja no tenen gaire més per sobreviure. Es tracta d’un país on gairebé sis milions de persones sofreixen inseguretat alimentària, per culpa del conflicte armat i per la greu crisi econòmica que els està escanyant. Els actors humanitaris ja no donen a l’abast, tant per les dificultats logístiques d’arribar a tots els racons del país, com pel greu forat financer provocat per uns donants que cada cop confien menys en un país on la corrupció és a l’ordre del dia polític.
La gent menja fulles i qui més ho paguen són els vells i els infants, que sovint sofreixen problemes d’indigestió o una malnutrició tan severa que ONGs com Metges sense Fronteres adverteixen que el país frega ja els nivells d’emergència.
Si a tot això se li afegeix una guerra encara bategant, amb violacions, execucions i destruccions constants, costa de creure que la humanitat hagi decaigut a estats paleolítics…

Feu clic aquí per veure el recent video-reportatge produït per a France Presse (en anglès)

El pitjor enemic del Sudan del Sud

Mentre l’ajuda humanitària es veu cada cop més limitada, el país pot afrontar aviat una cruel onada de fam.

 
Un recent article a l’edició africana digital de la revista Forbes (en francès) em va fer reflexionar com és de cruel l’existència de la gent del Sudan del Sud, que a més de patir una llarga guerra fratricida, desplaçaments, epidèmies, manca de recursos i una cruenta crisi econòmica, ha d’afrontar també una de les pitjors agonies per a un ésser viu: la gana.

Agències de les Nacions Unides adverteixen que prop de 3 milions de persones, una quarta part de la població, sofreixen una “necessitat urgent d’ajuda alimentària”, i que 40.000 ja són “a la vora de la catàstrofe “. Què queda doncs després d’aquestes xifres? Doncs només incrementar-les una mica més, que és força probable, i concloure amb la mort, que és el resultat final de tot aquest sense sentit.

Quant de temps haurem d’esperar per replantejar-nos l’ordre mundial i afrontar amb més profunditat les crisis, no sols al Sudan del Sud, si no a tants altres llocs del món que estan sofrint la barbàrie d’unes polítiques egoistes i un mercat deshumanitzat?

Visiteu aquí el darrer reportatge gràfic sobre el tema.

Escletxes de llum entre la foscor

Entre la misèria i la injustícia del Sudan del Sud, es poden trobar petits racons de vida

 
En un país com el Sudan del Sud, nascut fa poc més de quatre anys, encara hi ha massa dubtes per resoldre. Les estructures d’Estat estan lluny de consolidar-se i la guerra civil ha fet malbé moltes de les esperances dipositades. Hi ha gana, malalties i una esperança de vida que no arriba als 60 anys. La corrupció és elevada, les importacions són un repte per la manca de moneda estrangera i l’atur és estratosfèric. La guerra continua malgrat el darrer acord de pau i una gran part de les joves generacions no han vist res més que violència.

Però durant les darreres setmanes, treballant en un projecte fotogràfic per al Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), m’he adonat que sempre es troben espais de llum allà on predomina la foscor. A les cinc ciutats que he visitat (Juba, Yambio, Wau, Torit i Aweil) he trobat alguns parèntesis de vida, treball i pau que confirmen que no hi ha res impossible.

Ara només cal que aquests ínfims racons s’estenguin com una taca d’oli, no sols pel territori sud-sudanès, sinó al conjunt del món en què tot sembla anar de cap per avall.