Fotografia

Un crit de guerra o una vella desagradable

Sports for peace

L’anciana d’aquesta fotografia és una Hakamat, que en la tradició de les tribus àrabs del Darfur (al Sudan) és aquella dona que recita cançons de guerra per esperonar els homes que van al front. Sortosament, és un costum que està quedant progressivament en desús i es practica més aviat en festes culturals per invocar la memòria històrica.
La fotografia mostra l’agressivitat emocional amb què les Hakamat solen interpretar els seus cants de guerra i en els seus trets facials es poden llegir l’entusiasme i l’orgull per un paper molt important dins la seva comunitat.
Però aquesta és només la meva lectura. En poden haver d’altres, algunes tan contraposades com les que he rebut d’alguns companys sudanesos. Segurament per les diferències culturals, acadèmiques i de gust estètic, la seva reacció és la de girar la cara quan veuen aquesta anciana fotografiada tant de prop i la descriuen com una vella desagradable amb uns gestos grotescos que no li fan justícia.
Penso que no he atemptat contra la dignitat d’aquesta Hakamat al publicar el seu retrat si explico que hi he posat tota la meva sinceritat i respecte. Que la meva vinculació al món occidental crei percepcions contràries en altres cultures hauria de ser sols una mostra de la diversitat d’aquest món en què vivim.

Fent carrer d’amagat
barrio-chino-joan-colom-2

Una prostituta entra amb el seu client dins un edifici del barri del Raval.  ©Joan Colom

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ofereix fins al 25 de maig una apassionant exposició gràfica de Joan Colom, el fotògraf de carrer per excel·lència de Catalunya, popularment conegut pel seu extens treball al barri del Raval. Joan Colom és un talent que es mereix l’etiqueta del Cartier-Bresson català. Les seves imatges més conegudes són aquelles que va captar entre els anys 50 i 60, però al MNAC en veiem també moltes de la seva darrera etapa dels 90 i els primers anys del segle XXI.
“Jo només feia fotografia i buscava imatges que m’emocionessin. Jo feia carrer” va dir Joan Colom en algun moment. El que surt són, en la seva majoria, prostitutes de carrer parlant amb els seus clients, però també trobem molts sense sostre i rodamons, alcohòlics, nans, turistes, transexuals, infants… Tota una fauna que ell va “caçar” la majoria de vegades amb la càmera amagada i disparant sense ni tan sols mirar pel visor.
Em fa por criticar un monstre de l’art com Joan Colom, però després de sortir del MNAC m’he preguntat si aquell home vomitant en un arbre de la Rambla, el que es va esberlar el cap en una vorera, el borratxo dormint la “mona” en un banc o la turista ensenyant inconscientment les calces mentre menja un entrepà estarien contents de veure’s en aquesta exposició. Joan Colom ha publicat i mostrat moltes imatges en què la dignitat de la persona queda en dubte i mai n’ha demanat l’aprovació. Sí, és cert que totes les fotografies han estat captades en espais públics, però la intenció i la perspectiva del seu treball és, si més no, èticament discutible.

El fotògraf del Sudan
Buscadors d'or

Miners d’or busquen refugi durant una tormenta de sorra a Al-Ibedia, a l’estat de River Nile (Sudan). © Mohamed Nureldin Abdallah/Reuters

Ahir a Khartoum vaig tenir una llarga conversa amb el meu amic Mohamed Nureldin, el fotògraf del Sudan, dit expressament així amb tota seva connotació única i de moment inigualable. Van ser més de sis hores ininterrompudes de reflexions sobre el Sudan, el Darfur i la fotografia, amb una de les persones que malgrat la seva cinquantena llarga no ha perdut un bri per la seva passió professional.
És el corresponsal gràfic al Sudan de l’agència Reuters i un entregat a la justícia social i a la pau del seu país. Utilitza la seva càmera per manifestar les seves preocupacions i reflexions i no té cap por de rebutjar allò que no encaixa amb els seus principis.
Mohamed Nureldin sempre ha descrit el seu país amb imatges d’una impressionant amplitud tècnica, grans espais que, amb la seva lent preferida (16mm), donen aire als personatges perquè puguin actuar amb llibertat. Immenses buidors quietes i reflexives són el paradigma del seu treball que transmet poesia i veritat. Perquè ell, abans que fotoperiodista, és un artista amb aquella sensibilitat que molts pocs poden imitar.
Per això, seguirà ostentant el títol de el fotògraf del Sudan per una llarga temporada més.

Per veure el seu darrer treball sobre mineria d’or al Sudan, cliqueu aquí.

Art amb majúscules

Concurs de fotografia Itaca

Ja fa temps que el Toni pica pedra. Cada peça que en treu, per petita i insignificant que sembli, la tracta amb molta cura i sensibilitat, com si fos una pedra preciosa.  La seva feina és d’una constància gairebé irreal, perquè ho fa per pur amor a l’Art (mai més ben dit). I ben bé podem dir que és un Art amb majúscules, perquè està fet per i per a gent de veritat. La hipocresia no hi té cabuda i la sinceritat n’és una constant palpable. Talment, com la personalitat del Toni.
La seva feina al bar Itaca de Lleida li ha permès, durant un bon grapat d’anys, convertir aquest espai no sols en un lloc de socialització autèntica, sinó també en una plataforma per a molts artistes. El Toni s’entusiasma com un nen quan veu una obra de veritat i aviat s’ho manega per penjar-la a les parets del local. I així ha anat fent durant tot aquest temps, descobrint novetats amagades i consolidant talents ja coneguts.
El darrer projecte del Toni Itaca (així conegut per molts) és un concurs de fotografia de temàtica lliure que busca obres honestes i, a la vegada, donar un cop de mà solidari. Les obres premiades quedaran en propietat del bar per ser subhastades i els guanys seran depositats al banc d’aliments. Em trec el barret!
Per conèixer les bases del concurs, aneu a l’esdeveniment creat a la xarxa Facebook clicant aquí.

Quan la llum arriba

UNAMID 20130903 Albert Gonzalez Farran HumanRightsProjectsElGeneina 217

La fotografia té el seu component màgic. A part de ser una activitat que requereix treball, dedicació i formació constants, hi ha alguna cosa que també la fa extraordinària. Alguns dels factors (no tots) que fan que una imatge sigui excel·lent no sempre els pot controlar el fotògraf i, es vulgui o no, de vegades cal encomanar-se a la sort.
Això em va passar ahir en un centre de detenció a El Geneina, al Darfur Oest. Alhora de fotografiar les cel·les, tenia l’ordre d’evitar qualsevol imatge on aparegués un sol detingut. Era difícil i limitava la meva feina. Però no m’esperava que la llum d’aquells instants, a la una del migdia, m’arribés tan favorablement. Treballant des de dins la mateixa cel·la, les ombres dels barrots van omplir una paret que, d’una altra manera, hauria quedat buida i avorrida.
La sort va fer que una fotografía que podia haver estat “una més” es convertís en una de ben atractiva. Però també diuen que la sort és dels que la busquen…

Articles més antics
Articles més recents