Fotografia

Por a les fotos

  • Crec que ja havia vist totes les reaccions possibles de la gent davant la meva càmera. Però no.
  • 20160115 OutSchoolChildrenPoCJuba 031b

    Una nena es tapa les orelles mentre una amiga juga amb el hula hoop al campament de desplaçats de Juba (Sudan del Sud). Foto de l’Albert González Farran


     
    Durant els meus 17 anys de carrera, he fotografiat persones rient, plorant, cantant o sobreactuant. He fet fotos de gent que volia expressar les seves alegries i èxits, i d’altres que volien difondre els seus problemes i tristeses. Però encara no m’havia trobat la reacció de la nena d’ahir al campament de desplaçats de Juba, al Sudan del Sud.
    Les seves amigues estaven jugant amb el hula hoop en un centre recreatiu per a nens desplaçats i just quan em posava la càmera en posició de disparar, la nena es tapava les orelles amb cara d’angoixa.
    Els més de dos anys de guerra civil al país ja comencen a ser una llosa molt pesada per a una generació que ha viscut un drama des d’edats molt primerenques.
    Un estudi recent diu que més del 60% de la població sud-sudanesa ha sofert la mort d’un familiar per culpa del conflicte. I en algunes poblacions, el percentatge frega el 100%. Unes xifres que fan entendre la reacció d’aquesta nena que es pensava que en lloc d’immortalitzar una escena, pensava que jo anava a provocar una escena mortal.

    La vida segueix obstinada l’Afganistan

  • L’Afganistan viu amb resignació una història de tres dècades de guerres.
  • KABUL. 15 December 2015. A woman with a child walk by in Mandawi Market in Kabul, Afghanistan. Photo by UNAMA / Albert Gonzalez Farran

    Gent passejant pel mercat de Mandawi, un dels més importants de Kabul (Afganistan). Foto de l’Albert González Farran per UNAMA.


     
    La meva experiència a Kabul, a l’Afganistan, ha estat curta, però intensa. Tot i que durament limitat per les restriccions que imposa la inseguretat d’aquest país, he pogut tastar les mels d’una ciutat que la seva elevada pol·lució la converteix en un lloc amb una llum molt especial per fotografiar.
    El mercat de Mandawi, al nord del riu Kabul, hi ha una gran activitat que sembla aliena a les bombes i atacs suïcides dels talibans. “Cada dia juguem amb la nostra vida”, diuen alguns mig somrients però amb l’amargor d’algú que està dient una veritat molt trista. En qualsevol moment, una explosió pot canviar completament el curs de l’aparent tranquil·litat de la vida dels afganesos.
    No els preocupa que els facin fotos. De fet, a molts els agrada. I no tan sols això. Un cop retratats, et conviden a prendre el té amb ells. I és que segons em va comentar un company que hi va estar un llarg temps a l’Afganistan, “en aquest país estan tan acostumats a veure milers de periodistes estrangers cobrint les seves guerres durant les darreres dècades, que els fotògrafs s’han convertit en un membre més de la seva societat”.

    El nou llenguatge multimèdia

  • Explorar el món del vídeo i l’animació és, per als fotògrafs, una barreja de necessitat i curiositat.
  • El fotoperiodista basc Mikel Aristregi, a qui li tinc una gran admiració i estima, va publicar fa poc un article al seu blog on radiografia gairebé a la perfecció el que ens passa o ha passat a la gran majoria de professionals del sector.
    La transició de la imatge fixa al moviment està sent una realitat que ens ha arribat a molts per les exigències d’un mercat cada cop més competitiu o per una curiositat que ens ha anat devorant de mica en mica.
    Les complicacions tècniques i econòmiques que es deriven del periodisme multimèdia, on un professional ha de vetllar perquè les fotografies continuïn sent atractives, que les seqüències segueixin un ordre narratiu coherent i que el so s’escolti amb nitidesa, fa que tot sigui més difícil i costós.
    Però és clar. Ningú va dir que el periodisme fos una cosa senzilla i, ni de bon tros, avorrida.

    Ressuscitat entre les ombres

  • Ahir vaig descobrir l’Antoni Arissa i em va impressionar la fortalesa de les seves composicions i llums, però més encara el to amb què fotografiava la seva realitat.
  • Antoni-Arissa-El-perseguido-1930-1933-769x1024

    Segons els biògrafs, l’Antoni Arissa (1900-1980) no estava tan interessat en el treball documental com en l’experimentació creativa, que el va portar a jugar amb les llums i les formes. Sense dubte el seu treball és espectacular, però per “deformació” professional jo vaig concentrar-me més en la seva obra realista, la que pertany a la seva primera època.
    Els bells rostres de la pagesia, algun pictorialisme desenfocat, la Barcelona de Primo de Rivera, i la interpretació màgica i fins i tot surrealista de la infància fan de l’Antoni Arissa un avançat en el seu temps que, arribada la Guerra Civil, va quedar estroncat.
    Ara el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha recuperat la seva obra d’entre les ombres i recomano treure’s el barret abans d’entrar-hi.

    Amb un cor ben gran

  • Les experiències viscudes i les converses parlades m’han ensenyat que el com, el perquè, el per a què i a qui explicar una història poden ser tan importants com la mateixa història.
  • office-time_500

    © Claire Olivia

    La sinceritat i l’honestedat, el desig de reivindicació i autoafirmació i la intenció de fer-ho saber a qui realment li importa són valors afegits a una història. Un fet absolutament banal, personal o íntim, elaborat amb aquella voluntat exquisida que sols posen els grans humans i amb aquell toc de qualitat propi dels artistes nats, pot convertir-se en un magnífic projecte.

    Claire Olivia (C.O.) Moed és una d’aquelles persones que amagades entre la humilitat dels millors i alienes a la disbauxa frenètica de les xarxes, presenta un web deliciós. Fotografies d’aquella quotidianitat que a molts ens passa per alt i curtmetratges sobre la infantesa i la vellesa més autèntiques, tot ben conceptualitzat i sense pretensions absurdes, fan que sigui un treball digne de veure.

    La Claire diu que “quan penses que el teu cor es trenca, és que en realitat s’està fent més gran”. Ella confessa que la frase és d’algú altre i jo crec que és seva. Però el que sí que veig és que a ella se li deu haver partit el cor un munt de vegades.

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents