
Fam
Home blanc
Les lliçons de realitat que donen els nens i nenes del Sudan del Sud posen sempre les coses al seu lloc.

Una nena empeny un patí de fusta a casa seva a Juba, Sudan del Sud. Foto de l’Albert Gonzalez Farran / UNICEF
Bateries carregades, targetes de memòria buides, càmera i òptiques netes, llibreta i bolígraf, botella d’aigua, un barret… Tot a punt per a una nova jornada al Sudan del Sud. Avui treballo per a UNICEF, l’agència de l’ONU que per excel·lència defensa els drets dels infants arreu del món. Anem a denunciar la gana i la malnutrició que pateixen moltes famílies d’aquest país, per tal que la comunitat internacional se sensibilitzi i hi aboqui més diners. La causa és prou legítima per anar a la feina amb un punt d’orgull. Dóna seguretat saber que la teva missió està legitimada per un objectiu crucial. Arribem a una casa i les dones i els nens riuen. Són rialles d’autèntica felicitat que donen vitamines al qui les veu. Les fotos surten soles perquè aquests nens mostren de ple la seva sinceritat. Te l’aboquen amb rauxa i desvergonyia. Com la rialla d’una de les nenes que, en veure’m, s’atansa amb els braços oberts. Em sento estimat. “Què bé!”, penso quan interpreto que la nena, a la seva manera, em ve a agrair la feina que porto fent durant anys. Crec que sense ser-ne conscient, la nena honora la fotografia com una eina que desperta les consciències. La nena arriba a les meves cames, s’agafa fort als pantalons i, mantenint la rialla, puja la mirada i literalment em diu: “Home blanc, has vingut a portar-nos menjar, oi?”.
Sense esmorzar
La inseguretat alimentària al Sudan del Sud afecta ja a sis milions de persones, la meitat de la població.

Un nen arrossega una branca cap a la cuina de l’escola de primària d’Aber (Sudan del Sud). Foto de l’Albert González Farran – WTI
Un vailet de poc més de set anys arrossega una branca enorme cap a la seva escola d’Aber, un poble perdut a la regió de Lakes, al Sudan del Sud. L’escena és entranyable, perquè respon a l’obligació que els estudiants tenen cada matí abans de començar les classes. Es tracta de la condició dels professors perquè les cuineres puguin preparar l’esmorzar dels alumnes, sovint l’únic àpat que tenen en tot el dia.
Però aquest jove vailet no sap que avui es quedarà sense esmorzar. El matí ha estat plujós a Aber i tota la llenya que els nens i nenes han portat és humida. Les cuineres no la poden fer servir i han decidit no treballar.
Però ningú es queixa. Tothom a classe i demà serà un altre dia.
Les espigoladores del Sudan del Sud
La gana fa que molts sud sudanesos s’ajupin sense manies per aprofitar la darrera engruna de menjar.

Una dona recull els grans que han caigut durant la distribució humanitària de cereals a Ganyiel, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – AFP.
Anys enrere vaig veure el documental Els Espigoladors i l’Espigoladora, d’Agnès Varda, un treball que sempre he tingut imprès a la retina. Tracta de tots aquests col·lectius que es dediquen a recollir i aprofitar allò que altres llencen. Des de l’instant que vaig veure la pel·lícula, m’he trobat amb espigoladors per tot arreu on he viatjat, però mai tants com al Sudan del Sud. Aquí, la darrera engruna té una vàlua que en altres llocs no es té en consideració. Ampolles buides de plàstic, aigua entollada, bosses i diaris… i sobretot, en llocs on les organitzacions humanitàries distribueixen menjar, sempre hi ha un grup d’espigoladores que s’ajupen per recollir els grans de blat que han quedat perduts per terra. És una tasca que per a uns frega els límits de la dignitat humana, però per a altres és una lliçó d’aprofitament de tot el que es malbarata.
Temps de males notícies
Després de l’esclat de nous enfrontaments armats, les males notícies al Sudan del Sud es repeteixen fins a la sacietat

Elisa Jon dóna el pit al seu fill Jal Fou (1 any) que pateix severa malnutrició a la clínica del campament de desplaçats de Juba, Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF
Alguns mitjans o col·legues em comenten que els fets que he estat fotografiant durant les darreres setmanes són massa repetitius: nens desnodrits i a les portes de la mort, desplaçaments massius, clíniques desbordades per epidèmies sobrevingudes, ferits de guerra, víctimes sexuals… Un dia darrere l’altre apareixen les mateixes imatges, les mateixes cares de decepció davant una realitat que converteix el Sudan del Sud en un país que ha perdut tota esperança. Si aquesta és la notícia, no podem obviar-la o deixar-la de denunciar pel sols fet que està ja massa repetida. O és que no és repetitiu veure titulars esportius cada setmana que gairebé sempre diuen el mateix? O no és repetitiu que el candidat Truman faci un estirabot darrere un altre en públic? O les vacances estivals dels famosos cada any?
Fa uns dies, el company Xavier Aldekoa, quan ja finalitzava la seva visita a Juba, em va explicar que aquest cop no tenia més remei que parlar dels mals estereotipats de l’Àfrica per descriure aquest país: pobresa, fam, violència. “Em sap greu, però ara mateix no veig cap altra realitat”, conclou.
Llegiu més al diari diari La Vanguardia (en castellà).
Sobreviure amb fulles i fruits bords
La meitat dels habitants del Sudan del Sud viu sense saber quan tindrà el proper àpat.

Dues dones i un nadó mengen fulles recollides dels arbres a Lankien, al Sudan del Sud. © Albert González Farran
Fulles dels arbres i fruits bords collits cada cop més lluny de les zones poblades. Aquesta és l’única alternativa per a molts habitants del Sudan del Sud que ja no tenen gaire més per sobreviure. Es tracta d’un país on gairebé sis milions de persones sofreixen inseguretat alimentària, per culpa del conflicte armat i per la greu crisi econòmica que els està escanyant. Els actors humanitaris ja no donen a l’abast, tant per les dificultats logístiques d’arribar a tots els racons del país, com pel greu forat financer provocat per uns donants que cada cop confien menys en un país on la corrupció és a l’ordre del dia polític.
La gent menja fulles i qui més ho paguen són els vells i els infants, que sovint sofreixen problemes d’indigestió o una malnutrició tan severa que ONGs com Metges sense Fronteres adverteixen que el país frega ja els nivells d’emergència.
Si a tot això se li afegeix una guerra encara bategant, amb violacions, execucions i destruccions constants, costa de creure que la humanitat hagi decaigut a estats paleolítics…
Feu clic aquí per veure el recent video-reportatge produït per a France Presse (en anglès)