Fam

El pitjor enemic del Sudan del Sud

  • Mentre l’ajuda humanitària es veu cada cop més limitada, el país pot afrontar aviat una cruel onada de fam.
  • 9 February 2016. Juba: A nurse weights Ojum Mai (2,5) at Al Sabbah Children Hospital in Juba, South Sudan, on February 9, 2016. The child suffers a severe malnutrition and is going to receive a feeding program at the health centre.  South Sudan is facing unprecedented levels of food insecurity, as 2.8 million people – nearly 25 percent of the country’s population – remain in urgent need of food assistance, and at least 40,000 people are on the brink of catastrophe, three UN agencies warned. The Food and Agriculture Organization of the United Nations (FAO), the United Nations Children’s Fund (UNICEF) and the World Food Programme (WFP) stressed that these numbers are particularly worrisome because they show an increase in hunger during the post-harvest period – a time when the country is traditionally most food secure. The number of food insecure people is expected to peak during the coming lean season – traditionally worst between April and July – when food availability is lowest.  Humanitarian partners have released an update to the Integrated Food Security Phase Classification (IPC) analysis, which projects that the lean season will start early this year, and the hunger period will be longer than in previous years.   PHOTO UNICEF / ALBERT GONZALEZ FARRAN

    Un infermer pesa un nen amb greu desnutrició a l’hospital Al Sabbah de Juba, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF


     
    Un recent article a l’edició africana digital de la revista Forbes (en francès) em va fer reflexionar com és de cruel l’existència de la gent del Sudan del Sud, que a més de patir una llarga guerra fratricida, desplaçaments, epidèmies, manca de recursos i una cruenta crisi econòmica, ha d’afrontar també una de les pitjors agonies per a un ésser viu: la gana.

    Agències de les Nacions Unides adverteixen que prop de 3 milions de persones, una quarta part de la població, sofreixen una “necessitat urgent d’ajuda alimentària”, i que 40.000 ja són “a la vora de la catàstrofe “. Què queda doncs després d’aquestes xifres? Doncs només incrementar-les una mica més, que és força probable, i concloure amb la mort, que és el resultat final de tot aquest sense sentit.

    Quant de temps haurem d’esperar per replantejar-nos l’ordre mundial i afrontar amb més profunditat les crisis, no sols al Sudan del Sud, si no a tants altres llocs del món que estan sofrint la barbàrie d’unes polítiques egoistes i un mercat deshumanitzat?

    Visiteu aquí el darrer reportatge gràfic sobre el tema.

    Escletxes de llum entre la foscor

  • Entre la misèria i la injustícia del Sudan del Sud, es poden trobar petits racons de vida
  • 2 November 2015. Aweil: Children walk on the train tracks in Aweil, Northern Bahr al Gazal state, South Sudan. Photo by Albert Gonzalez Farran, UNDP

    Un grup de nens camina per les vies del tren d’Aweil, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran per al PNUD.

     
    En un país com el Sudan del Sud, nascut fa poc més de quatre anys, encara hi ha massa dubtes per resoldre. Les estructures d’Estat estan lluny de consolidar-se i la guerra civil ha fet malbé moltes de les esperances dipositades. Hi ha gana, malalties i una esperança de vida que no arriba als 60 anys. La corrupció és elevada, les importacions són un repte per la manca de moneda estrangera i l’atur és estratosfèric. La guerra continua malgrat el darrer acord de pau i una gran part de les joves generacions no han vist res més que violència.

    Però durant les darreres setmanes, treballant en un projecte fotogràfic per al Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), m’he adonat que sempre es troben espais de llum allà on predomina la foscor. A les cinc ciutats que he visitat (Juba, Yambio, Wau, Torit i Aweil) he trobat alguns parèntesis de vida, treball i pau que confirmen que no hi ha res impossible.

    Ara només cal que aquests ínfims racons s’estenguin com una taca d’oli, no sols pel territori sud-sudanès, sinó al conjunt del món en què tot sembla anar de cap per avall.

    Matant la gana a cop de volant

    WFP food distribution

    Condueixen uns camions gegants amb més de trenta tones de menjar per a les famílies desplaçades del Darfur, fan jornades maratonianes al volant, en rutes complicades tant per la seva orografia com pel perill de ser atacats en qualsevol moment per bandits i criminals. En acabar el dia, han de parar el seu llit just al costat del vehicle i buscar-se la vida per escalfar el menjar que han pogut arreplegar del mercat més proper. I al dia següent, abans de seguir la ruta, es renten la cara amb l’aigua del mateix camió. És la feina dels curtits conductors del Programa Mundial d’Aliments, uns herois anònims que per un salari d’uns cinc euros per dia treballat porten la felicitat a gairebé tres milions de persones, la majoria amuntegades en campaments.
    Fa uns dies vaig acompanyar un d’aquests convois que, per recórrer una distància de menys de cent quilòmetres, va trigar prop de nou hores. Després d’avaries, punxades i altres imprevistos, deu camions amb més de 350 tones de menjar van arribar al campament de desplaçats de Nifasha, al Darfur Nord.
    Se’m va caure la cara de vergonya quan un dels líders del campament, en veure’m saltar d’un dels camions, em va fer una abraçada i un petó al coll. Aquella rebuda em va semblar injusta perquè sabia que els seus autèntics mereixedors encara suaven per acostar els tràilers al millor lloc per descarregar l’ajuda humanitària.

    No hi ha articles més antics
    Articles més recents