Fotografia Artística

Amb un cor ben gran

  • Les experiències viscudes i les converses parlades m’han ensenyat que el com, el perquè, el per a què i a qui explicar una història poden ser tan importants com la mateixa història.
  • office-time_500

    © Claire Olivia

    La sinceritat i l’honestedat, el desig de reivindicació i autoafirmació i la intenció de fer-ho saber a qui realment li importa són valors afegits a una història. Un fet absolutament banal, personal o íntim, elaborat amb aquella voluntat exquisida que sols posen els grans humans i amb aquell toc de qualitat propi dels artistes nats, pot convertir-se en un magnífic projecte.

    Claire Olivia (C.O.) Moed és una d’aquelles persones que amagades entre la humilitat dels millors i alienes a la disbauxa frenètica de les xarxes, presenta un web deliciós. Fotografies d’aquella quotidianitat que a molts ens passa per alt i curtmetratges sobre la infantesa i la vellesa més autèntiques, tot ben conceptualitzat i sense pretensions absurdes, fan que sigui un treball digne de veure.

    La Claire diu que “quan penses que el teu cor es trenca, és que en realitat s’està fent més gran”. Ella confessa que la frase és d’algú altre i jo crec que és seva. Però el que sí que veig és que a ella se li deu haver partit el cor un munt de vegades.

    On són els límits?

    HDR

    Herni Cartier-Bresson, Robert Capa, Agustí Centelles i molts d’altres clàssics de la fotografia de prensa es posarien les mans al cap davant els nous temps que corren. No sé sap si ells aprovarien amb satisfacció els grans canvis tecnològics que estan revolucionant els conceptes tradicionals de la imatge, però de ben segur que no quedarien impassibles.
    L’era digital està canviant impunement la fesomia de les nostres fotografies, fins al punt d’aconseguir coses inversemblants. Tècnicament s’està arribant al moment en què tot es possible. L’objectiu d’una càmera podrà aviat superar la mateixa sensibilitat de l’ull humà i estem veient exemples (com el de la fotografia de dalt) en què els paisatges esdevenen pura màgia gràcies a procediments com l’HDR (High Dynamic Range).
    A partir d’aquí, comencen a diluir-se les fronteres entre el que és estrictament fotoperiodisme (la imatge de la més pura realitat) i la imatge artística (entesa com la que no té límits, aquella que s’usa a l’àmbit de la publicitat o per pur gaudi visual).
    No queda clar on són els límits. A molts els pot fer por que a partir d’ara un fotoperiodista no tingui sols l’habilitat de saber ser als llocs on bull l’actualitat i tenir la mirada sensible davant els fets que presencia, sinó que a més ha de dominar suficientment la tecnologia per embellir la realitat i fer-la corprenedora.
    No queda clar si és obligatori avisar sempre a l’espectador quan es manipula la fotografia digital. No queda clar si és ètic envermellir més la sang i accentuar el blau d’un cel amb l’ordinador. No queda clar el límit entre la ficció i la realitat i, si a més, la primera pot fer-se passar per la segona.
    El que sí queda clar, per sort o per desgràcia, és que els fotògrafs ens haurem d’adaptar aquests nous temps. Tant si volem com si no, hem d’estar al dia d’unes tècniques que avancen cada cop més ràpidament i que ens obliguen a aplicar-les sovint sobre les imatges per no quedar-se enrere. Sembla com si no utilitzar-les és perdre un tren que accelera més cada dia que passa.
    Potser la sortida passa per impulsar una millora de la sensibilitat de les nostres mirades per aconseguir que la fotografia clàssica i convencional superi els trucs de màgia de la tecnologia.

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents